Un divendres vespre vaig decidir escriure un conte sobre un vampir

El cap de secció va marxar remugant un fins dilluns, em penso. M’havia quedat sola a l’oficina i feia estona que els llums intel·ligents havien decidit que jo tampoc no hi era. Així que, en un racó i només il·luminada per la pantalla de l’ordinador, simulava ser aquell estereotip de dona abocada a la feina, feliç i satisfeta de regalar cadascuna de les experiències sense viure al miratge triomf laboral.

I un colló.

L’únic que s’abocava eren les piles de feina pendent, sense fer, vaja. Les acumulava darrere meu, com una muntanya de merda imaginària incapaç de tombar-me amb la pudor.

Sí, era divendres i em fotia pànic tornar a casa. Sola. Amb una vida per reconstruir, rentadores per fer, incapacitat per hivernar com un os i deixar passar els dies, sense voluntat per inflar el cap a una amiga i amb una combinació de transport públic fastigosa que fins i tot em complicava arribar al supermercat i fer-me passar la ràbia a cop de sucre i greix saturat.

Era divendres i només tenia un munt de feines domèstiques per fer i cap mania o obsessió patològica per refugiar-m’hi.

Putes xarxes socials.

Oh sí. Sempre havia venut prou bé la imatge de ser una dona sensata, racional, serena, d’aquelles que encaixa les trampes del joc de la vida amb esportivitat. Més que una dona, aquestes descripcions sobre mi em feien sentir com una banyera d’aigua tèbia. Temperatura ideal, però ningú no somia amb una merda de banyera d’aigua tèbia.

I jo bullia.

Bullia de veure brillar el meu ecs a les xarxes socials. Parella nova, aficions noves, escapadetes estereotipades noves i un lloro. No havia pogut adoptar un gos el paio; sinó que penjava vídeos d’aquell ocellot anomenat Ret; de lloret. Tanta felicitat òbvia em prenyava del més sublims dels sarcasmes fins a enverinar-me, entristir-me i iniciar, així, l’assemblea de veus contradictòries dins del meu cap.

—Les xarxes socials només reflecteixen la felicitat desitjada, ho saps. Un aparador i prou.

—I tu? No veus com ha refet la seva vida mentre tu segueixes fotent saltironets a les mateixes arenes movedisses?

De manera que, intentant ignorar el debat histèric de dins del meu cap, havia decidit forjar el meu aparador. No oferiria un producte fals del tot perquè la superioritat moral m’impedia fer publicitat enganyosa i, per tant, només maquillaria una mica la meva afició nova: escriptora amateur.

Era divendres vespre i en un racó de l’oficina a les fosques m’obria un compte a la xarxa social de moda per escriure un conte i insinuar lleugerament que havia guanyat un concurs literari.

Prou elegant. I el conte?

No havia escrit mai abans i, malgrat no saber ni per on començar, la solitud d’aquell edifici sòrdid, l’orgull ferit i el silenci peculiar de les màquines en repòs van empènyer els meus dits a ballar sobre el teclat i a fer néixer un personatge. Un vampir. Un vampir amb mal d’amors.

Millor encara, un vampir completament rebentat emocionalment pel mal d’amors.

Alguna cosa d’aquell teclat i d’aquella pàgina en blanc feien sorgir el pitjor de mi i, per això, el meu vampir sense descripció física —perquè tothom sap que els vampirs són atractius i no calia caure en tòpics— tremolava de turbulències sentimentals.

Havia viscut durant segles, havia seduït, havia enamorat, havia follat i finalment havia begut totes les dones que havia desitjat o senzillament havia triat a l’atzar per passar l’estona sense que elles fossin conscients de la seva insignificança. Els temps havien transcorregut planerament victoriosos, seductorament obscurs i divertidament excitants per a aquell ésser que, sense viure, havia sabut gaudir de la vida com cap altre humà no havia fet abans.

El meu vampir no tenia cor però havia fet bategar el de totes aquelles dones que havia embolcallat amb la seva teranyina d’atracció. Tenir-ho tot sense tenir vida.

L’havia de fer caure.

Així que el vaig enamorar. Boig i perdut. L’ésser més eròtic dels racons més foscos de la imaginació femenina va esdevenir vulnerable, ansiós, inestable, temorós, servil, submís i insegur. El vaig trencar per una dona que el rebutjava… enamorada d’un merdes.

Humiliant.

El meu vampir passava dies i nits arraulit en un racó del seu temple. No dormia, no sentia desig, la fam eterna era només un record de temps passats que, definitivament, ara considerava millors.

Sentia, per primera vegada, un cor que no posseïa, dolorós, inquiet, punxant. I els dubtes. I la incertesa. I les esgarrapades a l’ànima.

Passejaven plegats, berenaven, s’escrivien i xerraven. Bé, ella xerrava perquè havia convertit el meu vampir en el seu confident. Demanava consell, genuïnament agraïda d’haver topat amb un suport tan savi en matèria d’amors i relacions, perquè somiava que algun dia el seu merdes l’estimaria com es mereixia.

Això no passaria mai. El vampir ho sabia.

Sense adonar-me els rellotge avançava amb escenes que les mans traduïen a la pantalla des de la imaginació. Els personatges prenien complexitat, personalitat, tortures i fantasmes propis.

Ella fotia a la brossa anys de la seva vida. Empetitida, entristida, pidolaire d’amor i de respecte amb un cor fet bocins a les mans.

El merdes no servia ni de mal exemple. Mediocre. Opac. Egoista. Lleig. Buit. Interessat. Patètic. Ejaculador precoç.

El vampir, el meu vampir, convertit en un sac de veus interiors contradictòries. L’amor esdevingut obsessió. El seu jo convertit en els mil reflexos d’un mirall trencat. El déu dels plaers ocults incapaç de recuperar el seu orgull.

No sabia què fer-ne.

Mentre pensava si l’enviava a teràpia o el convertia en un amargat addicte a espiar el merdes a les xarxes socials vaig adonar-me de la foscor absoluta de l’edifici i dels sons inquietants del silenci que m’havia engolit. Vaig sentir la pressa de la por.

Segurament els tres canvis de transport que m’esperaven m’oferien una resposta. Havia embolicat la troca i teixit una teranyina de passions que ara no sabia resoldre. Els nusos, els fantasmes i els sentiments tangibles de les meves pròpies paraules no tenien un únic paràgraf com a desenllaç.

Tenia molt clar que havia pitjat el botó de la planta baixa, però les portes es van obrir a la planta 6.

Era ell. No calia que l’hagués descrit físicament per reconèixer-lo i em vaig acollonir. Com mai m’havia acollonit.

Em va mirar simulant no veure’m i va entrar amb la naturalitat subtil d’aquells que se saben guanyadors. Per a mi el silenci entre els dos eren onades d’angoixa que aturaven el temps dins d’aquell ascensor eternament lent.

—Com acaba el conte? Li vaig demanar.

—Jo no ho sé. Només el temps ens dirà com acaba aquesta història que tu has començat, enverinada.