Cercador
La tristesa d’un mar de plom en silenci
Un relat de: I-330- Compartir:
Sempre havia sentit la tristesa lligada a la derrota.
Per a l’I330 aquest sentiment anava lligat a la impotència i l’ofec quan el darrer intent no ha estat suficient per sostenir la lluita.
La tristesa, doncs, havia arribat sempre de la mà de la injustícia, després d’haver fracassat en aquell enèsim intent per canviar un món que considerava podrit i, menys poèticament, ple de merda.
L’I330 havia estat en moltes ocasions una lluitadora derrotada i creia que consegüentment una dona trista. Però mentre la injustícia somreia, en algun raconet del seu cos, la força i l’energia renaixen per tornar-hi anar sempre, sempre, encara que fos la primera a perdre i la darrera en saber-ne els motius.
Aquell vespre, però, arraulida i petita com no s’havia deixat veure mai en cap batalla va parlar-se sota els llençols. Sentia que havia lluitat per la revolució i per l’amor però que ara l’únic que desitjava era que lluités per ella. Per recuperar la seva confiança, per fer-la riure, per fer-la gemegar, per endormiscar-la al sofà lluny d’aquell món podrit i ple de merda. Entre llàgrimes la lluitadora incansable no volia ser valenta, somiava que ell l’alliberava de la vulnerabilitat que senten els que tenen por.
No podia pregar-ho a un Déu que no havia vist mai, així que li ho va demanar: lluita per mi, desitja’ m, busca’ m. Saps on trobar-me.
Aquella nit, l’I330 va descobrir que les derrotes mai no l’havien feta estar trista. Mai no havien pogut amb ella.
La tristesa era el buit que sentia dins seu, l’ofec mentre s’endisava en un mar de plom, sota un cel gris, emboirat i sense horitzó.
La tristesa de l’I330 eren cadascuna de les braçades que l’ allunyaven del port. La tristesa és la companyia dels qui marxen amb el cor estellat entre les mans amb l’esperança cega que els vagin a trobar.
La tristesa és un mar de plom en silenci i la boira per horitzó.
Per a l’I330 aquest sentiment anava lligat a la impotència i l’ofec quan el darrer intent no ha estat suficient per sostenir la lluita.
La tristesa, doncs, havia arribat sempre de la mà de la injustícia, després d’haver fracassat en aquell enèsim intent per canviar un món que considerava podrit i, menys poèticament, ple de merda.
L’I330 havia estat en moltes ocasions una lluitadora derrotada i creia que consegüentment una dona trista. Però mentre la injustícia somreia, en algun raconet del seu cos, la força i l’energia renaixen per tornar-hi anar sempre, sempre, encara que fos la primera a perdre i la darrera en saber-ne els motius.
Aquell vespre, però, arraulida i petita com no s’havia deixat veure mai en cap batalla va parlar-se sota els llençols. Sentia que havia lluitat per la revolució i per l’amor però que ara l’únic que desitjava era que lluités per ella. Per recuperar la seva confiança, per fer-la riure, per fer-la gemegar, per endormiscar-la al sofà lluny d’aquell món podrit i ple de merda. Entre llàgrimes la lluitadora incansable no volia ser valenta, somiava que ell l’alliberava de la vulnerabilitat que senten els que tenen por.
No podia pregar-ho a un Déu que no havia vist mai, així que li ho va demanar: lluita per mi, desitja’ m, busca’ m. Saps on trobar-me.
Aquella nit, l’I330 va descobrir que les derrotes mai no l’havien feta estar trista. Mai no havien pogut amb ella.
La tristesa era el buit que sentia dins seu, l’ofec mentre s’endisava en un mar de plom, sota un cel gris, emboirat i sense horitzó.
La tristesa de l’I330 eren cadascuna de les braçades que l’ allunyaven del port. La tristesa és la companyia dels qui marxen amb el cor estellat entre les mans amb l’esperança cega que els vagin a trobar.
La tristesa és un mar de plom en silenci i la boira per horitzó.
l´Autor
6 Relats
0 Comentaris
917 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00