UN AMOR PER SEMPRE

Un relat de: Materile




UN AMOR PER SEMPRE

La Filo era a la comissaria, ja en feia una bona estona. No sabia per què aquella dona la hi havia portada. Ella volia tornar a casa seva, tenia moltes coses a fer i ara estava perdent el temps... Aquells agents li havien remenat la bossa, volien veure el seu carnet d’identitat, què els importava… ? La Filo no havia fet res.

Sempre havia estat una dona treballadora i honrada. Havia pujat tres fills que eren el seu orgull. El seu marit, un home bo i molt amant de la família, havia treballat de valent per pujar-la, però ella, a més de la casa també havia treballat a fora: cosia per a les senyores ; no, no els feia vestits, anava a les cases a repassar la roba que s’estripava o tenia algun descosit, feia vores i eixamplava vestits vells, cosia botons i sargia mitjons. Les senyores n’estaven molt contentes i sempre li donaven una mica més del que demanava; quins temps!

Ara ja feia anys que no anava per les cases. Els seus fills ja estaven casats i tenien fills, i ella els feia de cangur quan li demanaven ajuda. Li agradava jugar i escoltar els seus néts. El seu marit se’ls mirava complagut, però no deia res. Es passava hores en silenci.
El seu cap no parava de pensar i saltava d’una cosa a l’altra:

Què volia la policia?, per què l’havien portada a la comissaria?, per què li feien tantes preguntes? Què els importava on vivien els seus fills? Quan acabessin l’interrogatori trucaria a l’Eduard, que era el gran, i li diria tot el que li havia passat.

Ara se sentia nerviosa i tenia ganes d’anar al vàter, però com els ho deia?, uf, quina vergonya!

Quan li ho expliqués al seu marit... la miraria fixament, i no diria res. Feia tants anys que estaven junts, sempre junts, mai s’havien separat; fins i tot en aquella casa tan gran hi havia anat amb ell...

Es van conèixer quan tenien tretze anys, en un refugi, havia esclatat la guerra, les alarmes sonaven i la gent corria cap als refugis, ella sabia que hi havia el perill d’un bombardeig i corria tot el que podia al costat dels seus pares… Ell també hi havia anat amb els seus pares. Les seves mirades es van trobar i van saber que ja no se separarien mai més… Vivien molt a prop l’un de l’altre, eren quasi veïns i no s’havien vist abans, això era el que creien. Van començar a parlar de les seves coses i de la por que tenien d’aquella maleïda guerra.

Un dia, ell va anar-hi sol, sense els seus pares. Li va explicar que la seva mare estava molt malalta i que el seu pare s’havia quedat a casa a fer-li companyia, per si el necessitava, i no havia tingut més remei que anar-hi sol. Estava trist, no sabia què passaria, tenia ganes que acabés aquella estúpida guerra. I es van jurar que mai se separarien.
El temps passava:
La Filo va mirar el rellotge i va fer un gest de contrarietat. Era molt tard, feia més de dues hores que estava en aquella comissaria; li havien dit que s’hauria d’esperar fins que vingués el seu fill a buscar-la i aclarir algunes coses més. Però si ella no havia fet res...
Segur que el seu marit l’estaria esperant, i ella havia de passar per casa abans i deixar tot el que havia comprat al mercat.

Per fi havia arribat l’Eduard! Ara els policies preguntaven coses al seu fill.
El seu pensament va tornar a viatjar pel túnel del temps:
Es van casar quan van fer els 21 anys. La mare d’ell va morir quan va acabar la guerra. Tenien quinze anys. Van haver de buscar algun feineta i ajudar els pares, però això no va ser cap impediment perquè festegeixin i aconseguissin créixer i trobar una feina millor que els permetés independitzar-se i formar una família.

Que pesada que és la policia! Ja ha vingut l’Eduard, què més volen? Si no hi vaig abans de dinar, em trobarà a faltar i patirà. És un home molt patidor. Recordo que sempre patia pels fills...

-Eduard!, deixa’ls i anem a casa! El teu pare ens espera...
-Ara, mare! Ja acabem...

Quan van ser al cotxe del seu fill li va preguntar:

-Què volien aquests policies, Eduard?
-Mare: t’han trobat al mercat, què hi feies? Estaves perduda i t’han portat a la comissaria. T’has escapat de la residència...
-Oh, volia comprar maduixes per al teu pare, però no duia diners, n’he demanat i m’han mirat malament. Després, una senyora m’ha dit que m’acompanyava a casa a buscar-ne i m’ha portat a la comissaria. Ara el teu pare m’estarà esperant i jo no li hauré portat les maduixes que volia, com ho faré?
-Mare, primer hem d’anar a la residència i després, ja ho veurem...
-Fill: ets tan bo, tan bo com el teu pare...
-Sí, mare; ja arribem. I ara a dinar. I no tornis a escapar-te més, que em fas patir.

Quan van arribar a la residència, ja els estaven esperant.

-Gràcies a Déu, senyor Eduard, ha estat una sort poder-lo localitzar. No sé com se’ns ha escapat, la seva mare és molt llesta! Allà té el senyor Rogelio assegut a taula, a punt per dinar.
-Pere, estimat, has patit molt per mi? He tingut uns problemes que ja t’explicaré, i no t’he pogut comprar les maduixes que tant t’agraden.
-No pateixi senyora Filo. Ara segui i dini, que se li refredarà la sopa.
-No em diguis “senyora Filo”
-Molt bé, Filo...
-Mare: un petó i porta’t bé. Senyor Rogelio, gràcies per tot, no sé què faria la meva mare sense la seva ajuda. Ja fa uns quants anys que el meu pare es va morir, però ella no ho ha assimilat i creu que vostè és el seu marit.

-Adéu, fill!, vigila amb els cotxes...
-Demà et vindré a veure..., preciosa.

MARIA TERESA GALAN (Materile)

Comentaris

  • gràcies de nou maria teresa ...[Ofensiu]
    joandemataro | 02-03-2014 | Valoració: 10

    pel teu contacte amable ! ;-)

    esperem un nou relat teu !!
    records
    joan

  • una història molt tendra ,maria teresa...[Ofensiu]
    joandemataro | 04-01-2013 | Valoració: 10

    i colpidora alhora, molt ben narrada amb aquesta barreja dels pensaments de la dona i de la realitat vista des dels seus ulls

    cada dia escrius millor , et felicito de debò !!!

    que tinguis un molt bon inici d'any i uns bons regals de reis

    una abraçada per tu i el teu marit i fins aviat
    joan

    pd.- i gràcies, com sempre, pels teus comentaris tan i tan bonics !

  • Com la vida mateixa[Ofensiu]
    Naiade | 18-12-2012 | Valoració: 10

    Un relat trist però tendre i real. Una historia quotidiana que expliques amb mestria.
    M’ha agradat l’entorn de la Filo, el fill que l’estima, el company que l’ajuda a la residencia, la dona que la porta a comissaria, tot plegat destil•la amor i afecte que sens dubte es el millor que poden tenir totes les Filos que ronden pel món.
    Una forta abraçada

  • Tendresa[Ofensiu]
    bardissa | 11-12-2012

    M'agrada molt el teu relat, Maria Teresa, la quotidianitat d'aquestes vides que belluguen a un ritme tant diferent al de la gent auto i malanomenada "sana", peró que vessen tendresa i emocions per tots els porus. Gràcies per plasmar-ho.

    bar.

  • Aleix de Ferrater | 08-12-2012 | Valoració: 10

    Maria Teresa, un relat preciós, saps? M'has deixat bocabadat. No imaginava un désenllaç així. M'has atrapat de bon principi i m'has sorprès al bon final. Fa riure, fa plorar i fa reflexionar. No fa gaire vaig anar a veure la sogra a les Llars Mundet. Me l'has fet veure i se m'han posat els pels de punta. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: