Un dissabte més

Des que has entrat m'has fet sentir molt malament, i al final, l'inevitable: he començat a plorar com una nena de bolquers. De seguida has mostrat una gran bandera blanca fent-me comprendre amb la teva abraçada que ja no podies més.
-Mai et faria mal perquè a mi me'n faria el doble -em dius mirant-me als ulls molt sincer sense deixar d'abraçar me.
Desitjo per un moment que no hi hagi ningú mes, sóc tan sols a uns centímetres dels teus llavis, fins i tot puc sentir com l'aire que desprens al respirar es converteix en una agradable brisa que m'acaricia la cara. Em separo ràpidament abans de cedir a la temptació.
-Ho sé, però avui no és el dia, estic una mica fluixa -et responc mentre m'assec al sofà, sentint-me de nou desprotegida fora dels teus braços.
-Ha parlat el "cardu" no jo... -et justifiques inútilment.
M'agafes de les mans mentre m'expliques hipotèticament el que tots dos sabem de sobra; que hi ha una línia molt fina que no hem de passar per molt que vulguem. Jo intento que em deixis anar. Quan em toques, sóc incapaç de controlar-me, però tu m'agafes més fort.
-No em facis això- Et suplico mirant-te als ulls.
Tu somrius i et limites a deixar-me anar altra vegada.