Les claus de casa i l’apocalipsi

Un relat de: I-330
No sé si heu experimentat mai la frustració, l’emprenyada i l’ autoodi que acompanya veure com llances al contenidor les claus de casa juntament amb la brossa.

Potser és una desgràcia quotidiana prou habitual, potser només forma part del conglomerat de situacions i experiències que van conformar la meva personalitat abans de l’apocalipsi.

Aquell dia vaig decidir baixar la brossa perquè em toqués l’aire, per fugir d’aquella cova fosca dels horrors que en el fons només existia dins meu.

I sí.

El pedal no funcionava i, mentre em recuperava de l’esforç que implica el llançament lliure d’una bossa de merda, vaig sentir com les claus impactaven en un punt remot de les profunditats del contenidor. Em vaig cagar en tots els déus, ens les putes, en les putes d’oros, en les hòsties i en la mare que em va parir.

No vaig trobar les claus, però sí la llàntia màgica per increïble que us pugui semblar.

El geni em va concedir dos desitjos i no tres per no sé quines històries, acords, clàusules, decisions, rebaixes i dificultats arran de la darrera crisi econòmica que, segons aquell discurs que no vaig acabar d’entendre, havien tingut conseqüències molt negatives en el sector.

Dos desitjos i dos minuts per demanar-los perquè, segons el mateix sermó, ja no els pagaven les hores de nocturnitat.

En fi.

Si us demaneu què vaig sentir, us diré que una barreja indescriptible d’ incredulitat, d’idees que s’entrebancaven entre elles, de paràl·lisi i un atac de bonisme ingenu.

Com que em sentia incapaç de construir una vida plàcida, d’envoltar-me de pensaments positius, de gaudir de les petites coses i totes aquelles falòrnies dels llibres d’ autoajuda… Ras i curt, com que em sentia una mena d’inadaptada emocional i social, vaig pensar que si el món esdevenia un lloc agradable i acollidor jo m’hi podria construir una vida personal satisfactòria.

Així doncs, el meu primer desig va ser la imbecilitat superlativa de demanar que el govern del meu país i el de les potències mundials estiguessin formats només per bones persones.

El segon, les putes claus de casa.

Us deveu imaginar que, en un primer moment, d’això dels governs no en vaig saber res. Les claus, però, les vaig agrair i un cop a casa, sota els llençols, vaig enviar un missatge a la meva cap. Vaig dir-li que tenia diarrea i que m’havia cagat a sobre, de manera que l’endemà no podria anar a la feina.

Aquella societat esclava de les aparences no qüestionava una desgraciada que exposava obertament que es cagava a sobre.

Diarrea, la clau de l’absentisme laboral.

I vaig apagar el despertador.

Vaig dedicar l’endemà a assaborir les meves misèries i macarrons a la carbonara dels que es fan al microones fins que un espetec va rebentar els vidres del menjador i, a banda d’incrementar exponencialment el meu victimisme, em va fer pensar que alguna cosa greu passava a l’exterior.

Efectivament, el pollastre que s’havia muntat era de dimensions estratosfèriques.

El govern del meu país i el de les potències mundials havien canviat de cap a peus. Un munt de bones persones, de cors tendres i de personatges entranyables havien agafat les regnes d’allò que en deien el bé públic, la gestió dels recursos i un munt d’eufemismes més per anomenar el poder, el control de la població i el monopoli de l’ús de la violència.

Un munt de personetes incapaces de fer mal i incapacitades per entendre que hi ha gent dolenta perquè sí havien despertat la fam de tots els malparits del món que veien en aquell canvi una oportunitat d’or. Els havia tocat la loteria.

I així, ni els opinadors més experts en l’opiniologia que els surt dels collons sabien explicar com hòsties havia començat la tercera guerra mundial ni què havia desencadenat aquell caos a gran escala.

Plovien bombes.

La revolució dels fillsdeputa havia començat.

La resta de la història passant per l’apocalipsi fins arribar a avui la coneixeu prou bé.

Si mai algú troba aquest manuscrit, soc l’I330 i vaig provocar la fi de la societat.

Encara conservo les claus del munt d’enderrocs que un dia va ser casa meva.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de I-330

I-330

6 Relats

0 Comentaris

197 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
M’agradava escriure contes atrotinats i me’n vaig oblidar. Ara intento recuperar-los de la mà de l’I-330, un personatge literari que va creure en l’amor i en la revolució. Fins al final.