un pastor

Allà on el prepirineu canvia de nom, i passa a dir-se Pirineu a seques, (entre les serralades de Montgrony i Cavallera) vivia, o, viu encara, en Baldiri-Gabriel.
Vailet d’una edat indefinida, sempre ha estat vist en aquestes conrades des que l herba verda creix en prats idíl•lics i envolta els boscos d’arbres que no tenen por al fred i a la neu.
Ningú no ha sabut mai on va néixer, ni de quina casa és fill, només es parla de què sempre ha estat un pastor jove a qui segueixen remats de centenars de caps de bestiar vagi on vagi.
No es coneix cap pastor que no s’agermani amb un gos, que l’ajudi amb mes o menys aptitud a fer circular el ramat pels llocs on sigui mes segur i ofereixi el pas mes tranquil pel bestiar.
En Baldiri-Gabriel no.
Ell havia encomanat aquesta feina a un ocell de presa anomenat Secretari, d’origen africà, ni molt menys autòcton de la zona, es diu que aquesta classe de rapinyaires, prenia el nom dels secretaris anglesos, de fa uns segles, els quals duien un manat de plomes en el seu barret, i una mena de levita gris.
A en Baldiri-Gabriel li va semblar divertit el nom genèric de l'animal i li va donar a l’ocell com a propi. Així que el seu “secretari” i ell, a la memòria col•lectiva de les gents muntanyenques, formaven una unitat, incrustada en el paisatge, a la que feia de bon acostumar, i a la que no veien postissa en el transfons de prats i pedres.
No era encara coneguda la paraula “ ecològic”, allà tot era natural perquè no hi havia hagut mes contaminació humana que la imprescindible, i perquè el natural queda sempre integrat en la normalitat, com l’alè del pastor que quedava sempre atrapat en el fum de la respiració del remat.
La gana es feia passar amb alguna llebre que gosava acostar-se a la fona del vailet i amb alguna herba que ell, amb la seva saviesa innata, havia decidit que era bona per omplir el pap.
La son es passava, desprès de distreure-la amb una becaina d’aquelles que saps quan comencen però no importa massa quan acaben.
La set, quan n'hi havia, es desfeia en compartir un glop de vidre de qualsevol reguerot dels molts que fresaven els prats.
I amb la companyia del vent, el sol i la seva adversària selenita, passaven els dies; Uns freds, altres no tant, però tots rics de les experiències que anaven apilonant
S’acomiadà de la civilització a la plaça major del poblet de miners, que era l'últim que veuria en força temps, i a l'única botiga que hi havia en el terme, va fer les compres necessàries per a passar aquells dies de transhumar.
En aquell senzill establiment es podia comprar de tot, és a dir, tot el necessari, des de llumins a cordes, des de llard a claus i eines, totes les coses per a fer viatge. Tot l'imprescindible per a un pastor.
La remor de les fulles dels oms semblava acomiadar en Baldiri-Gabriel, i fins que l’últim animal no va desaparèixer carena enllà, no varen parar en el seu frec.
Transcorrien els dies plàcidament, i res no torbava la senzilla vida del pastor.
Va marxar amb sis cents noranta animals, entre vaques, cavalls, corders, cabres… de cada un en sabia el nom, de cada un en sabia la feblesa i procurava no molestar la seva dignitat; per exemple: fent-lo caminar per corriols humits si l'animal recelava d’aquesta circumstància. Entre ell i el seu company “secretari” controlaven el ramat d’una manera que és difícil d’entendre; Era un joc en el que esmerçaven vint i quatre hores diàries i en que tots dos companys, feien torns de vigilància sense que, ni un ni l altre, ni cap animal dels que composava el grup, es donessin conte de la supervisió a què eren sotmesos.
Era tan neta aquella atmosfera que fruïen, tan lluent aquell cel, tan viu aquell llum rabiós que semblava que el sol sabia que no li quedaven masses dies per presumir de tota aquella seva força. Tot i la bona visió que això donava, en Baldiri-Gabriel hagués jurat que pel corriol on els portaria el seu caminar, el Coll de Bralís, havia vist un reflex granat, però ara i fixant-ne els ulls fins que li feren mal, no el va tornar a veure. Ell hagués cregut que ho havia vist i quan es tractava de filustrar coses a la muntanya , el vailet, s’equivocava poques vegades.
La tarda va discórrer amb la pau necessària pera trobar una cullera que tossudament s’havia amagat dintre d’un tros de boix que en Baldiri Gabriel anava aprimant amb la seva navalla, amb la seguretat de què el dia següent seria una jornada de camí llarg i feixuc.
L’endemà, molt abans que l'astre mes conegut comencés a feinejar, els guies del ramat, varen anar preparant la marxa.
Quan feia molta estona que ja eren trepitjant herbes, el Sol els hi va donar el bon dia i l’agraïment de què haguessin il•luminat en el seu lloc, aquella pujada.
En arribar gairebé al cim del Coll de Bralís, de manera instintiva, en Baldiri-Gabriel es va girar i va recordar el reflex de color granat que havia intuït el dia abans, tornava a ser allí ara no tenia dubte, era un reflex com d’un sostre de planxa acanalada. Tenia encara tota una jornada de camí abans no hi arribessin ells, fins allà, amb tot el remat.
Conforme posava un peu darrere l’altre, anava fent càbales de per què mai havia observat aquell sostre del camí estan, ni havia vist cap construcció en passar per aquell paratge pel que havia caminat manta vegades, n’era pas obligatori i no recordava que res hagués desviat la seva atenció com a cosa nova.
Li va estranyar trobar un rètol que, a la vegada que indicava la posició, li donava nom a una cosa que mai a la vida hagués suposat implantat en aquell lloc : UN CENTRE COMERCIAL¡¡¡
No seré jo qui doni publicitat al seu nom, tant per l’aberrant de l'emplaçament com perquè en tingui un bon criteri d’aquests establiments on es ven de tot i on les persones van mes a passar el dia que a fer provisió de les coses que necessiten.
En Baldiri-Gabriel, no havia estat mai en un lloc com aquell, no obstant li va semblar (crec que molt assenyadament) que el ramat no tenia que entrar-hi.
Va fer una ràpida reflexió a en “secretari” i entre els dos van portar el bestiar a una zona llunyana de l'aparcament del gran magatzem, de manera que el seu rastre, construït amb una majoria de digestions d’herba ja pastada dies abans, no embrutes l’accés que per nou impol•lut feia de mal estrenar amb aquella falta de respecte.
Una vegada alleugerit de la companyia del ramat i desprès de donar les necessàries instruccions al seu company, es va disposar a entrar en aquell mon que li era tan postís com aquell emplaçament a la muntanya on l'havien col•locat.
.
No hi havia clients (això ja ho va preveure en no haver-hi cotxes a l’aparcament) però totes les botigues eren al cent per cent de la seva capacitat de personal venedor i comercial.
Hi eren totes les marques comercials capdavanteres, que amb les seves facturacions, equilibraven balances econòmiques de països on tenien llurs assentaments i les seves oficines centrals.
“Sara”, “Amatis”, “Mànec”,”Igual”,"Pressuposarum”, “Peter Pol and Mary” etc...No varen donar llocs de treball a la comarca doncs era imprescindible la formació (a càrrec de l'empresa) i la uniformitat de la imatge corporativa, pel que l'opció de totes les botigues era aportar el seu personal, encara que vingués des d'un altra província, ho feien amb la plena garantia que representarien la firma en concret d’una manera molt mes acurada que un pagesot qualsevol de la zona.
A una botiga de nom “Gresca “ inclús hi havia uns quants dependents de color; negre per ser mes explícit.
Si n’eren de moderns!!!
Endemés hi havia una munió de llocs on atipar-se d’hamburgueses, de pernil de gla, de chuches, marisc, pizzes, pasta i tantes i tantes coses no conegudes -ni necessàries- a la comarca.
Controlant tota la gestió econòmica una sucursal bancària de “La Baixa” que tenia repartits dotze caixers automàtics per tot el recinte comercial i que amb la seva tasca social va estar l'única en demanar personal autòcton (dos persones concretament) amb la sola condició que no amidessin mes de cent cinquanta centímetres des de terra fins al cap de la persona (no especificava si pentinat o no) demandant de la feina
En aquell temps, una crisi de les que per sort o per dissort no havíem conegut fins a les hores, feia estada a casa nostra i semblava que se sentia molt be allí, car no tenia cap intenció de deixar-nos equivocar sols; havia d’estar contínuament amb nosaltres!!! .
Malgrat que les informacions que arribaven eren en el sentit de què els temps magres havien començat a esdevenir historia i un univers d'esperances aflorava en cada una de les nostres accions quotidianes, la percepció de la gent era del tot diferent i la majoria de cops les coses tenen el color de com son viscudes i no el que ens volen fer creure, la qual cosa és viure en una coloració que es destenyeix amb l'ús.
Però, les crisis ni els parquets de les borses, no afectaven a en Baldiri-Gabriel, el seu company “secretar” ni el remat que un conjunt de persones li havien confiat.
Ell no mes sentia estupefacció pel que estava veient una colla de botigues buides, plenes de treballadors, la suma del sou dels quals, segur que era inferior a la satisfacció que ell sentiria en haver acabat la seva feina i entregar el ramat complert als seus amos.
De totes maneres, la temptació d’entrar en un d’aquells temples del consum era molt difícil de vèncer. De debò que ho va intentar però amb la mateixa caparrudesa que a un addicte a l’alcohol li sembla ser cridat pel seu enemic, li va semblar a ell ser cridat per les deesses de la compra, cap a l ‘interior d’una botiga dedicada a coses de l esport - Pentatlon -crec que es deia- i va estar atent en llegir un rètol que n'explicava el nom : La nostra cadena té un altre nom, mes ampul•lós, però donada la mesura de les nostres instal•lacions en aquest parc, ens hem vist en l'obligació de canviar-li el nom per una cosa mes senzilla.
Un cop va estar dintre, no sabia cap a quin costat mirar, tot era rar, ple de coses, ple de preus, d’ofertes, de colors,... es va acostar a un noi que duia una mena d’armilla blanca, demanant-li consell sobre unes cordes que sobresortien a tot el que li era ofert en el silenci de l’exposició:
- Aquestes cordes no seran d’aquelles que quan has lligat un vedell per cinquè cop comencen a esfilegar-se com una herba de jumoi?
La Carmeta, de la botiga del poble, me'n va vendre unes fa gairebé tres anys i encara són noves, però noi !!!, aquestes amb aquests colors, vesteixen molt mes…..
El noi, segons va poder explicar dies desprès en Baldiri Gabriel al tinent dels Mossos de l'Esquadra, se'l va mirar de cap a peus i li va dir en un idioma poc conegut pel pastor:
-A mi que cojones me cuenta, ni que yo estuviera dentro de la puta cuerda, además con lo que yo cobro aquí, sólo me faltaria saber de cuerdas.
No va estar content amb la resposta però si eternament agraït que el noi hagués entès la pregunta (encara que li fes en l'idioma en que el pastor havia parlat sempre ).
De totes maneres, i com ja les havia tocat, les va comprar. Encara que es fessin malbé en poc temps, eren tirades de preu!!!.
Li va semblar haver-ne tingut prou de centre comercial i va fer el propòsit de marxar.
Desprès d’ensopegar dues vegades en un rètol que anunciava els rebaixadíssims preus en articles d’alimentació en el que es llegia: SI LO ENCUENTRA MAS BARATO LE REGALAMOS UN PISO EN LAS AFUERAS DE MORATALAZ, va trobar la sortida i, una veu gravada l’acomiadava d’aquella manera que ho fan els amics propers i li recordava que des d'aquell mateix moment, esperava amb gran impaciència el seu retorn.
En sortir i encara una mica marejat per l’esclat de llum i so al que havia estat exposat, va intentar asserenar el seu ànim. Ho va fer, desprès de molta estona i de molta reflexió.
El primer i donat que encara no era massa lluny del poble, era anar a explicar el que havia vist, no mes hauria de recular unes 12 hores de camí i això no era massa si ho comparava amb el mal que podia fer aquell centre comercial, a la comarca i a la seva gent, tot oferint coses que mai no havien necessitat a uns preus que farien que desapareguessin totes les transaccions econòmiques de la comarca
Va creuar unes ràpides instruccions amb en Secretari, i va marxar cap al petit poble minaire d’on havien fet la sortida de la darrera etapa envolat de les ultimes gents humanes que creia veuria en molts i mols dies.

No es va fer curt el camí, ocupat com tenia el senderi amb tot el que volia explicar a la gent que el veien traginar, des de feia tants anys per aquelles muntanyes.
Les idees se li barrejaven amb el que volia dir , i no trobava cap paraula que fos prou escaient per deixar anar el discurs imaginari que estava preparant per a fer als seus coneguts i veïns a temporades.
Li semblava tan malvada la idea de crear necessitats, per vendre articles que no tenia clar com podia transmetre-la a aquelles gents que fins ara, no havien tingut necessitat de res que no sabessin construir ells mateixos.
Va arribar que la gent prenia els últims banys de sol a la plaça, va fer el seu discurs, i la reacció de la gent no va estar la que ell hagués volgut imaginar.
Un home d'encara no cinquanta anys va defensar la tesi de que aquell sistema de comerç hauria d’acabar amb la botiga del poble, que sigui dit de passada, amb mes o menys celeritat, havia satisfet fins a les hores, les demandes locals.
(És bo de reconèixer que la celeritat havia estat, en la majoria d’ocasions, un dels arguments que mes valia no haver citat en aquella reivindicació)
Total, que ell i dotze homes mes (gairebé tot el padró masculí del poble) varen consensuar un atac nocturn amb torxes i pedres a la zona comercial que en Baldiri-Gabriel els hi havia explicat amb tant de detall.
L’endemà era diumenge i el centre era tancat per la tarda, com tots els centres comercials del mon mundial
El pla era que: aprofitant la poca vigilància (dos guarda jurats) i que es feia fosc d’hora, un escamot reduït de veïns (dos) distraurien la vigilància fent veure que pixaven a la tanca del Centre comercial la qual cosa seria reprovada pels vigilants que en aquell instant i gracies a les cordes que en Baldiri Gabriel havia comprat, serien reduïts per dos homes mes del veïnat.
Amb la vigilància humana controlada passarien a embolcallar tot el perímetre amb una gruixuda cadena que era feta afegint els trossos que havien pogut recollir per tots els masos que havien visitat a la saó.
En joan-Feliu i el seu tractor- Jhon Deere- (el mes potent de la comarca) varen entrar en escena.
Roncant i traient fum, com mai ho havia fet el seu poderós motor, va enganxar la cadena i arrencà de rel tot el recinte i totes les botigues varen quedar matxucades com un rellotge de sorra, entre ferros, rètols d’ofertes, cadires, coses de botigues, e infinitat de calidoscopis fets dels vidrets resultants de l'enorme trencadissa.
Cap pedra, de les que duien a les butxaques va estar emprada en la lluita contra el colossal enemic.
Al dia següent varen estar requerits per una brigada dels Mossos de l'Esquadra manats per un tinent de Masnou (Una norma dels cossos de seguretat era deslocalitzar els comandaments per a tal que no establissin relacions a la seva zona d'influència), I desprès de ser interrogat, tot el cens masculí de la serralada, els nostres protectors i benefactors (vull dir els Mossos) varen arribar a la conclusió que res s’havia fet per violentar a aquells que havien volgut portar tanta abundància i benestar a la comarca sense consultar-ho a ningú, a aquells que volien fer servir un tros de Prepirineu per exposar els seus articles que per sort encara pertany a en Baldiri Gabriel i a la gent que, com ell, potser no necessiten tantes coses per viure, i que només una maquina que estava treballant per la zona, s’havia enganxat en una cadena que algú, descuidadament, havia deixat per allà a terra.
Al dematí següent en Baldiri Gabriel va anar a buscar en “secretari”, segur com estava que amb la seva vigilància, el ramat hauria estat feliç i desconeixedor de les coses que havien passat uns kilòmetres enllà i va seguir transhumant com sempre.