UN MAL DIA!

Un relat de: Materile

UN MAL DIA!

—Uf!, quin cansament, i quina mullena! Com estàs tu?
—Malament, molt cansada, i el que més ràbia em fa és veure com xerren i riuen sense pensar en nosaltres. Tenim una vida tan ingrata i tan curta... Hem de seguir-les a tot arreu, tant si en tenim ganes com si no, tant si plou com si neva o fa una calor de mil dimonis, d’aquella que et deixa xopa. Mira com riuen i parlen de la maleïda crisi. Si no hi hagués tanta crisi, nosaltres no estaríem tan sotmeses perquè hi hauria més possibilitats de poder-nos alternar.
—Fa anys això no passava...
—Crec que amb aquesta escalforeta m’estic reconfortant...
—Sí, a mi també em passa...
—Ai, que em sento malament, sembla com si m’hagués d’obrir per dins... Tinc por!
—Per què has de tenir por si estem juntes; au va, no siguis tanoca!
—Ui, ara m’han apartat, on ets germaneta?
—Sóc aquí...
—Saps què penso, que amb aquesta mullena ens posarem malaltes, i ja saps que no tenen miraments i ens deixaran en qualsevol contenidor.
—Tu creus? Si passés això ens separarien i ja no ens veuríem més... això seria terrible: seria el nostre final. Prefereixo ser una explotada i estar sempre al teu costat.
—Ai, que cada vegada em sento més malament, com si ja no tingués esquena...
—A mi també m’està passant...
—Germaneta, promet-me que no et deixaràs separar de mi.
—T’ho prometo!
—Tots riuen i la mestressa rondina i s’enfada perquè ens hem fet malbé; diu que prefereix anar descalça, que ara ja no li servim de res.
—Ostres!!! Obren un contenidor i noto com caiiiiic. No pot ser!
—Jo també caiiiiiiic!
Xap!!!
Les dues sabatetes van anar a parar dins del contenidor. Va venir el camió de les escombraries i les va separar. I les dues sabatetes ja no es van veure mai més. I jo tampoc les vaig veure mai més.

Em va saber molt de greu, feia molts anys que les tenia. Elles s’havien acostumat als meus peus i jo els tenia un gran afecte.
És difícil explicar què se sent quan hi has conviscut tant de temps, quan s’han amarat de la meva suor, o de la pluja. M’hauria agradat poder-les portar al sabater, però el problema que tenien no es podia solucionar. Jo espero que, siguin on siguin, m’hagin perdonat. Elles saben que no les podré oblidar mai. Van ser les millors que vaig tenir. Crec que ja formaven part de mi: eren com una segona pell que em costarà molt de tornar a tenir.

MARIA TERESA GALAN (Materile)

Comentaris

  • Ai, els records![Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 18-12-2014 | Valoració: 10

    Ai, els records! Un relat que crec que es típic Materilenc. Un relat que m’ha fet pensar —tan sols pels personatges—, en un exemplar titulat “Historia de un par de botas” de la col•lecció “Hazañas bélicas” que em va deixar un bon amic d’infantesa… segurament a principis dels anys cinquanta.
    —Joan—

  • Siameses per terra[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-10-2014 | Valoració: 10

    Caram, no m'esperava que fossin dues sabates! Has donat vida a dos elements que normalment no parlen, potser canten. És com un relat de dibuixos animats. Jo també convisc amb elements que em duren molts i molts anys. Fa poc vaig deixr en un contenidor de roba amiga un anorac que tenia més de trenta anys de vida. M'anava petit, però tenia molta vida. Era dels anys setanta, amb ratlles horitzontals. Li deien l'abeja Maya. En fi, un relat que m'ha agradat, com sempre m'agrada posar vida a les coses. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: