Un altre mes: febrer

UN ALTRE MES: FEBRER

1 de febrer
El concepte de la paraula veritat, actualment, esdevé aplicat a allò que confirma la certesa d'uns fets... Quanta gent deuria saber que aquest concepte és sols la punta de l'iceberg del que suposa realment la veritat!
No hi ha veritat que valga, si no hi ha una mentida que puga plantar-li cara, que puga amagar el seu costat més contundent. Perquè, què seria de la veritat, si no es pogués trobar, simplement, estigués al nostre voltant?
A l'hospital de la capital, algú estava lluitant entre la vida i la mort. Estava lluitant per decidir el que havia de fer amb la seua vida: o bé acabar amb ella, o bé enlairar-la. Recuperar tot allò que havia perdut.
El doctor Navarro hi era a l'habitació del pacient, que encara continuava inconscient, i amb dues goteres, una a cada braç. El doctor tossia lleument, i després es ficava la mà a la boca, fixant-se rere els vidres de les seues ulleres, en el cos d'aquell home. Tot i que les circumstàncies no hi eren del tot clares, el pacient presentava tots els indicis que apuntaven a allò que ben sabia el doctor Navarro. Després de revisar la pressió d'aquell home inconscient, una infermera va entrar a l'habitació, equipada amb bata blanca i guants fins els colzes. Va parlar al doctor:
- Senyor, m'acaben de comunicar des del laboratori que deu ser informat d'un assumpte important.
Deixant apart l'estudi del seu pacient, el doctor va mirar sorprès a la infermera:
- Molt bé. Supose que serà sobre l'assumpte d'ahir, en aquell institut... Molt bé. Queda't a l'aguait del meu pacient. Crec que no trigarà a despertar -i després d'allò, el metge va abandonar l'habitació.
No va haver de passar massa temps, fins que el pacient va fer pública la seua decisió: la de seguir en el món dels vius. Va mig obrir els ulls i va poder distingir al seu voltant l'habitació on era ingressat. De forma atabaladora, aquell home va sofrir l'impacte dels seus últims records, com si se'ls hagueren acabat de clavar. Hagués fet tot el possible per alçar-se, però la infermera l'estava aturant. Tot i el seu esforç, el pacient esdevenia molt nerviós i donava senyals de violència, encara que sense pronunciar paraula. La infermera, alterada, va haver d'intervenir:
- Tranquil, senyor... Juli Mateu. Es troba segur aquí, a l'hospital.

***
El doctor Navarro ja duia unes quantes hores reunit amb el grup format per uns quants companys, al laboratori. Sense dubte, el fet que els feia estar tancats allí tant de temps, no era altra cosa que la barbàrie produïda a un institut del poble veí: tres joves havien estat atacats a sang freda en els lavabos del centre. L'arma blanca utilitzada en el triple homicidi havia estat identificada com la de l'últim cas que el detectiu Juli Mateu, també ingressat a l'hospital, havia tancat. Tot i les dimensions del crim, dels tres xics, només havien mort dos: una jove, identificada com Mireia Gutiérrez, i un xic, Felip Ferrer. L'altre, Francesc Taverner, tot i que era més proper a la mort que a la vida, es mantenia encara en un estat crític de coma.
Els doctors, en aquell moment, hi eren treballant amb l'arma homicida, mentre feien suposicions, sense saber com establir-les, sobre el que deurien de fer. Un d'ells va encarar-se amb una veu ben greu al doctor Navarro:
- Navarro, estem tots esperant que el teu pacient, Mateu, es desperte, i ens done la seua versió dels fets. Que ens explique com ha pogut passar una cosa així.
Un altre metge va intervenir, sense donar-li temps a Navarro a contestar:
- Mira que tancar el cas així, sense motius! I tenint l'arma homicida en la seua maleïda mà, com la tenia. No sé, però aquest individu ha de confessar alguna cosa. Navarro va protestar:
- Definitivament, crec que esteu exagerant. El senyor Mateu hi era a uns quants quilòmetres del lloc de l'atemptat, en el moment en què es va produir. Ell no va poder ser el responsable.
- Tal volta ell no va ser el responsable dels actes. Però va poder ser perfectament qui ho organitzés...
El doctor Navarro no donava crèdit:
- Per l'amor de Déu! Esteu posant en dubte la reputació d'aquest detectiu que tants casos ben complicats ha aconseguit solucionar?
- I per què va tancar un cas quan tenia proves com per a continuar sense problemes? -va preguntar un tercer metge.
- Aquesta és la qüestió -reprengué Navarro, llevant-se les ulleres, espolsant-se-les després. El seu rostre, abarrotat d'unes quantes peques, va caure en la sorpresa, al igual que els dels seus companys, quan van veure que un home entrava amenaçadorament en el laboratori, seguit d'unes infermeres: era un forense, el senyor Florentí Asunción.
4 de febrer
Quin sentit tenia el fet de tornar als teus orígens, si aquests havien patit un canvi fatal, que no anava a fer altra cosa que transmetre't males vibracions? Segur que aquesta, i altres qüestions, no paraven de fluir en el cap d'Anna, l'única supervivent dels assassinats en sèrie dels seus companys. Ella sabia la veritat, i això la feia sentir-se encara pitjor. Tal volta havia esperat molt per a contar allò que sabia a aquell que era capaç de solucionar-ho tot. El detectiu Juli Mateu no havia arribat a temps, i ara, ella tenia un ressentiment de culpabilitat, que en condicions normals, l'hagués fet caure en un estat depressiu... Però aquesta, no era una condició normal, precisament.
Ara estava vivint en el poble dels seus oncles, anava a començar a donar classe a un nou institut, i telefonava els seus pares a tota hora. De fet, ells eren també partidaris extrems de deixar l'Anna a aquell poble: havia de passar un temps allí, per oblidar tot el que havia passat.
La xica, no sabia per què, però encara conservava al seu mòbil aquell missatge de veu que li va enviar un company. Un violent missatge d'amenaça, que sense dubte, li havia fet sentir més que mai com una criatura sense cap mena de protecció.
Tot i això, ben bé sabia que deixant de banda tots els sentiments que ara sentia, acabaria refent-se, o almenys, això és el que li deien a tota hora els seus oncles, els seus pares, el psicòleg, etc.
Aquell bon dia de febrer, l'Anna havia quedat amb una companya, per tal de conèixer la resta de companys de la classe. Aquell poble era bastant més petit que no el seu propi. Però també era més bonic, silenciós i net. L'Anna caminava amb la Patrícia:
- Crec que lis vas a caure molt bé -deia somrient la Patrícia, una xica morena, ben alta i bonica.
- Això espere -deia l'Anna, igualant el somriure de Patrícia. Les paraules que deia l'Anna havien patit també el fort impacte produït pels sentiments que sentia. Ara parlava només per a contestar, i sempre amb frases curtes. El psicòleg l'animava a anar parlant poc a poc, encara que comprenia perfectament el seu estat actual.
Seguidament, les xiques van desviar-se per un estret carreró, que segons la Patrícia, els conduïa directament a la plaça del poble, on devien ser els seus companys, esperant a donar-li la benvinguda a Anna. Però alguna cosa mala havia de passar...
Com si es tractés d'un bou esperant per a atacar, una furgoneta va aparèixer al final del carreró. Les xiques s'estranyaren, doncs si el vehicle pretenia avançar, estava anant en direcció prohibida. Els seus temors es veren complits, doncs el conductor va xafar l'accelerador com vent que porta el diable, i va desplaçar-se a tota velocitat pel carreró.
La reacció de les xiques no va poder ser immediata, per culpa de la incapacitat de comprendre el que passava. Ben tard començaren a córrer cap enrere, intentant fugir de la furgoneta, un vehicle que cada vegada anava més ràpid... I el pitjor havia de passar: la furgoneta va pillar a les xiques, colpejant-les, i fent-les caure. La furgoneta va frenar. Encara no s'havien pogut alçar, quan el conductor baixà d'un bot i es va llançar damunt d'elles. Ja podien cridar, que ningú no les anava a sentir des d'aquell inhòspit carreró.
Moments després, la furgoneta va sortir del seu amagatall. I això feia silenciar encara més els crits de les xiques, que hi eren lligades a la part darrera...

6 de febrer
Juli Mateu havia estat donat d'alta des de feia uns dies. El seu estat era bo, encara que havia patit alguna lesió que tardaria en oblidar. Sobretot, el que li feia mal era el subconscient i la consciència, per haver deixat escapar l'últim cas, quan tenia ben lligat al culpable.
Florentí ja s'havia encarregat d'evitar que els doctors i altres inspectors l'atabalaren amb preguntes referides al cas de l'institut. No era raonable que Mateu sabés que l'opinió pública l'assenyalava a ell com a únic culpable del cas.
Era clar que ningú sabia la veritat, menys l'Anna i Juli. Per saber-ho, no ho sabia ni Florentí... Aquell dia, Mateu anava a explicar-ho tot al forense, en aquella cafeteria:
- Primer que res, vull agrair-te que no permeteres que ningú em qüestionés sobre el cas... Et dec una de les grosses... -Mateu sonava amb una veu innocent, ben diferent a aquella potent que normalment utilitzava.
- No podia deixar que et maregessin. Encara que... Jo no vull preguntar-t'ho... Però, saps alguna cosa sobre el que va passar realment? -preguntà Florentí, amb un semblant nerviós.
Mateu va sospirar. Després va beure del seu got de cafè. No tenia pressa per respondre... Li costava reconèixer la seua errada. Finalment, va confessar:
- Recordes el Francesc, no?
- És clar. El xic que està en coma -va explicar Florentí, encara que es va penedir d'haver parlat.
- Què? Que ell està en coma? Però, com? -Mateu s'havia alçat de la cadira.
- L'assassí el va ferir de gravetat. És l'únic que ha pogut sobreviure, juntament amb una altra companya que era fora.
- L'Anna?
- Exactament -confirmà Florentí, amb el rostre blanc pel comportament del detectiu.
Mateu es passejava per la taula de la cafeteria. La gent es va quedar mirant-se'l.
- Així, el missatge de veu que em va facilitar l'Anna no era del tot cert... -Mateu feia grans esforços per recordar perfectament tota la situació.
- Quin
missatge de veu? -Florentí també estava alterat.
- El que va enviar el Francesc a l'Anna, amenaçant-la de mort. Però pareix ser que ell no era l'únic amenaçador: algú va tractar de matar-lo a ell també.
Florentí no movia ni un pèl. Si allò era veritat, el seu col·lega era lliure de rebre cap crítica. Però tal volta, tot allò era una farsa. Mateu va seure de nou, ara més tranquil.
- Així que el Francesc és l'assassí en sèrie... -va trencar el silenci un consternat Florentí.
- Almenys fins que li va arribar el torn de morir... Sóc un desgraciat, Florentí! Era tan prop de solucionar-ho tot...
- Com t'ho tinc que dir? No és culpa teua! Únicament vas tenir mala sort.
En aquell moment, un home alt amb cabells rulls i d'un semblant ben seriós es va aproximar a la taula on eren els dos amics. Va parlar amb una veu prou estrident:
- Hola, senyor Mateu. Espere que ja l'hagen comunicat que el seu judici serà a finals de mes. Li desitge que tinga sort. Per cert, sóc Hèctor Rodrigo, l'advocat defensor dels familiars dels alumnes assassinats.
- Què pretén dir amb això? -va replicar Mateu, que encara no havia estat capaç d'entendre el veritable significat d'aquelles paraules.
- Que ja és hora per que es busque un advocat. I per cert, la cosa no pinta molt favorable per a vostè, que diguem. Vinga, ja ens veurem per allà... -l'home va somriure i va donar l'esquena a uns homes bocabadats, mentre s'allunyava de la cafeteria.

9 de febrer
El doctor Navarro només tenia un objectiu, format pels esdeveniments dels últims dies: investigar al detectiu Mateu. Ja s'havia fet pública la data del seu judici, i pareixia ser que les coses no anaven a estar molt favorables per a Juli. Però Navarro estava convençut que hi havia alguna cosa més, en aquell cas, que demostrés la innocència del detectiu. No sabia per què, però ni el propi Navarro no podia saber per què es ficava a favor de Mateu... Tal volta era l'admiració que sentia.
Aquell dia va fer una visita a la família de l'Emili Llobregat, un reconegut paleontòleg que va estar assassinat i el cas del qual va solucionar amb èxit el senyor Mateu. La família era formada per la dona, que era una ama de casa d'uns trenta anys; els fills: el major, d'uns sis anys, i la petita de la casa, de tant sols dos; i la mare de l'Emili, que duia dos anys vivint amb la família.
El doctor Navarro no tenia més informació de la família que la citada abans, quan aquell dia va baixar del seu vehicle roig, i va aproximar-se al jardí de la gran casa: Era constituïda per tres pisos, amb una façana digna de bellesa, un gran balcó rodejat de finestres quadrades... Però sobretot, era aquell jardí abarrotat de flors de totes les dimensions i colors allò que feia transmetre més felicitat en aquella zona cèntrica de la ciutat. Navarro va fer sonar el timbre de la casa. Amb un nus a la gola, es va preparar per a dur a terme la missió que s'havia plantejat: trobar informació sobre l'actitud de Mateu amb la família. Després d'uns segons, la dona de l'Emili va entreobrir la porta, deixant l'espai suficient per poder veure el doctor:
- No volem premsa, ni detectius dispostos a interrogar-nos...
- No, no, senyora! Jo sóc tan sols un metge... que necessita saber alguna cosa del seu marit. Veurà... diguem que jo era com un confident de l'Emili -Navarro volia entrar en la casa fos com fos, per això no sabia com excusar-se.
- Si vostè fos amic del meu home, el coneixeríem -la dona es disposà a tancar la porta, però Navarro no ho va permetre, i va ficar els dits en l'obertura, fent-se bastant mal en conseqüència.
- Per favor! Vinc també per un assumpte del senyor Mateu!...
La dona va obrir completament la porta en escoltar el nom del detectiu. Navarro va poder observar que aquesta encara duia el batí, el pèl arreplegat en una diadema, i unes ulleres bordades en negre. La dona va preguntar:
- T'ha enviat ell?
- Doncs... Sí, es pot dir que sí -va mentir el doctor.
- Per fi véns, tal i com va dir!... Benvingut! Jo sóc Carme, la dona de l'Emili. Tu deus ser el Florentí. Ja era hora que vingueres. T'esperaven per a gener, però té igual. Mira, aquests són els meus fills... El Joan i la Isabel.
La dona, una vegada dins l'edifici, havia guiat a Navarro per l'ampli corredor, fins arribar a una gran sala, abarrotada de mobles i utensilis de tot tipus. En aquell moment, les cares espantades i estranyades d'un xiquet de quatre anys, i una de dos, van mirar el doctor, i van llançar-li una tímida salutació. Navarro va somriure. Pareixien una parella educada i obedient. Dirigint la mirada cap a un racó de l'habitació, rere la taula, hi havia una persona més. Va deduir que seria la mare de l'Emili, que era asseguda a una butaca. Aquesta, ni tan sols va alçar la mirada quan el Navarro va tenir la intenció de saludar-la. El doctor va continuar seguint la Carme, fins que van arribar a una diminuta habitació, on tan sols hi havia un sofà i un televisor. Carme va demanar al doctor que s'assegués. Després va seure ella.
- Bé, Florentí. Crec que hem d'aclarir la situació...
- Em... Sí, en efecte. Per començar, segons l'informe de Mateu, el cos de l'Emili mai es va trobar, no?
La Carme pareixia que no s'estigués prenent amb interès aquella conversa. Va afirmar amb el cap. Però després d'això l'expressió de la seua cara va canviar radicalment, adoptant un misteriós interès: pareixia que havia recordat alguna cosa:
- Ah, per cert... Mateu em va dir que no em podia anar d'ací fins que no em vingués vostè a visitar, perquè necessite l'informe de... ja sap. Tinc ganes d'anar-me'n ben lluny!
El doctor Navarro es va quedar de pedra en aquell instant. La seua falsa identitat havia quedat al descobert, i això li va fer pujar els colors a la cara. La Carme es va adonar, i va alçar-se del sofà:
- No ho té, veritat? Vostè no és Florentí! Fóra d'aquesta casa!
- Un moment, senyora... Crec que és necessari que em diga alguna cosa...
- Navarro també s'havia alçat, intentant inútilment calmar la Carme. Aquesta començava a sufocar-se:
- Fóra!! Fóra d'ací!! -acabava d'agafar un recipient de cristall, i es disposava a atacar el Navarro. Aquest va sortir amb pas lleuger de l'habitació, sense acomiadar-se dels familiars que el miraven bocabadats, i va abandonar la casa. Sense mirar enrere, però realment consternat, va entrar al cotxe i se'n va allunyar d'allí.
En l'interior d'aquella casa, la Carme respirava amb dificultats, encara amb el recipient a la mà. Després va propinar un crit que va fer que els seus fills i la seua sogra es taparen els oïts. A continuació, la dona va deixar el recipient a la taula i va agafar dels pels, amb un moviment veloç, al Joan, el seu fill de quatre anys:
- Per què em passa açò a mi? Eh? -cridant, va començar a colpejar amb el puny la indefensa criatura, fins que li va fer sagnar el nas. D'una espenta, el tirà a terra.
Després va sortir corrent al bonic jardí, i es va apropar a una zona de margarides, sense parar de cridar:
- Ens podien haver descobert!
Per a acabar la seua actuació, la Carme va apartar les fulles d'una margarida, i van quedar al descobert dos dits humans, que sortien de la terra. Una mica més tranquil·la, la Carme va afegir, mirant aquells dits:
- Mai em vaig haver de casar amb tu! -i els va cobrir de sorra.

***
El caos general circulava per tots els carrers d'un poble. Un poble que havia patit la desaparició de dues joves, i que cada veí s'esforçava en trobar. En cada pal d'electricitat, en cada paret, en cada local, hi havia un cartell amb les fotografies de la Patrícia i de l'Anna, desaparegudes des del quatre de febrer.
Els oncles de l'Anna eren els principals promulgadors de la frenètica lluita contra el limitat temps que els garantia trobar les dues joves amb vida. Cada racó del poble havia estat regirat, sense cap mena de pista. El comissari del poble, aquell dia, va haver de telefonar alguns companys de pobles veïns, per tal d'enviar reforços que s'uniren al rescat. Una de les trucades telefòniques que va fer va ser al comissari Pardo.
Aquest era coneixedor del judici de Mateu, i també sabia que l'Anna era la xica que va sobreviure a l'assassí dels seus amics. Sense dubtar-ho, alguna cosa li va fer deduir que Mateu havia de dir alguna cosa al respecte. Va telefonar-lo.
- Mateu, ha de saber que ha desaparegut l'Anna, una de les joves que estava en la colla dels joves assassinats. Volem que vostè confesse allò que sàpiga, immediatament...
El Mateu no va fer res. Sols va penjar el telèfon.

12 de febrer
Juli Mateu caminava pels corredors d'aquell edifici. El seu destí era el despatx de l'Artur Vil·la, el seu advocat, a qui havia contractat per al judici uns dies abans. En aquell moment, el detectiu pensava en el Florentí. Tal volta havia estat molt dur amb ell.
Ara, els dos estaven distanciats, i des del sis de febrer, en aquella cafeteria, que no havien parlat. Però el de Florentí no tenia nom: havia amagat a Mateu la informació, quan s'estava preparant a les seues esquenes un judici que, tot i que les circumstàncies que van fer convocar-lo no hi eren clares, ell havia d'haver estat el primer en saber-ho.
El detectiu tenia por... molta por. I és que, després d'aquell dia en la cafeteria, sols havia rebut crítiques i comentaris estrambòtics. En els últims tres dies, l'havien atabalat a cridades referides a la desaparició de l'Anna i de la seua amiga. I de fet, ja havien registrat sa casa, i l'havien espiat a l'espera que confessés alguna cosa.
Però, per què es trobava en aquella situació? A l'espera d'un judici, i malvist per l'opinió pública... Era evident que va cometre una errada al tancar el cas... I això sí que es pot dur als tribunals. Però la qüestió era una altra: també l'acusaven dels assassinats dels joves... I això sí que no el podia tolerar.
Per contra, culpar ara el Francesc, independentment de qui fos el que el va atacar a ell, seria negatiu per al propi Mateu: culpar a aquestes altures a un d'aquells que va estar tot el temp
s amb el detectiu, no anava a estar ben vist. Però en canvi, hi havia una manera... En aquell moment, la seua atabalada ment va deixar de fabricar pensaments, i va travessar la porta del senyor Vil·la.
Aquest era assegut amb les cames creuades, llegint les notícies comarcals en el diari. Evidentment, el "cas Mateu" figurava en els titulars, com sempre, ficant verd el detectiu. Aquella era la segona reunió de l'advocat i l'acusat. La primera va ser pràcticament de tràmit. Ara Mateu tenia una cosa important que contar.
L'Artur va tancar el diari, i amb eixa serenitat que l'havia fet guanyar una important popularitat a tot arreu, va dirigir-se cap a Mateu:
- El 27 i 28 de febrer testificaran els pares i familiars dels joves. El 29 tu... i el Florentí, crec que em vas demanar, no?
El Mateu va assentir. L'advocat continuà:
- Bé, Juli... Et seré sincer... Aquest cas, que deuria de ser fàcil de resoldre, no ho és tant... Tenim una arma homicida, amb sang de tots els joves assassinats, incloent al que està en coma. Tenim marques dactilars dels joves que la van trobar... Bé, i tenim el dilema de com l'arma, estant en Disposició Judicial, va estar treta de nou. Tu confirmes solemnement que no vas tocar dita arma. Però en canvi, tu tenies accés a la mateixa...
- Escolta... L'arma la va recuperar el Francesc, que va matar dos companys més...
- Com et tinc que dir que no és oportú nomenar al Francesc al jutjat? Primer, ell no tenia cap tipus d'accés a la Disposició Judicial. Segon, si de debò hem de culpar el Francesc, necessitem proves contundents...
- És ací on vull arribar! I és que proves tenim, però crec que ara mateix el tenim difícil per a accedir a elles... Mira, l'Anna... la jove desapareguda, té un missatge de veu gravat en el seu mòbil. Un missatge del Francesc, amenaçant-la. Crec que això seria més que suficient per convèncer el jutjat.
L'advocat va mirar reflexionant al Mateu, i va concloure:
- La qüestió és si el mòbil continua amb la seua ama, o no...

***
Uns quants carrers més enllà de l'edifici, un home caminava amb el diari a una mà, i amb una bossa de menjar en l'altra. Mentre avançava, observava atentament tot allò que l'envoltava, com esperant una reacció ràpida per la seua part. Abans de traure's el seu clauer de la butxaca de la jaqueta, va comprovar que evidentment ningú era observant els seus moviments. Va obrir la porta de la casa, entrà ràpidament, i la va tancar el més ràpid que va poder. Després va ficar una altra vegada la clau en el tancat per tal d'assegurar bé la porta. Sense encendre el llum del menjador, va caminar amb pas lleuger fins arribar a una porta pegada a la taula.
Una altra volta, el clauer de l'home va fer acte de presència, i ara va agafar una clau més diminuta, que va introduir en la nova porta. Una olor a humitat i a la consegüent brutícia va envair el cos de l'individu. Era evident que acabava d'entrar al soterrani, quan unes estretes i verticals escales el conduïen a una estança més ampla.
Allí, esteses sobre terra, es distingien entre la foscor, dues siluetes, una al costat de l'altra. Conforme s'apropava l'home, més clars es veien els decaiguts rostres de l'Anna i la Patrícia. Ambdues tenien les mans lligades damunt dels caps, al igual que les cames. Les dues van dirigir l'empobrida i entristida mirada a aquell home, que va trencar aquell incòmode silenci:
- Vinga, ànim, xiques. De seguida us deslligaré i podreu estar pul·lulant per ací, pel soterrani. Teniu fam?
- Ets un porc! Per què no ens dius què pretens tenint-nos ací tancades? -va cridar la Patrícia, amb una desgastada veu.
L' home es va ofendre, i va aproximar el seu rostre al de la Patrícia:
- Has d'agrair que no t'haja fet mal encara, bonica!
Després d'això, aquell home va ficar la mà als membres de la xica, i després li va tocar el pit.
- Quantes vegades us tinc que dir que no pretenc fer-vos cap mal? L'única raó per la que esteu ací, és per a ajudar-me a solucionar un conflicte! Gràcies a vosaltres, el meu amic quedarà lliure... No el culparan més! És veritat que a canvi d'això m'hauré de rendir, i seré jo qui vaja a la presó... Però m'hauré guanyat la confiança del meu amic! I això és l'únic que vull. Molt bé, ací us deixe el menjar -l'home va deixar la bossa del menjar a terra i va deslligar les xiques, no sense abans apuntar-les amb un revòlver, per si intentaven alguna cosa. Després va donar mitja volta i va acomiadar-se:
- Molt bé, boniques! Ja sabeu que si voleu alguna cosa, només heu de colpejar la porta del soterrani, eh? Adéu! -i pujà les escales i va obrir la porta.
En aquell moment, es va encendre el llum, i Florentí va introduir la diminuta clau en el tancat, per tal de tancar la porta del soterrani...

14 febrer (Sant Valentí)
Sant Valentí... Per a molta gent, un dia com qualsevol altre... Però per a molta més, un dia molt especial. I és que, si té alguna cosa de extraordinari, és que toca totes les edats, i totes les persones que experimenten aquella sensació anomenada amor.
En un institut, i a pesar de la tragèdia produïda per la desaparició de dues alumnes del mateix centre, es feia un esforç per alçar els caps en un dia tan assenyalat.
Les cartes van fer acte de presència, i no eren poques... La majoria van estar dirigides a les considerades "xiques explosives" del centre.
En una de les classes, el tràfic de cartes d'amor no va tenir treva. Aquella era la classe de la Patrícia, i la que anava a ser també la de l'Anna, i d'alguna manera, era la classe que amb més motius es vestia de dol. Però s'havia de fer alguna cosa...
El Pere es mirava atentament la Sara, una de les xiques de la classe. Aquesta era espiant la seua amiga, que acabava de rebre una carta. El Pere reia. Ell no havia rebut cap carta, però en canvi havia escrit una a aquella xica que no parava de mirar... De sobte, un dels amics del Pere va tocar el braç de la Sara. Aquesta es va girar i va veure sorpresa la carta que aquest li donava. La va llegir, pressa de l'emoció.
Una vegada llegida la carta, la Sara va alçar el cap i va clavar els ulls en aquell xic de pèl llarg i castany, el Pere, i va dedicar-li un somriure emocionat. El Pere es va alçar i va besar la Sara, que el va correspondre intensament. El Pere va parlar:
- T'estime, Sara... Sé que estàs deprimida per la desaparició de la Patrícia... Però ja tinc solució per a això. Te'n recordes del Kabindji?
- Sí, és clar. Aquell que va tancar en sa casa la Patrícia, durant una vesprada. Quin desgraciat! -va contestar la Sara.
- Exacte. Doncs el nostre bon amic negre torna d'ací uns dies del seu viatge al Congo, i nosaltres li anem a fer una festa de benvinguda... Ja m'entens.
- Com? Què preteneu?
- Simplement que ens diga allò que sap.
- Però si ell no dirà res... No crec que haja fet res aquesta vegada.
- Alguna cosa haurà de dir... si vol tornar a veure el Congo...
La Sara no va contestar, sense apartar la mirada del seu nuvi. El Pere va acabar:
- Et demanem que vingues amb nosaltres. Serà d'ací deu dies. T'apuntes?
La Sara va dir que sí, contradient així allò que realment li deia el cor.

***
Com es sap, hi ha gent que celebra el 14 de febrer, i gent que no. Si tinguéssim que col·locar al Mateu en un dels dos grups, evidentment, seria el de les persones que no ho celebren.
Aquell dia havia quedat de nou amb el seu advocat, aquesta vegada per tal d'estudiar les persones que anaven a declarar al judici. No hi havia novetats sobre l'Anna, i encara que s'havia intentat, el mòbil no hi era a casa dels seus oncles. Per tant, o l'havia perdut, o el segrestador se l'havia confiscat, o bé simplement no tenia cobertura. De totes formes, segons passaven els dies, era més difícil trobar amb vida les xiques, i això era una cruel realitat. En quant al Florentí, la seua amistat amb Mateu continuava entre ruïnes. El forense el solia cridar, però el detectiu no es dignava en contestar-li.
Ja en el despatx del senyor Vil·la, l'advocat va informar el Mateu:
- Bé... Ja saps que primer declararan els pares del Francesc. No vull que en cap moment els arribe informació sobre el que tu i jo sabem... Serem més indirectes.
- Escolta... Només per curiositat. Dels familiars dels joves, quina possibilitat hi ha que algú d'ells diga alguna paraula en el nostre favor?
L'advocat va alçar les celles i es va mossegar la llengua:
- Em tem que totes les seues paraules van a ser ofensives per a tu. I si no, el seu advocat, l'Hèctor, ja s'encarregarà que diguen coses poc favorables. Em conec aquest home... És massa bo en el seu càrrec... Nosaltres utilitzarem un mètode més revulsiu...
- I quina seria la meua condemna, de resultar culpable?
- Doncs... en el pitjor dels casos... et poden caure vint anys de presó.
Al Mateu li van trastocar aquestes paraules. Ara, la idea de trobar el mòbil de l'Anna era tot un suplici. Però tal volta li fes falta una ajuda, per saber per on començar.

17 de febrer
El doctor Navarro era un home diferent... Ho deien els seus companys, la seua dona. No pareixia ell. Tot i que pretenia fer una vida normal, treballant a l'hospital, passant el temps amb la seua família... pareixia molt distant. Evidentment, la seua ment estava bastant pertorbada. El "cas Mateu" l'havia obsessionat fins límits insospitables.
Comprava diaris, revistes, gravava les notícies en vídeo... No pegava ull informant-se sobre les novetats. I no sols de Mateu: ara havia entrat també en joc el Florentí. Segons el que sabia Navarro, era un forense amic del detectiu, que moltes vegades havia treballat per a ell en els seus casos. D'alguna manera, el Florentí tenia en el seu poder alguna cosa important que pertanyia a aquella família. Una família que el doctor encara no s'havia tret del cap. Intentava recordar amb exactitud totes les paraules d'aquella dona, la Carme. Era evident que ella volia anar-se'n lluny d'allí per algun motiu, i que només podia anar-se'n amb un informe de Florentí... Però, per què únicament accept
ava la visita del forense? Per què el va fer fóra d'aquella manera?
Tal volta el Navarro se'n penediria del que estava fent en aquell moment... I és que, es trobava conduint el seu vehicle, de camí a la casa d'aquella família. Si una altra cosa no es podia llevar del cap, era l'informe de Mateu sobre el cas. Segons aquest, "l'assassí va resultar un fidel amic de l'Emili, que en un acte de prepotència va llevar-li la vida. El cadàver mai es va trobar".
Navarro era cada vegada més decidit a fer allò al que es disposava: amagar-se prop de la casa i observar els moviments que feien els ocupants. Si necessitava tot el dia per a treure alguna cosa positiva, no es mouria d'allí per res del món. Perquè aquella família amagava alguna cosa, i quan al doctor Navarro li donava mala espina alguna cosa, no havia de ser una ximpleria.
El Navarro va tenir més sort de la que s'esperava: quan va arribar no hi havia ningú a casa, per la qual cosa va tenir suficient temps per a temptejar en busca d'un amagatall perfecte... i el va trobar. Justament davall d'un taronger, hi havia una finestra mig oberta, que donava al menjador. I allí es va quedar assegut, durant almenys una hora, fins que la porta d'entrada es va obrir. El Navarro, mig dormit, es va ficar en guàrdia, i atent a les paraules que escoltaria a continuació.
- Molt bé, Joan. Crec que és hora per a que arreplegues tot el menjador -va dir la Carme.
- Però si hi ha molta feina! -va contestar el Joan, amb una veu tremolosa.
El Navarro va escoltar després un cop sec i fort, i uns plors que el seguiren.
El doctor va incorporar-se lentament, i va poder veure a través dels cristalls el fill de quatre anys estès a terra, amb una zona roja a la cara. A continuació, la Carme li va propinar una puntada a la delicada panxa. El doctor va intentar fregar-se els ulls per si de cas estava somniant... Però allò estava passant en realitat.
- I tu què mires?? -va cridar la histèrica veu de la Carme.
El Navarro ja es creia que l'havien descobert. Però aquell potent crit anava dirigit a la Isabel, la filla de dos anys. El Navarro va tornar a veure l'interior de la casa, i aquesta vegada va presenciar com la Carme li donava tres bufetades a la xiqueta.
El metge va estar apunt d'entrar per la finestra per aturar aquella barbàrie, però l'impuls se'n va anar quan va recordar la situació. La Carme va parlar de nou:
- Maleït siga aquest Florentí! Si almenys poguérem telefonar-lo... Però és clar, el delicat de Mateu va haver de dir-nos que únicament devíem d'esperar la seua visita... Quin imbècil! Espere que es podreixi en la presó, després del judici... Jo ja sabia que no podíem confiar amb aquest element... I és que, a veure quan es digna el senyor Florentí a donar-nos el seu impecable treball!...
El Navarro continuava estàtic en el seu lloc i de quant en quant mirava a l'interior de la casa. Sí que és veritat que es va quedar allí unes hores més... Però no va poder treure molt més d'informació de l'esmentada abans, quan tots els que es trobaven a la casa es van anar a dormir. Sabia alguna cosa més? Potser sí. Però tal volta no era el que es pensava, en un principi. O almenys no era allò que desitjaria.

21 de febrer
El Mateu descansava solitari en sa casa. En aquell moment s'havia fet un bany fred i descansava en el sofà. Tractava d'oblidar allò que en menys d'una setmana anava a ser un fet: el seu judici. Les sessions amb el seu advocat ara ja eren molt més intenses, doncs estaven preparant la declaració del propi detectiu.
Moments després, va sonar el timbre de la casa Mateu es va alçar ràpidament. De segur que era el seu advocat, que duia notícies... però no.
Amb una navalla, dos joves amb el cap tapat van sorprendre Mateu. Un d'ells va dir, amb una veu impregnada de fúria:
- Hola, desgraciat! Ara ens vas a deixar buscar les xiques que tens ací tancades. Robert, endavant!
Un dels joves va entrar en la casa i l'altre es va quedar apuntant al coll del Mateu. El detectiu podia notar l'afilada arma en la gola.
- M'agradaria que experimentares allò que saps fer tan bé... Però no et puc matar... Prefereisc que et tanquen! -deia el jove amb una perversa veu, oprimint cada vegada més la navalla contra Mateu.
Després d'uns angoixosos minuts, l'altre jove va tornar, dient que no hi havia ningú. Però abans de sortir, de la ràbia, va fer-li uns canvis a la casa del detectiu: va destruir el televisor, va desfer el sofà, trencà les comportes de vidre dels mobles, inutilitzà els electrodomèstics...
Després que Mateu observés durant uns minuts més la destrucció de la casa, el jove que tenia la navalla li va fer un tall a la cara. Per acabar, el jove es va unir amb el seu company, i ambdós se'n van anar volant d'allí.
El Mateu va entrar a la casa, pegant una portada. Les llàgrimes que inevitablement havien de caure dels ulls van fer acte de presència. El seu estat anímic havia estat enderrocat, com l'interior de la casa. Va tirar-se damunt del sofà arrapat, i va intentar dormir-se. Però el telèfon, encara conservat en bon estat, va fer-li tornar a la realitat. Era Florentí:
- Juli, no estaré tranquil fins que no em perdones. Per favor! Tinc que dir-te una cosa important. Açò t'ajudarà a guanyar el judici...
- Quantes vegades he de dir-te que no vull saber res de tu? Per culpa teua tot açò m'ha agafat per sorpresa! I ara sóc un desgraciat fet pols! És això el que volies? eh?
- Escolta'm... Lluitaré perquè guanyes el judici...
- Home! Per fi unes paraules d'ànim! Mira... Millor que no em tornes a telefonar -i va penjar.
Després intentà conciliar sense èxit la son. Què era allò que no li permetia dormir? Un missatge en un mòbil gravat...

***
Si algú intentava també conciliar la son era el Florentí. Duia nou dies sense sortir de casa, pendent en tot moment de les necessitats de la Patrícia i l'Anna, cada vegada més desesperades. El forense no les feia mal... Però si el Mateu continuava encapritxat en passar olímpicament d'ell, hauria d'adoptar altres mesures...
Florentí no podia creure's que Mateu no es dignés en confiar en ell. El forense estava dispost a anar a presó per ell! L'únic que havia de dir el detectiu era que Florentí tenia segrestades a les xiques, i que això era la culminació dels assassinats en sèrie!...
Però no... el Mateu havia de ser el mateix delicat de sempre.
Mirant el sostre, el deprimit Florentí no parava de tocar-se el cor... el mes passat va sofrir un parell d'atacs, i el metge l'aconsellava tranquil·litat. El forense reia. Menuda tranquil·litat s'havia buscat! I és que cada vegada més, les seues pulsacions s'anaven accelerant més i més...
Un fort soroll va irrompre en el silenci. Florentí va incorporar-se d'un bot en el sofà: havia reconegut aquell soroll, al qual li va seguir la veu desesperada d'una jove:
- Per favor!! Obri la porta!! L'Anna no es mou!! No es desperta!!
El Florentí va encendre el llum. Va ser en aquell moment quan el cor li bategava amb més violència:
- Mare de Déu! Però, què li passa??
- No ho sé!! Però pareix inconscient!! -els plors ja envaïen els crits de la Patrícia.
El Florentí va baixar al soterrani i va comprovar que l'Anna no responia. Encara tenia pulsacions, però havia perdut el coneixement.
- I ara què fem?? -va cridar el Florentí, queixant-se del cor, i mirant la sufocada Patrícia i l'Anna estesa a terra...

24 de febrer
- Aquest carreró és perfecte -va murmurar el Pere als seus sis amics i a la seua núvia Sara.
En efecte, els vuit joves es trobaven amagats en un carreró estret i apartat de la vista de la gent, en espera del Kabindji. Ell era un immigrant del Congo, que duia dos anys vivint al poble. Apart de les continues vacil·lacions que feia a tots els estudiants, els seus companys l'odiaven perquè va tancar una vegada a la Patrícia, encara que sense fer-li cap mal. I a això s'inclou l'etern problema de la discriminació per la raça. I aquell dia tot això anava a estar molt present...
- Bé, si no m'equivoque, déu d'estar apunt d'arribar. Fa deu minuts que hi era a la plaça... En qualsevol moment apareixerà -va dir un jove.
- Per favor, no li feu mal!-el rostre de la Sara s'omplia de por quan va dir això.
- Tranquil·la, Sara. Si ell col·labora no hi haurà cap problema -va tranquil·litzar el Pere.
En aquell instant, va aparèixer el Kabindji. Vestia pantaló llarg i una camisa curta. La Sara va sortir del carreró per tal d'eixir-li al pas. El jove la va veure.
- Hola, Kabindji! Vols passejar amb mi? Vull dir-te una cosa...
Una vegada va afirmar el jove africà, la Sara el va guiar cap el carreró, on li esperava una sorpresa... De les ombres van sorgir el Pere i els seus amics.
- Hola, Kabindji! Què tal si s'asseguem i parlem una mica? -va dir irònicament el Pere.
El jove africà ja es disposava a començar a córrer, quan dos dels amics de Pere el van agafar dels braços, i el van arrossegar cap a l'interior del carreró. Sense parar de sostenir-li les extremitats, el Pere va iniciar la conversa:
- Supose que ja has de saber que la Patrícia ha desaparegut amb una amiga...
El Kabindji no mirava el Pere, sinó el terra.
- En la teua habitació no pot estar, perquè tu estaves fora... Però on està ella, negre?
L'africà continuava sense respondre i sense mirar el Pere. Aquest últim va posar-se dur:
- T'estic parlant!! -i després d'això li va mostrar una navalla, la qual tampoc va ser vista pel Kabindji. La situació va començar a posar-se tensa:
- Per favor, xics, feu que em mire a la cara quan li parle.
Un dels joves li va fotre una espectacular puntada en la boca, mentre l'altre l'enganxava dels pels i començava a pegar-li cops de puny, estampant-lo contra terra. Un altre li va descosir el pantaló, i li va llevar la camisa i els calçotets. El pobre africà va quedar despullat, però continuava sense parlar. El Pere li va cridar:
- Te la tallaré!! Sé que ho faré!! Confessa allò que saps!
El Kabindji va parlar per primera vegada, controlant com podia les llàgrimes:
- Jo no sé res!
! No he vist la Patrícia des de fa mesos!!
- I tu vols que se'l creguem? -va dir un jove.
- Última oportunitat, negre. Conta'ns el que saps -va intentar tranquil·litzar-se el Pere, i tractant de fer el mateix amb els seus amics.
- Que dic que no sé res!! -el Kabindji ja estava plorant, quan va cridar.
Arribat aquest punt, el Pere va perdre el control. Tota l'agressivitat que duia dins va sortir a l'exterior, i no era poca. La navalla que duia va començar a tallar, i a tallar. Després es va clavar una i altra vegada en el cos del Kabindji, mentre la Sara cridava desesperada:
- Para!! PARA!!


***
En l'interior d'una casa amb un dels jardins més bonics d'aquella zona, una família dialogava sobre els temes domèstics. Bé, més que res, la que parlava era tan sols una dona, la Carme. Els seus fills i la seua sogra es dedicaven més bé a escoltar.
Aquests últims eren asseguts al sofà, mentre la Carme no podia seure per la tensió que hi havia sobre ella:
- Crec que estic apunt de considerar si hem d'esperar-nos a l'informe del Florentí o no... Per començar, demà mateix vaig a posar en venta la casa.
- Però per què hem d'anar-nos d'ací? -va preguntar la Conxi (la sogra), armant-se de valor.
- Ningú de vosaltres té dret a qüestionar què és allò que beneficia aquesta família!! -la Carme havia pujat el to de veu.
- I què té d'important aquest forense? -la Conxi, com que ja havia trencat el gel, va fer una altra pregunta.
La Carme va riure malèficament. Va respondre:
- Doncs el vertader informe del nostre amic Mateu. Allí figura el vertader assassí de l'Emili, i tot allò que va passar realment.
Després, va agafar un ganivet de considerables dimensions i va tallar per la meitat una poma. Va afegir:
- És curiós que ni Mateu, ni Florentí es dignessin en estudiar l'arma homicida. És un honor tenir-la entre nosaltres! Fins i tot podem tallar pomes amb ella...
La sensació de pànic per part de Conxi, i la de incomprensió per part dels xiquets, van sorgir en aquell moment. La sogra va dir tartamudejant:
- Què... què vols dir?
La Carme va aproximar-se als seus fills, mirant-los amb una cara espantosa:
- Doncs que jo us vaig lliurar de l‘ànima del vostre pare... Gràcies a mi ja no aneu a patir més per les seues promeses incomplides.
Ni el Joan ni la Isabel entengueren sa mare. Tot el contrari que la Conxi, que es va alçar d'un bot del sofà:
- Desgraciada! Ets un monstre!
- Va ser fàcil persuadir el Mateu... Sabeu que els diners el tornen boig?
- Com has pogut? -la Conxi estava plorant desconsoladament.
- Coses de la vida... Saps, crec que tens prou espai en el jardí per fer-li companyia... -la Carme havia agafat per sorpresa la Conxi, i és que el ganivet que encara sostenia a la mà estava a punt de tornar a omplir-se de sang.
En efecte, la Carme va clavar el ganivet en l'estómac de la dona, i quan aquesta es va desplomar en terra, la va deixar dessagnar-se poc a poc, i lentament.
El Joan i la Isabel ploraven, mentre cridaven "àvia" i l'acariciaven en el braç...
Això va ser l'últim que va poder veure el Navarro, que havia estat tota la estona en el seu amagatall, cautelós com un ratolí.
Tot i que es va passar una estona sense mirar res més per aquella finestra, era incapaç de moure's del lloc. Per primera vegada des de feia dies la seua ment havia quedat completament en blanc. No es va poder definir el temps que es va passar allí estès a terra, sense a penes respirar. Però conforme anaven passant els minuts, els pensaments anaven travessant el seu cervell, poc a poc.
La primera cosa clara era que el Navarro volia ajudar el Mateu investigant un dels seus casos... Però l'únic que podia fer amb aquella informació era perjudicar-lo.
L'altra cosa imprescindible era denunciar aquella bèstia abans que pensés tocar els seus fills... però no... no era oportú denunciar-la... almenys fins que el judici de Mateu no finalitzés, perquè si no, el detectiu ja podia oblidar-se de la llibertat.
El que també era clar, és que Mateu no era innocent, independentment del cas pel qual li jutjaven. Havia falsificat l'informe del cas Emili... i això era molt greu. El cadàver era al jardí de la seua pròpia casa... I ara la Carme pretenia anar-se'n d'allí.
Navarro no es veia amb cor de dir res en contra del Mateu... Però, en canvi, existia un informe que el doctor desitjava tenir al seu poder. Si era veritat que el tenia Florentí, no se l'anava a pensar dues vegades en entrar en la casa del forense... i registrar-la al complet, per tal de donar amb el mateix...

29 de FEBRER
A l'institut, la situació s'havia desbocat de forma tan dramàtica com inexplicable. En cada corredor del centre, s'havia unit a les fotografies de l'Anna i la Patrícia la del Kabindji, un altre alumne desaparegut. Els pares de cada un dels companys dels desapareguts començaven a considerar la possibilitat de canviar de centre. La por predominava... en ells, però sobretot, en els seus fills.
El Pere s'unia a la tragèdia amb els seus companys de classe. El silenci era el seu principal aliat... Doncs a la vista dels seus companys, era un silenci carregat de tristor. Encara que era evident que la seua núvia Sara, i els seus sis amics no pensaven el mateix: el miraven amb uns ulls ben distints...
Tots ells havien fet un pacte, a aquell carreró... Havien jurat i perjurat que allò que havien fet no anava a sortir més enllà del fosc carreró. Que qualsevol d'ells moriria abans d'haver de confessar res a ningú.
Moments després, els alumnes de la classe van acabar de fer un examen, i se'ls van donar després a la professora. Quan aquesta va sortir de la classe, la Sara i el Pere es miraren. Aquesta va deixar caure unes llàgrimes. Ell, en canvi, es va apropar al pupitre de la xica i li va acariciar el braç:
- No has de patir per res, Sara... Sé que tot va a anar bé a partir de hui... Demà serà un dia millor... Ja ho veuràs -i li va fer un petó a la galta, abans de tornar al seu lloc...

***
En aquell precís instant, un submarinista que duia uns quants minuts en el fons del mar, avisà a la coberta sobre les novetats de la immersió: acabava de trobar alguna cosa, oculta entre les espesses algues. Des del vaixell, van rebre de seguida l'ordre, i començaren a pujar a l'home.
Una vegada tranquil i segur en la popa del vaixell, el submarinista va deixar caure a terra un enorme sac que havia trobat. Era un d'aquests que s'utilitzava per a omplir-los de cultius. Seguidament es llevà el casc. Dos mariners observaren atònits el sac, i un d'ells s'apropà al mateix i deslligà el cordó que el mantenia tancat. Així, van poder contemplar allò que hi havia dintre... Una vegada vist el contingut, tots ells apartaren la vista, presos d'una estranya sensació de fàstic.
El capità de la tripulació va ser avisat sobre l'assumpte, i de seguida cridà a la policia, per tal que reconegueren aquell desfet cadàver humà...

***
Si alguna cosa cridava l'atenció en aquella casa del jardí tan elegant, era l'enorme cartell que era clavat a l'entrada, en el qual ficava en majúscules: ES VEN.
I allò no era precisament una mentida: la Carme havia llançat l'oferta de vendre la casa quatre dies enrere, i ja havia tingut satisfactoris resultats: fins quatre famílies ja havien mostrat el seu interès per ser els propietaris de la casa.
La Carme no anava a tenir problemes en estudiar la millor oferta, i deixar tot allò que sempre l'havia envoltat, a canvi de començar una nova vida amb els seus fills.
Precisament, tots tres eren al jardí.
La Carme estava treballant la terra amb una aixada. El Joan i l'Isabel la miraven.
- Demà se n'anirem a viure ben lluny... eh, bonics? -deia la mare tractant de fer bonica la seua endimoniada veu, mentre els seus fills la miraven, fent un lleu moviment d'afirmació amb el cap. La Carme continuà:
- Ja veureu que bé ens l'anem a passar! Anem a un lloc molt bonic! Allí sereu molt feliços, i jo us atendré en les vostres necessitats tots els dies.
- I on està l'àvia? -va preguntar amb la seua dolça i innocent veu la Isabel.
- Per l'àvia no us preocupeu... Algun dia vindrà a visitar-nos... Es va fer molt de mal l'altre dia. Per això té que passar un temps per a que es cure. Però ja veureu com no tardareu en reunir-se amb ella... Això us el garantitze, perles. Ara aneu a agafar les vostres coses i a anant preparant-les... Jo ja estic acabant ací.
El Joan i la Isabel donaren mitja volta, i desaparegueren en l'interior de la casa...
La Carme va riure sarcàsticament. Després continuà treballant amb l'aixada, tractant d'allisar bé el terreny davall del qual descansaven en no molta pau l'Emili i la Conxi...

***
Navarro hagués donat qualsevol cosa per mirar per un foradet el desenllaç del judici del Mateu, que en aquells moments deuria d'estar produint-se. Però preferia esperar al veredicte, i desitjar-li tota la sort del món al detectiu, ajudant-se una mica en una indiscutible fe.
Però, per què ignorar allò que estava passant als tribunals? Navarro ja havia trobat una resposta a açò, quan aquell dia es trobava caminant cap a la casa de Florentí.
S'havia passat quatre dies vigilant el forense i la seua casa, però no hi havia manera de poder accedir a l'edifici d'una forma que no fos basada en la "força bruta". I el problema era que el Florentí no havia sortit per a res de sa casa en eixos quatre dies.
Per tant, el fet d'entrar a la casa sense cridar l'atenció, s'havia convertit en un dilema... fins aquell dia.
El Florentí havia sortir per a declarar en el judici del Mateu, per tant, deixava a Navarro la millor oportunitat per registrar la casa i trobar el vertader informe del detectiu, que tanta tensió li havia produït els últims dies.
Navarro havia arribat al domicili del Florentí per enèsima volta en aquella setmana. No li va resultar dificultós el fet de trobar la millor forma d'entrar a la casa, doncs l'havia inspeccionat per fora amb pèls i senyals. La millor opció era enderrocar una petita finestra quadrada que do
nava a un quart de bany. L'endimoniat del Florentí havia d'amagar de segur alguna cosa, doncs la resta de finestres eren protegides per molt més que una capa de cristall.
El doctor va col·locar-se just davant de la finestra que pensava destruir, i la va mirar durant uns instants. L'inevitable pensament que si la cagava, no hi havia volta enrere, va passar instantàniament pel seu cap. Però Navarro havia estat esperant massa aquest moment com per fer-se enrere... Va treure al descobert el pal de ferro que duia amagat al camal del pantaló, i sense meditar-s'ho més, va colpejar amb totes les seues forces la diminuta finestra.
Tot i això, allò que no volia el doctor, va succeir: van quedar incrustats en el marc de la finestra petits fragments de vidre afilat, que s'anaven a afegir a l'inconvenient de les menudes dimensions de la mateixa. Navarro va introduir primer una cama, i després l'altra. Poc a poc va anar introduint el cos, fins arribar a la cintura.
Arribat aquest punt havia de ser més cautelós amb els vidres... Però el pes del cos que ja havia introduït va poder més, i el doctor va caure a terra, amb unes lleugeres arrapades a la cara...
Es va incorporar, i el seu desig des de les últimes hores es va veure acomplit: acabava d'entrar a la casa. Ràpidament, va eixir del quart de bany i va arribar al menjador, on dos corredors i una escala dividien en tres zones la casa. Primer va aguaitar en busca d'algun escriptori, o algun armari, on poguessin estar els documents que buscava...
Passat un quart d'hora, el Navarro va poder veure la destrucció que havia ocasionat en registrar cada un dels mobles i els armaris. Hi havia infinitat de papers per terra, però l'informe de Mateu no donava senyals de vida... De sobte, uns forts cops van captar l'atenció del doctor. Aquest es va amagar davall la taula d'aquella habitació. Era estrany... Durant els últims quatre dies, Florentí no hi havia rebut cap visita.
Navarro esperava que qui fos aquell que trucava a la porta deixés de colpejar-la quan s'adonés que el forense no hi era a casa... Però els cops duraren fins cinc llargs minuts. El doctor va entrar en acció. Lentament es va alçar de la seua posició i va caminar de puntetes fins la porta oberta. Els cops sonaven ara més estridents... Però era curiós: el Navarro hagués jurat que aquells cops no procedien de la porta principal.
Es va deixar guiar pels seus oïts: aquests, de vegades el guiaven per un corredor, de vegades per un altre... però definitivament, els cops provenien del menjador. I el doctor ja es trobava allí. Va notar com li tremolaven les cames. No va poder evitar el fet de cridar, mentre els cops es repetien, cada vegada amb menys freqüència:
- Hi ha algú ací dins? -va dir el Navarro.
El doctor no esperava rebre cap resposta, i va ser això el que li va fer quedar-se estàtic en el seu lloc quan una dèbil veu femenina li va contestar:
- Qui és vostè? La policia? Per favor, treu-me d'ací!! Estic en el soterrani!!
L'evidència de la situació va fer acte de presència en el confós Navarro quan la veu li va tornar a parlar:
- Està encara ací? Jo sóc la Patrícia! Per favor, trobe la clau que obri la porta!
- La Patrícia? -el doctor ja ho entenia tot, quan va trobar la porta des d'on provenia la veu: - escolta... vaig a treure-us d'ací immediatament.
- Estic jo sola!
- Què dius? -Navarro esdevenia estranyat.
- Ell es va endur l'Anna fa una setmana... No sé on pot estar! -la Patrícia semblava histèrica... però motius, els tenia.
- Tranquil·la... Mira, vaig a veure si la té en una altra habitació... Després tornaré per treure't a tu. D'acord?
- Bé... Però no tarde... Si torna aquest boig, estem perduts!
El Navarro va començar a observar cada racó de la casa, mentre cridava amb veu forta:
- Anna!!
Quan el doctor va pujar tres escalons, va rebre resposta:
- Estic ací!!
El Navarro va pujar al pis superior...

***
Ens situem en els tribunals. El judici del Mateu estava arribant al punt culminant en aquells moments.
L‘acusat era assegut a la part central de l'habitació. Aquest dedicava tímides mirades al seu advocat, l'Artur, que el corresponia, abans que li toqués interrogar el següent testi: el Florentí. El judici havia començat el 27 de febrer i continuat el 28, amb testificacions dels pares del Francesc, del Felip, de la Mireia, de la Teresa, i també els de la desapareguda Anna. Com havia estat previst, cap d'ells va dir res favorable a Mateu, i encara que l'Artur intentava persuadir-los amb preguntes rebuscades, l'ingeni de l'Hèctor, l'altre advocat, desarticulava tots els interessos del detectiu.
Així, es pot dir que fins el moment, el judici anava malament de veritat per a Mateu. I en aquell moment, estava apunt de declarar el Florentí, a qui havia ignorat els últims dies. Aquest ho va fer curt. L'Hèctor sabia que aquest testi podia ser un perill per als seus interessos, i de fet ho va ser, a pesar del seu curt parlament. El Florentí va haver de respondre preguntes sobre el cas dels estudiants assassinats, i ho va fer de forma que no es deia res en contra de Mateu... encara que tampoc el beneficiava del tot.
El judici va aturar-se un moment, abans de la testificació del Mateu. L'Artur va parlar amb el acusat:
- Bé, Juli... Hem d'abordar qualsevol pregunta amb trampa que et puga fer l'Hèctor. Has d'anar seguint la línia segura de la que tant hem parlat...
El Florentí va apropar-se a ambdós, i va dir a l'advocat:
- Deixa'ns sols un moment.
L'Artur va obeir. Una vegada allunyat aquest, el Florentí va dir al Mateu:
- Has de culpar-me a mi.
- Com dius?
- Jo he segrestat l'Anna i la Patrícia. Tu sols has de dir que amb això he acabat els assassinats en sèrie dels joves.
- Escolta... Tu estàs boig!
El jutge va entrar en aquell moment en la sala
- Fes-me cas, per favor! -va dir el Florentí, mentre s'asseia en un dels bancs.
El Mateu se'l va quedar mirant amb una expressió que no es podia interpretar, mentre el seu advocat el conduïa fins el seu seient. Momentàniament, el jutge va pregar al detectiu que s'alcés i que jurés dir la veritat. A continuació, l'Hèctor començà a preguntar:
- Què va ser exactament allò que va fer-li tancar el cas?
- La falta de proves -va respondre seriós el Mateu.
- Així doncs, l'arma homicida és una prova insignificant per a vostè, no?
- Jo no he dit això! Dic que l'arma no em duia a en lloc.
- Doncs pareix ser que sí et va dur a l'institut, el 31 de gener.
- Jo no vaig fer res!
El Florentí era, com tota la gent allí present, un seguidor expectant carregat de tensió. Però ell tenia més motius per estar a mil per hora...
La interrogació del Mateu va continuar, i el Florentí maldeia que aquest ni tan sols el nomenés... Era tan difícil inculpar-lo?... Potser sí... Però el cas, era que el Mateu no anava a nomenar per a res al forense.
Passats uns minuts, el detectiu ja havia perdut els nervis, i va trencar amb l'esquema que li havia format el seu advocat quan va esclatar a cridar:
- Va ser el Francesc!!
L'audiència, el jutge, i ambdós advocats començaren a xerrar en veu baixa.
- Silenci!! -va cridar el jutge, pegant martellades.
- Ell va matar els seus companys i va amenaçar l'Anna!
- Això no es pot admetre sense cap prova! -va dir el jutge.
- El mòbil de l'Anna és l'única prova que val!
El Florentí va sofrir un sobresalt quan va entendre les paraules del Mateu... el mòbil de l'Anna!! L'havia tingut tancada durant un mes, i ni tan sols s'havia parat a pensar en la importància del seu mòbil!! Per què no s'havia recordat del missatge de veu?? Aquell pensament el va travessar completament, i el va fer botar del banc, i sortir corrents de la sala, davant la mirada de tots els presents...

***
- Hi ha alguna finestra en l'habitació? -va cridar el Navarro, a través de la porta des d'on li havia cridat l'Anna.
- No... Per favor!! Ha de treure'm d'ací!! Busque la clau!!
- Ara torne! -el Navarro va tornar al menjador, sense saber per on començar a buscar les claus del soterrani ni la d'aquella habitació. Mentre buscava, els crits de la Patrícia i l'Anna s'unien, fent augmentar els nervis del doctor, que ara era buidant una calaixera, sense trobar res paregut a una clau.
Transcorreguts uns minuts d'inútil busca, el Navarro va apropar-se a la porta del soterrani i va explicar a la Patrícia:
- Escolta... Ací no pareix que hi haja cap tipus de clau... Se les haurà emportat amb ell... Bé, tractaré de tirar la porta avall... Per favor, allunyat de l'entrada.
La Patrícia va baixar un tram de les escales del soterrani, mentre el Navarro agafava una cadira del menjador. Seguidament, la va estavellar contra la porta, sense cap mena d'èxit. A continuació, va sostenir la taula per un dels seus extrems, i la va arrossegar per terra amb una considerable força, fins que va colpejar la porta... Ara pareixia que s'havia obert una xicoteta obertura en el marc de la mateixa.
Marejat per no saber on acudir, el Navarro va decidir pujar ara les escales, per tractar d'alliberar l'Anna... Però el so d'unes claus el va fer aturar-se en sec...
El doctor va girar el coll, i va clavar la mirada cap a la porta principal, que s'estava obrint lentament...
Incapaç de moure's de les escales, el Navarro va poder observar que un home, amb una expressió cansada, travessava corrents el rebedor, i arribava al menjador, observant atònit la destrucció que aquest havia patit. Seguidament, aquest va pujar les escales... Però allí hi havia algú que li bloquejava el pas...
El Florentí va poder observar els ulls d'un home que el mirava espantat, tan sols uns metres més enllà, sense saber que fer al respecte...
Una mirada d'odi va unir el Navarro i el Florentí, durant uns llargs minuts...

***
El jutge va pregar al Mateu que s'alcés del seu seient, després d'uns llargs minuts en els quals s'estava decidint el veredicte... Ara ja es sabia, i estava apunt de fer-se públic.
El Mateu, ja alçat, va fer les últimes mirades espantades al seu
advocat, abans del veredicte. El jutge va pegar les últimes martellades, es va alçar, i va començar a llegir l'informe que li havia facilitat el jutjat. La tensió es palpava en l'ambient:
- El jutjat ha estat unànime en la seua decisió... En conseqüència de tot el que en aquest judici s'ha parlat, les interrogacions als testis, la declaració de l'acusat... Aquest jutjat, basant-se en l'incompliment del protocol dels deures de la investigació pública de l'acusat, així com la seua contribució ja fos directa, o indirecta, en els assassinats en sèrie produïts en gener, declara a Juli Mateu culpable dels seus actes, i el condemna a quinze anys de presó...

***
En aquell moment, a l'hospital de la capital, el Francesc va obrir els ulls...

FI
però, CONTINUARÀ