No cal arribar a les mans.

Sobre la taula hi ha una ampolla de vi buida a punt de caure a terra; al seu voltant un parell de gots, un trencat i l'altre esquinçat.
Els plats estan bruts i també trencats. Hi ha restes de vidres al terra i la paret està esquitxada de salsa.
Ella s'arrossega pel terra sigilosament, allarga la mà cap al telèfon, però algú li dona un cop per darrere i ella perd la poca força que li queda.
El telèfon cau donant un cop sec a terra, ell l'aprofita i li estampa amb totes les seves forces.
La Marta té la cara plena de ferides i blaus, però ell segueix fent la seva feina, segueix estomacant-la fins a deixar-la estesa a terra.
Ho fa convençut de que està fent el correcte, li està donant una lliçó, la seva última lliçó: els macarrons estaven freds, el vi calent, la taula mal parada i a sobre quan ha arribat a casa no li ha portat les sabatilles.
L'Anna la seva filla, ho ha observat tot; estava amagada darrera la porta de la cuina i ara fuig corrent cap a la seva habitació deixant la seva mare sola per por a que li passi el mateix.
Intenta convence's a si mateixa que el seu pare no li faria mai res perquè se l'estima, però llavors recapacita i arriba a la conclusió que a la seva mare també se l'estima.
És un amor tan gran, que li alça la mà perquè millori els seus defectes i el proper cop, els macarrons siguin calents, el vi fred, la taula ben parada i només entrar per la porta ja hi siguin les sabatilles.
Això és el que fan les bones mullers no? Es preguntava una i una altra vegada.
Un moviment al passadís de la casa li va trencar el pensament; el seu pare avançava cap a la porta de la seva habitació cridant: Anna, Anna...
Ella s'amaga sota el llit, però una mà grossa l'agafa pels cabells i l'arrossega fins a fora al passadís. Sense cap contemplació segueix els mateixos passos que amb la Marta i també la deixa estesa a terra.
L'Anna es desperta suada, s'ha quedat dormida mentre llegia un llibre, feia temps per baixar a sopar.
Avui hi ha macarrons amb salsa...