UN CAP D'ANY MOGUDET

A l'autora de La Ratonera (Tres Ratolins Cecs), l'única obra de teatre que s'ha mantingut en cartell durant més de cinquanta anys ininterromputs.



4 3 2
XXXXXXXXXXXXXXXX
5 XXXXX TAULA XXXXX 1
XXXXXXXXXXXXXXXX
(espai no ocupat per ningú)


ASSEGUTS A TAULA:

1.VIRGÍNA GUITART I AIMERICH. 56 anys. Adinerada viuda del Notari Josep Amadeu Armengol. Propietària de la casa i amfitriona de la festa de cap d'any.
2.CATERINA (Cati) BAU I SOLER. 51 anys. En principi, íntima amiga de Virgínia Guitart.
3.GIANFRANCO CARROGGIO AIMERICH. 23 anys. Nebot biològic de Virgínia Guitart.
4.ANNA AIMERICH I PALAU. 16 anys. Neboda biològica de Virgínia Guitart. Estudiant de secundària.
5.ALFRED GUITART I ROCA. 57 anys. Cosí biològic de Virgínia Guitart. Alt càrrec retirat d'una multinacional estrangera dedicada a l'automobilisme.


Capítol 1

Faltaven pocs minuts per dos quarts d'una del migdia. L'any es fonia gradualment a mesura que avançaven les hores d'aquell trenta-u de desembre. Feia fred, i a l'horitzó una nuvolada desafiant avançava per fer realitat els pronòstics de l'home del temps: una tempesta de neu. La caiguda tot just dos dies abans havia tan sols emblanquinat els prats i el camí del Mas Noguer al nucli urbà de Camprodon.
La Mireia treballava pels amos del Mas Noguer des de feia cinc anys. Tot i que ara ja només ho feia per la senyora Virgínia, la mestressa i viuda del Notari Armengol, considerava fins a cert punt feixuga la monòtona rutina de cada dia. Arribava a les nou, preparava l'esmorzar de la senyora Virgínia, feia neteja, preparava el dinar, rentava la roba, la planxava, contestava les trucades, rebia les visites i, abans de marxar, deixava a punt el sopar de la senyora. I tot amb aquella mitja rialla que tant agradava a les persones que la coneixien.
Es considerava ben pagada. El problema no era aquest. El problema era simplement que no passava mai res. Tothom li deia que llegia massa novel·les d'aventures, però sort en tenia per afrontar un monòton dia a dia que cada vegada trobava més feixuc. I quan arribava el cap de setmana, tres quarts del mateix. Era un bon xicot, el Toni, però sempre la portava als mateixos llocs. A la Mireia ja se li havia acabat el ventall d'indirectes per fer-li entendre que se n'estava atipant. "¿Per què no se m'enduu una nit a veure els estels, o em porta al teatre, o de botigues per Barcelona? M'agradaria tant pujar a l'estàtua de Colom i veure tota la ciutat des d'allà dalt! I el mar, i les Rambles... Ai, que n'és de poca-solta, el Toni! Segur que avui em diu: tinc una sorpresa per tu, princesa; serà el millor cap d'any de la teva vida! I una de tres: o farem un dels seus sopars romàntics a Can Angladé, o anirem a la carpa de no sé quin poble, o al ball que es farà al Poliesportiu a càrrec de l'orquestra jo-què-sé-què! Ai Senyor, quina paciència! I avui, per postres, més feina: tots els parents de la senyora entaulats per devorar sense miraments el resultat final de quatre hores a la cuina. Quina trepa d'aprofitats!"
En tot això pensava de camí a l'hivernacle. Havia d'anar-hi a collir un parell d'enciams ben tendres per a l'acompanyament de l'entremès. Al vell armariet del fons hi trobaria una bona col·lecció d'aixadons. S'havia pintat les ungles aquell matí i no volia arriscar-se a sofrir cap incidència en collir les hortalisses.
Alguna cosa, no va saber què a primer cop d'ull, li semblà fora de lloc. Va repassar els prestatges de l'armari de cap a peus i va tancar la porta tota intrigada.
Però segons més tard la va tornar a obrir d'una revolada.
-Que és estrany -rumià en veu alta-, qui haurà buidat l'ampolleta? Abans d'ahir estava ben plena, i amb un herbicida líquid tan concentrat no s'hi juga. I menys encara amb aquest, que deu ser més tòxic que vint "xupitos" de salfumant.


Capítol II

La Mireia va trobar la seva senyora asseguda a la butaca col·locada davant la llar de foc. Començava a brodar el que semblava ser un motiu floral. Li explicà, breu i directa, l'afer de l'ampolleta de l'herbicida mortal.
-Vaja. O sigui que n'ha desaparegut mitja... En sap res, l'Enric?
-No senyora. Quan li ho demanava s'ha mostrat molt sorprès.
-Hauré d'anar amb peus de plom...
La Mireia es preguntà que deuria voler dir la seva mestressa amb això dels peus de plom.
La senyora ordenà:
-Dóna'm el telèfon, Mireia. I porta'm la meva guia, si us plau. Val més que ho deixi tot ben lligat per si de cas...