UN CAPVESPRE ROIG DE SANG

UN CAPVESPRE ROIG DE SANG


Havia estat un dia molt calorós i xafogós. Barcelona és insuportable a l'estiu i encara m'esperaven dos mesos per poder fer les vacances tan desitjades: tot l'any esperant-les. Cap al tard solia sortir al balcó i estirar-me a la gandula.
El meu balcó era un premi a l'estiu; passava un airet que revifava els morts després d'un dia tan calorós. Uns quants testos amb flors m'alegraven el dia.
El cel havia agafat uns tons vermellosos amenaçadors. Vaig tancar els ulls i vaig deixar anar la meva imaginació: ja em veia als fiords fruint de la fresqueta. M'havien parlat molt bé de Noruega i del seu paisatge.

Portava una bona estona viatjant amb la imaginació quan unes veus van sobresortir del so monòton del fregadís dels cotxes, immediatament vaig obrir els ulls i vaig percebre que provenien de la casa del davant: feia calor i els balcons eren oberts. La veu de l'home tapava la de la dona i una criatura plorava. Vaig intentar tornar a la meva imaginació, però no vaig aconseguir traslladar-me als fiords. La discussió cada vegada pujava més de to; ara era ella que cridava "me n'aniré, ja no t'aguanto més!". De sobte, les veus van callar; es va sentir un timbre i més veus. No entenia què deien.

Durant uns minuts, només se sentia la discussió entre tots. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar altres persones discutín per mil motius diferents; tothom té problemes i la convivència és més difícil del que sembla.

Sembla ahir, quan es van casar, que la meva mare quan venia a casa a dinar els diumenges em preguntava què feia "la parelleta", si ja s'havien separat, que no durarien. I, ara, ja tenien dos fills: un nen i una nena. Semblaven una parella feliç, compenetrada, però els crits em deien que no ho eren, si més no: no ho eren gaire.

Les dues criatures eren al balcó abraçades, i cridaven tot plorant: "papa, no!, mama, vine!". Més veus... No podia concentrar-me en res. M'estava posant molt nerviosa. Vaig anar a la cuina i em vaig omplir un vas de Fanta. Des de la cuina vaig sentir que discutien més fort i amb molta excitació. De sobte, un cop sec i molt fort acompanyat de crits esgarrifosos van fer que deixés el vas i corrés cap al balcó; una angoixa inexplicable es va apoderar de mi.

Els veïns estaven abocats al balcó cridant "policia, policia...!". Un cos jeia sobre el sostre d'una furgoneta.

Quin astorament! Tot de gent envoltava el cotxe i envaïa la vorera.
En pocs moments va arribar la policia, l'ambulància, cotxes que es van aturar i impedien la circulació per la calçada...
La visió que oferia la situació era corprenedora: plors, xiscles, sirenes, i branques d'un plataner que barraven el pas als més agosarats.
Quan els de l'ambulància, amb ajuda, van abaixar aquell cos, callat i sense moviment, vaig poder veure que era la veïna que abans havia sentit barallar-se amb el seu marit. Vaig imaginar-me un final trist, però no tan dramàtic.
De seguida vaig pensar en les criatures: quina culpa en tenien?, per què les seves vides havien de quedar marcades per sempre?

Quan van posar la dona dins de l'ambulància vaig sentir que deien que encara era viva; l'arbre i el cotxe l'havien salvada.

Mai podré oblidar aquell capvespre tenyit per la sang. El cel rogent s'havia esfumat i havia canviat la seva llum per la dels fanals que impedien la mirada dels curiosos dels balcons.

Materile