Un món dues classes de persones

Riiiiiiiiiiing! són les set, sona el despertador; quin pal tornar-se a aixecar un altre dia i tornar a la rutina per anar a treballar en aquella oficina de merda on amb prou feines em dóna diners per sobreviure i poder arribar a final de mes.
Em dutxo, em vesteixo, em pentino, esmorzo i agafo el metro. El meu vago avui està gairebé vuit. Fullejo un diari que m'han ofert pel carrer però com és costum no diu res interessant només quatre notícies manipulades que no exposen res de bo. Al cap de poca estona he arribat al banc allí m'esperen un munt de comptes per passar i a mig matí comencen arribar els primers clients.
La veritat és que em fan pena, em sento fatal saben que la meva feina consisteix en enganyar persones treballadores perquè contractin les nostres hipoteques i al mateix temps s'hipotequin la vida.
Recordo quan era adolescent, quins temps oi? Vivia en un petit poble apartat de la gran ciutat i em dedicava a respirar tranquil·litat, quan vaig anar madurant i vaig veure el sistema on estàvem immensos vaig decidir posar-me en política, militava en organitzacions juvenils i m'encantava, era comunista qui ho hauria de dir, abans comunista i ara impulsora de l'estat capitalista i classista.
Entre tots aquests records apareix un immigrant vol un préstec per comprar-se un pis. Tot just fa quatre mesos que va arribar i ja ha aconseguit el permís de residència i vol tenir un habitatge per a viure-hi amb la seva família. Aquesta decisió no és de fàcil resposta i no depèn de mi. El meu cap em prohibeix oferir-li qualssevol tipus de solució, jo em sento culpable i torno al calaix dels records de la joventut on havia promès ser fidel als meus principis i ideals per sempre i no cauré en la temptació del banal capitalisme. Ara però ja era massa tard, m'havia venut per un trist sou a final de mes, per un petit pis de lloguer als afores d'una ciutat de fum contaminació i corredisses, per aixecar-me a de bon matí i no tornar a casa fins al vespre desprès d'una llarga i dura jornada laboral...
Finalment continuí amb la meva feina sense distreure'm més, però havia arribat a una conclusió la meva vida no tenia sentit. No era feliç vivia per treballar i per ser esclava d'un sistema poderós i injust.
Acabada la feina vaig fer un petit passeig per airejar-me allí vaig veure un immens pont i de sobte vaig pensar que tirar-me avall tampoc seria una mala idea.
Assentada al pont vaig repassar tota la meva vida; en el fons sempre havia sigut una fracassada i sempre havia desgraciat la vida de tots els que estaven al meu voltant potser era per això que m'havia quedat sola i trista en una ciutat gris i fúnebre. Vaig agafar alè i vaig fer un salt pont avall, esperava que la mort fos la meva salvadora, però no va ser així.
Vaig quedar en coma i ara estic a l'hospital; ara que m'he adonat que la vida m'ha ofert una segona oportunitat no vull deixar-la escapar altre cop, aquest pot ser el meu últim tren, el meu últim tren de la felicitat