Cercador
La cercadora d’una resposta
Un relat de: I-330- Compartir:
Estava convençuda que feia temps que cridava. Cridava que aquella cuirassa de força, valentia, empenta i decisió l’ofegava. Allà dins no hi havia mai aire fresc i el repic de les hòsties contra el metall li omplien el cos de cops i l’ànima d’esgarrapades.
No sabia si ningú no la sentia o ningú no havia volgut sentir mai els seus crits.
Se’n va desfer i cada peça que llançava a terra estroncava el silenci amb un cop greu i profund, l’antònim de la seva veu trencada, esgarrinxada, i fonedissa que volia cagar-se en tot: n’estic fins als collons de tu, força. Fins al collons de tu, valentia. Fins als collons de tu, empenta.
Despullada i descalça, sabia que la idea d’anar al bosc només responia a un impuls i una obsessió: trobar la resposta. Saber quina era d’una refotuda vegada la puta resposta.
Havia valorat fredament la possibilitat que les hòsties i les esgarrapades fossin només visibles als seus ulls o, fins i tot, indiferents als ulls aliens; però aquell era el seu present i tampoc volia viure’l a gust dels altres.
Coneixia prou bé els boscos del seu voltant: la pinassa, els branquillons, els esbarzers, la pedra i la bellesa d’una terra aspra. Lluny dels paisatges de somni dels racons del seu món imaginari on les Serines protegien el verd i les seves ànimes. I, malgrat tots els malgrats, va endinsar-s’hi.
La primera punxada va ser als peus amb la primera i cadascuna de les trepitjades que l’havien de fer avançat. La familiaritat del dolor la va sorprendre. Per què sentia el mateix mal amb cuirassa o sense?
Els branquillons, aparentment febles i trencadissos, li esgarrinxaven l’esquena i les les cames, mentre que les branquetes seques, sense vida, li esgarrapaven les cuixes, els pits i la cara. Tot aparentment tan feble i tan punxant.
La cercadora d’una resposta es va haver d’aturar. Sentia fred perquè un arbre mort no només li tallava el camí que s’havia proposat; sinó que tapava també el sol que mantenia l’escalfor del seu cos despullat.
No tenia ganes de misticismes, ni de simbologia, ni de senyals. Va maleir l’arbre perquè l’obligaria a tensar i forçar aquell cos que, de sobte, s’havia fet petit. Què collons hi fotia un arbre mort, dempeus, en mig del seu camí? Obstacles merdosos per trobar una resposta que es mereixia?
És prou evident que l’arbre no va parlar. Els humans no sabem comunicar-nos amb els boscos i, la cercadora d’una resposta tampoc. I, en cas que això fos possible perquè, al cap i a la fi, això és un conte; els morts tampoc no parlen. Els morts no ens fereixen ni ens guien amb paraules que ja no poden pronunciar.
Algú, però, com a les cançons havia ferit l’arbre per gravar-hi un missatge:
La resposta és que de vegades no hi ha resposta.
La cercadora s’arraulí als peus d’aquell tronc que, sense vida, li traslladava l’escalfor del sol.
No sabia si ningú no la sentia o ningú no havia volgut sentir mai els seus crits.
Se’n va desfer i cada peça que llançava a terra estroncava el silenci amb un cop greu i profund, l’antònim de la seva veu trencada, esgarrinxada, i fonedissa que volia cagar-se en tot: n’estic fins als collons de tu, força. Fins al collons de tu, valentia. Fins als collons de tu, empenta.
Despullada i descalça, sabia que la idea d’anar al bosc només responia a un impuls i una obsessió: trobar la resposta. Saber quina era d’una refotuda vegada la puta resposta.
Havia valorat fredament la possibilitat que les hòsties i les esgarrapades fossin només visibles als seus ulls o, fins i tot, indiferents als ulls aliens; però aquell era el seu present i tampoc volia viure’l a gust dels altres.
Coneixia prou bé els boscos del seu voltant: la pinassa, els branquillons, els esbarzers, la pedra i la bellesa d’una terra aspra. Lluny dels paisatges de somni dels racons del seu món imaginari on les Serines protegien el verd i les seves ànimes. I, malgrat tots els malgrats, va endinsar-s’hi.
La primera punxada va ser als peus amb la primera i cadascuna de les trepitjades que l’havien de fer avançat. La familiaritat del dolor la va sorprendre. Per què sentia el mateix mal amb cuirassa o sense?
Els branquillons, aparentment febles i trencadissos, li esgarrinxaven l’esquena i les les cames, mentre que les branquetes seques, sense vida, li esgarrapaven les cuixes, els pits i la cara. Tot aparentment tan feble i tan punxant.
La cercadora d’una resposta es va haver d’aturar. Sentia fred perquè un arbre mort no només li tallava el camí que s’havia proposat; sinó que tapava també el sol que mantenia l’escalfor del seu cos despullat.
No tenia ganes de misticismes, ni de simbologia, ni de senyals. Va maleir l’arbre perquè l’obligaria a tensar i forçar aquell cos que, de sobte, s’havia fet petit. Què collons hi fotia un arbre mort, dempeus, en mig del seu camí? Obstacles merdosos per trobar una resposta que es mereixia?
És prou evident que l’arbre no va parlar. Els humans no sabem comunicar-nos amb els boscos i, la cercadora d’una resposta tampoc. I, en cas que això fos possible perquè, al cap i a la fi, això és un conte; els morts tampoc no parlen. Els morts no ens fereixen ni ens guien amb paraules que ja no poden pronunciar.
Algú, però, com a les cançons havia ferit l’arbre per gravar-hi un missatge:
La resposta és que de vegades no hi ha resposta.
La cercadora s’arraulí als peus d’aquell tronc que, sense vida, li traslladava l’escalfor del sol.
l´Autor
6 Relats
0 Comentaris
930 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00