Cercador
Més enllà del que es veu
Un relat de: colorida- Compartir:
Estava arraulida en un raconet de la sala mig fosca. Seia a terra i s’agafava els genolls amb els braços encreuats.
Feia una cara trista, apagada, amoïnada i apàtica. Però no vessava ni una sola llàgrima, malgrat els ulls li brillessin com un cristall a contrallum.
Repenja el cap sobre ells genolls en un intent d’agafar les idees, que sense pietat, li ressonen dins el cap. En passa una rere l’altre sense donar-li temps a centrar-se’n en cap, com si fos una carretera amb trànsit fluït. Aquestes ensopeguen les unes amb les altres, però ella segueix impassible davant dels estímuls.
Té la mirada perduda i segueix sent brillant. Traspua inquietud, inseguretat i enyorança.
Les deixa passar perquè per molt que ho intenta és incapaç d’aturar-se i analitzar-ne ni tan sols una d’elles.
Totes tenen un punt crític i de preocupació, i aquest és el motiu pel qual les deixa passar. Pensa que no pot reunir forces suficients per enfrontar-s’hi, arribat a l’extrem de no ser capaç de decidir ni quina roba es posarà demà.
Té els sentiments i les emocions estancades, fetes un manyoc inamovible. Està totalment immòbil i bloquejada.
Aquesta figura és el meu jo interior, la meva petita consciència que habita en el meu caparró entremaliat i inquiet que no para mai de donar voltes.
Un dia una persona molt especial, en saber que de tan en tan escrivia relats, hem va dir que algun dia es veuria reflectit en alguns d’aquests. No ha estat ben bé així, hi he reflectit els seus efectes.
Feia una cara trista, apagada, amoïnada i apàtica. Però no vessava ni una sola llàgrima, malgrat els ulls li brillessin com un cristall a contrallum.
Repenja el cap sobre ells genolls en un intent d’agafar les idees, que sense pietat, li ressonen dins el cap. En passa una rere l’altre sense donar-li temps a centrar-se’n en cap, com si fos una carretera amb trànsit fluït. Aquestes ensopeguen les unes amb les altres, però ella segueix impassible davant dels estímuls.
Té la mirada perduda i segueix sent brillant. Traspua inquietud, inseguretat i enyorança.
Les deixa passar perquè per molt que ho intenta és incapaç d’aturar-se i analitzar-ne ni tan sols una d’elles.
Totes tenen un punt crític i de preocupació, i aquest és el motiu pel qual les deixa passar. Pensa que no pot reunir forces suficients per enfrontar-s’hi, arribat a l’extrem de no ser capaç de decidir ni quina roba es posarà demà.
Té els sentiments i les emocions estancades, fetes un manyoc inamovible. Està totalment immòbil i bloquejada.
Aquesta figura és el meu jo interior, la meva petita consciència que habita en el meu caparró entremaliat i inquiet que no para mai de donar voltes.
Un dia una persona molt especial, en saber que de tan en tan escrivia relats, hem va dir que algun dia es veuria reflectit en alguns d’aquests. No ha estat ben bé així, hi he reflectit els seus efectes.
