Un regal inesperat

[11 de setembre] Cada any em llevo i, encuriosit, miro per la finestra les senyeres dels balcons veïns. La meva festa és també la festa dels catalans i m’emociona pensar que tots som feliços, més o menys optimistes, però sempre, sempre, reivindicatius.
[de 2013] Avui lluu un bon sol i abelleix de passejar una estona per la ciutat, aquesta vegada, però, més solitària que en altres ocasions. La gent ha fet via cap a la costa perquè allí s’ha concentrat la gran diada. Així i tot, les terrasses dels bars faran un bon calaix.
Casualment, estic sol a casa. Hauré de pensar en el dinar. Em sembla que posaré a refrescar un “marquès de riscal” del 2009 i em compraré una fideuada al restaurant del Lluís, que les fa exquisides, i, de postres, mitja dotzena de lioneses de can Pons. Decidit.
Mentrestant, espero que soni el telèfon. D’un temps ençà ja m’estic desacostumant a les felicitacions. Darrerament, l’eufòria nacional ha situat el meu aniversari en un segon pla i, tot i que és un dia assenyalat, ni els amics se’n recorden. És difícil competir amb una efemèride tan poderosa i engrescadora. Però, malgrat la sensació de soledat, no queda cap més remei que acceptar-ho de bon grat. La causa és la causa.
Quan era més jove, tot jugava al meu favor. Era com fer un dia més de festa major: els petons, les abraçades, els regals, la celebració a casa i al bar amb els companys de colla...
Tot esperant el que no acabava d’arribar, se m’ha fet tard. Ja són les dotze i hauré d’agafar el cotxe, que el restaurant queda una mica lluny de casa, tot i que a Lleida no hi ha distàncies. Som-hi, doncs!
...
Ei, on sóc? Ah sí, sóc dins el cotxe. L’últim que recordo és que estava parat davant el semàfor mentre esperava sortir de la rotonda de la plaça. Després, un cop molt fort pel darrere i un altre pel davant. Mig estamordit, he baixat del vehicle i ...
Vaja, aquest regal sí que no me l’esperava.


Ah, la fideuada estava, com sempre, saborosa i el vinet al punt. Per res del món, un accident de pa sucat amb oli m’havia d’aigualir la celebració. La propera vegada, però, em sembla que hi aniré a peu. De grat o per força, ja que el meu cotxe ja té els seus dies i serà un miracle si no me’l declaren sinistre total.