La dona de fusta

Tot i que la cala era buida havia escollit un raconet prop de les roques per seure. Semblava que volgués amagar-se de mirades curioses i de fotògrafs aficionats que farien el dia en cas de trobar una dona sola a la platja. Una dona amb un llibre que no llegia a les seves mans.

S’ho havia proposat de debò, això de gaudir de la seva presència com a única companyia i llegir acaronada per aquell so agut i tendre que només el mar sap fer per convidar-nos als seus braços. Però, malgrat la determinació, el seu cosset d’aparença fràgil enmig de la solitud es tensava d’indefensió. Els pits es fonien enganxats als genolls i les cames, de tant enganxades a les cuixes, feien impossible dibuixar-ne la silueta.

No fugia de cap fotògraf ni de mirades curioses. La dona asseguda en un raconet prop de les roques s’ amagava dels seus sentiments. La determinació l’havia portada a llegir un llibre vora el mar per oblidar aquell racó de món on veritablement volia ser, però el seu cosset que embolcallava un cor fràgil adoptava la forma d’un cargol de mar, com si una closca pogués protegir-la del torrent de la que corria dins seu.

Les manetes amb els nusos blancs esgarrapaven un llibre, només ella sap quin, mentre la mirada, aliena a la bellesa de l’entorn que havia triat, es clavava en una pantalla. Rellegia els seus missatges.

— Gràcies per ser-hi sempre.

— Em faltes molt.

— Sort en tinc de tu.

— Em fas somiar.

— Fas que tingui esperança.

— T’estimo.

A estones aquest grapadet de frases l’havien feta feliç. Sentia el telèfon i, quan la pantalla s’il·luminava amb el seu nom, no podia evitar que la il·lusió tenyís tots els àmbits de la seva vida que, tocats per la màgia de les seves paraules d’amor, esdevenien més senzills, lleugers i, en definitiva, bonics.

No havia arribat fins al mar per enganyar-se i sabia que durant molts mesos ser-hi sempre l’havia omplert i, en certa manera, fet sentir estimada. Estimada per frases d’amor.

— I jo? La veueta va sortir trencada, feble, com un esquitx que repica la roca pràcticament imperceptible.

Jo soc el teu tauló de fusta en mig de mar. Sí. T’abraces a mi quan el vent t’ esgarrapa la cara, quan les onades et fan por, quan el mar t’ha fet empassar aigua o quan, cansat, n’has vist la foscor, la fredor i el silenci etern de la seva profunditat. Soc la fusta que sempre hi és les nits de tempesta però que deixes a la deriva quan l’aigua es vesteix de turquesa i llum i et convida a nedar lliure.

Soc la dona de fusta que et fa surar quan no tens força per somriure i em trobes bonica. Bonica sense veure’m.

El mar rovella els ferros que em van clavar quan vivia a la terra ferma, lluny del teu mar. Em trenquen per dins i, poc a poc, perdo trossets de mi. L’aigua m’erosiona, m’estella i encara que no ho vegis el teu mar em penetra, i la profunditat em xucla cap al silenci i la foscor eternes.

— I jo? Vaig demanar-te un dia. Sense por, amb la innocència de qui està convençut que rebrà l’amor que sent a canvi. Esperava, potser ingènua, que em duries a terra, m’ alliberaries del ferro que em rovella i faries desaparèixer les estelles amb carícies. Desitjava que els teus petons s’enduguessin la humitat que em fa difícil que puguem surar.

Però ell no ho va fer.

— Surem, intentem nedar i si el mar vol ens retrobarem a la platja.

I el seu silenci.

La dona de fusta, asseguda en un racó a la platja, refugiada dels seus sentiments sap que el mar només retorna a la sorra la merda que hi aboquem però que les històries d’amor, les vol només per a ell, per engrandir la seva màgia i il·luminar aquest fons que els humans tant temem.

— I jo? Repeteix de nou.

Jo he d’aprendre a nedar, lluny de tu, i potser de mi. Jo he de trobar el meu raconet a la sorra perquè el sol em retorni la fermesa i llimi les meves estelles.

El mar havia engolit el sol quan la dona de fusta recuperà la seva figura. No era fràgil i del mar s’enduia una decisió, a canvi li deixava un llibre a tocar de les onades: Nosaltres, la història d’amor i de revolució de l’I330.



S’ho havia proposat de debò, això de gaudir de la seva presència com a única companyia i llegir acaronada per aquell so agut i tendre que només el mar sap fer per convidar-nos als seus braços. Però, malgrat la determinació, el seu cosset d’aparença fràgil enmig de la solitud es tensava d’indefensió. Els pits es fonien enganxats als genolls i les cames, de tant enganxades a les cuixes, feien impossible dibuixar-ne la silueta.

No fugia de cap fotògraf ni de mirades curioses. La dona asseguda en un raconet prop de les roques s’ amagava dels seus sentiments. La determinació l’havia portada a llegir un llibre vora el mar per oblidar aquell racó de món on veritablement volia ser, però el seu cosset que embolcallava un cor fràgil adoptava la forma d’un cargol de mar, com si una closca pogués protegir-la del torrent de la que corria dins seu.

Les manetes amb els nusos blancs esgarrapaven un llibre, només ella sap quin, mentre la mirada, aliena a la bellesa de l’entorn que havia triat, es clavava en una pantalla. Rellegia els seus missatges.

— Gràcies per ser-hi sempre.

— Em faltes molt.

— Sort en tinc de tu.

— Em fas somiar.

— Fas que tingui esperança.

— T’estimo.

A estones aquest grapadet de frases l’havien feta feliç. Sentia el telèfon i, quan la pantalla s’il·luminava amb el seu nom, no podia evitar que la il·lusió tenyís tots els àmbits de la seva vida que, tocats per la màgia de les seves paraules d’amor, esdevenien més senzills, lleugers i, en definitiva, bonics.

No havia arribat fins al mar per enganyar-se i sabia que durant molts mesos ser-hi sempre l’havia omplert i, en certa manera, fet sentir estimada. Estimada per frases d’amor.

— I jo? La veueta va sortir trencada, feble, com un esquitx que repica la roca pràcticament imperceptible.

Jo soc el teu tauló de fusta en mig de mar. Sí. T’abraces a mi quan el vent t’ esgarrapa la cara, quan les onades et fan por, quan el mar t’ha fet empassar aigua o quan, cansat, n’has vist la foscor, la fredor i el silenci etern de la seva profunditat. Soc la fusta que sempre hi és les nits de tempesta però que deixes a la deriva quan l’aigua es vesteix de turquesa i llum i et convida a nedar lliure.

Soc la dona de fusta que et fa surar quan no tens força per somriure i em trobes bonica. Bonica sense veure’m.

El mar rovella els ferros que em van clavar quan vivia a la terra ferma, lluny del teu mar. Em trenquen per dins i, poc a poc, perdo trossets de mi. L’aigua m’erosiona, m’estella i encara que no ho vegis el teu mar em penetra, i la profunditat em xucla cap al silenci i la foscor eternes.

— I jo? Vaig demanar-te un dia. Sense por, amb la innocència de qui està convençut que rebrà l’amor que sent a canvi. Esperava, potser ingènua, que em duries a terra, m’ alliberaries del ferro que em rovella i faries desaparèixer les estelles amb carícies. Desitjava que els teus petons s’enduguessin la humitat que em fa difícil que puguem surar.

Però ell no ho va fer.

— Surem, intentem nedar i si el mar vol ens retrobarem a la platja.

I el seu silenci.

La dona de fusta, asseguda en un racó a la platja, refugiada dels seus sentiments sap que el mar només retorna a la sorra la merda que hi aboquem però que les històries d’amor, les vol només per a ell, per engrandir la seva màgia i il·luminar aquest fons que els humans tant temem.

— I jo? Repeteix de nou.

Jo he d’aprendre a nedar, lluny de tu, i potser de mi. Jo he de trobar el meu raconet a la sorra perquè el sol em retorni la fermesa i llimi les meves estelles.

El mar havia engolit el sol quan la dona de fusta recuperà la seva figura. No era fràgil i del mar s’enduia una decisió, a canvi li deixava un llibre a tocar de les onades: Nosaltres, la història d’amor i de revolució de l’I330.