La decisió

La nit ho envoltava tot... No hi havia el més mínim racó al llarg de tota la platja que no estigués completament cobert per la foscor permanent i intensa d'aquella nit d'agost. Foscor per una banda... i silenci, per altra. Un silenci únicament trencat per les ones que ressonaven per allà, per la vorera del mar. Ambdues coses anaven a constituir el marc del pitjor moment de la meua vida...
Tot va ocórrer en una sola nit. I ara em sorprèn comprovar com pot arribar a canviar una vida sencera en qüestió d'hores... I és que, abans de començar aquella nit, ningú m'hagués dit que anava a prendre una decisió, i que aquesta decisió faria de la meua vida una cosa fosca i silenciosa... curiosament, el millor reflex d'aquell paisatge...

- L'aigua estarà bastant freda a aquestes hores! -va dir la Andrea, atacant fortament i amb els dents l'hamburguesa que sostenien les seues precioses mans.
A continuació, els dos amics que estàvem asseguts amb la Andrea al restaurant, riguérem de bona gana. Va ser el Lluís qui va respondre sarcàsticament:
- Supose que no serà cap excusa per trencar la nostra aposta, veritat?
La Andrea, amb el seu rostre angelical que sempre m'havia dut boig, va dir, posant-se bé els cabells que el suau vent marí havia aconseguit bressar:
- Tranquil, que en una altra cosa no, però en les apostes, jo mai em faré enrere...
- M'agradaria comprovar fins quin punt és veritat... -va continuar contestant el Lluís, sempre intentant picar la Andrea.
En aquell restaurant estàvem nosaltres: tres joves que sempre havíem anat a la mateixa classe del institut, i que sempre ens havia unit una il·lusió: passar tot l'estiu junts en primera línia de platja.
Després d'unes notes escolars no massa brillants, però uns quants mesos treballant en allò que podíem, aquesta il·lusió s'estava fent realitat, ja que ja portàvem tot el mes de juliol vivint rodejats d'aquest ambient tan desitjat. Aquestes vacances prometien ser inoblidables. Tot era com un somni fet realitat.
Havíem alquilat un apartament pels mesos de juliol i agost, tot i que era difícil veure'ns per allí: sempre anàvem d'un lloc a altre, i només paràvem en casa per dormir, i sempre a les tantes de la nit.
Precisament aquella nit, els tres havíem fet un repte.
Un repte, si no perillós, almenys bastant sonat: consistia en submergir-nos en les gelades aigües del mar, en la completa foscor, i l'objectiu era nedar mar endins fins arribar a una franja que indicava un canvi de nivell de profunditat. En altres paraules: anàvem a fer una carrera. El primer que arribés al canvi de nivell i tornés a la vorera de la platja, guanyava. Havíem apostat inclús diners, per al guanyador. Un premi que sobretot anava a significar una injecció d'honor i orgull en el guanyador.
Però... qui érem nosaltres?
Tres amics: Andrea, Lluís i Ferran (jo mateix). Andrea: tota una joia! Una preciositat de cap a peus, un físic increïble, una cara preciosa, uns cabells llargs i suaus... A més, veure-la en bikini amb la seua escultural figura, alegrava la vista d'una manera endimoniada...O siga, per a ser més explícits (si és possible): estem parlant de la xica que sempre m'havia dut pel carrer de l'amargura... la única xica que m'havia enamorat. A més, tenia un caràcter molt agradable, i aquell estiu volia aprofitar per a confessar-li el meu amor. Però era inútil, mai trobava el moment! Si tan sols hagués sabut si es fixava en mi...
Lluís: què puc dir d'aquell que sempre he considerat el meu germà? Si ell no hagués estat al meu costat durant tots aquests anys, la meua vida hagués perdut tot el seu sentit. Ell sempre estava allí, per a convertir les penes en alegries, el color negre en blanc, la pluja en bon temps, la foscor en llum... Sempre havia estat l'únic ésser humà d'aquest món que m'havia salvat de perdre la vida que havia aconseguit. Sempre alegre, amb una gran vitalitat, un gran esperit emprenedor... Tot un tros d'amic, el meu millor amic... l'únic amic de veritat que tenia.
Què puc dir sobre mi? El meu nom és Ferran, tinc 17 anys, com els meus dos amics, sóc un xic tímid, callat, vergonyós, però també pacient, raonable, i algú que sap escoltar... En quant al físic... Tampoc és necessari entrar en detalls! Normalet, de cap a peus. I quan dic normalet, vull dir que no hi havia res que destaqués en el meu cos: alt, prim, pèl fosc, ulls clars, i poca cosa més. Però això sí: si hi havia alguna cosa que caracteritzava la meua personalitat, era només una: la meua maleïda indecisió...
I una característica que compartíem tots tres? Segurament la nostra ànima d'exploradors, de conèixer llocs nous i experiències noves... Definitivament, tots tres teníem ànimes molt semblants. I era això el que ens feia estar passant els millors moments de la nostra vida, en aquella platja.
Tornem a aquella nit.
Com havia dit anteriorment, la Andrea, el Lluís i jo estàvem sopant en un restaurant, i tots tres miràvem incessantment el mar, que quedava a la nostra dreta.
En aquell moment, començaven a formar-se unes ones que agafaven la màxima alçada uns metres dins del mar, i que trencaven sorollosament a la vorera.
L'ambient començava a animar-se pel restaurant, quan nosaltres començàvem a posar-nos nerviosets perquè el gran moment del nostre repte s'acostava.
La Andrea va començar a afanyar-se per a acabar l'hamburguesa. El Lluís i jo ens alçàrem per observar el panorama de la platja. I és que no hi havia una ànima en pena. Teníem tota la platja per a nosaltres, de manera que no molestaríem ningú quan començàrem la carrera.
Sincerament, jo tenia unes ganes tremendes de guanyar... però no per mi, sinó per la Andrea: com ja he explicat abans, ja portava uns anys cegament enamorat de ella, i qualsevol oportunitat per a que es fixés en mi, era única i completament vàlida.
Guanyar aquesta carrera podria suposar el primer pas en la meua desesperada lluita per conquerir el cor de la Andrea. I d'alguna manera, si vaig acceptar el repte, només era per impressionar-la a ella. Francament, no em feia cap gràcia nedar en unes aigües tan gelades, i amb un fort vent que començava a alçar-se...
A més a més, el Lluís i jo, a banda de ser amics inseparables i gairebé germans, sempre ens havíem divertit competint entre nosaltres per moltes coses. I això també s'afegia a les meues ganes de guanyar la carrera...
La Andrea ja havia acabat de sopar quan el Lluís i jo pagàrem al cambrer. Just a continuació, uns somriures pronunciats aparegueren als nostres rostres, al mateix temps en què començàrem a caminar en direcció a la platja. La suau i fineta arena se'ns anava introduint a les xancles, a mesura que el trencament de les ones s'anava tornant cada vegada més audible.
Aquella sensació en l'estómac que tot el món ha sentit alguna vegada, va fer acte de presència, quan els meus peus van ser atacats per l'aigua del mar que venia feroç des del trencament d'una de les desbocades ones.
El Lluís, la Andrea i jo, ens posàrem en línia, i separats entre nosaltres per dos metres de distància. Coneixíem molt bé les normes que havíem acordat unànimement, i per tant, en aquell moment tan intens, la única cosa que ens preocupava era allò que les nostres mirades observaven atentament: aquella franja fosforescent del canvi de nivell, rodejada per les siluetes negres de les enfurides ones, que eren il·luminades per la tèrbola però preciosa llum de la lluna. Aquella franja era el nostre destí... I havíem d'aconseguir arribar. Després d'un compte enrere poc rigorós, la carrera va començar.
Els tres ens llançàrem desesperats a l'aigua, com si es tractés del fi del món.
La Andrea va prendre la iniciativa, i es va posar un parell de metres més avant que el Lluís i jo, que anàvem empatats. Durant els primers segons, com que l'aigua encara no ens cobria tot el cos, ens va resultar difícil agafar un ritme còmode, i això sense comptar amb les molestes ones que trencaven durament contra els nostres caps...
Afortunadament, la carrera va prendre un nou color quan comprovàrem que els nostres peus ja no tocaven terra: a partir d'aquell moment ja podíem nedar amb normalitat. Ara el panorama havia canviat lleugerament, però suficient com per a sentir-me cabrejat: el Lluís s'havia situat uns metres per davant de mi, i la Andrea continuava al cap de la carrera. Per a la meua sorpresa, jo anava l'últim! No podia ser... Havia d'afanyar-me en passar al Lluís i atrapar la Andrea, al mateix moment en què els meus ulls observaven que la franja fosforescent cada vegada era més propera.
Però va haver un imprevist...
Sense saber com havia arribat fins allí, ni per què ho havia fet, els tres observàrem la enorme i descomunal silueta fosca d'una ona, que s'apropava vertiginosament cap a nosaltres. No vaig poder mesurar-la exactament, però no feia falta: era evident que superava contundentment els tres metres d'alçada. I una altra cosa estava clara, a mesura que els meus batecs s'acumulaven entre ells: no hi havia temps de tornar cap a la vorera. Immediatament la Andrea i el Lluís van parar de nedar, sense saber què fer. Els dos es trobaven uns metres més avant que jo, que també havia parat de nedar, mantenint-me com podia, surant. El pànic ens unia a tots tres, tot i la distància que ens separava. Aquell gegant ja el teníem al damunt...
Per sort, el meu pare ja m'havia ensenyat com afrontar situacions com aquella: havia de submergir-me per tal de que l'ona passés pel damunt meu... Vaig resar per a que el Lluís i la Andrea també ho saberen. També em preocupava el corrent que posteriorment es formaria... i aquell gegant formaria un de ben gran... Ja no hi havia temps per a més... L'ona va passar pel damunt nostre.
Jo em vaig submergir tot el que poguí, escoltant el terratrèmol que estava tenint lloc just damunt del meu cap. Havia agafat respiració suficient per a lliurar-me de l'ona, i a més sortejar el corrent posterior. A pesar del meu estat d'ansietat i la claustrofòbia que sempre em produïen aquelles situacions, vaig deduir el temps que
havia de tardar en sortir a la superfície.
Fent força per a no ser arrossegat cap amunt, vaig comprovar uns segons més tard que el perill ja havia passat, ja que el marejol s'havia equilibrat... Desesperat, vaig impulsar-me amb els peus per sortir a l'exterior de l'aigua, i respirar profundament.
Una vegada vaig agafar aire i em vaig fregar els ulls, que em dolien per la sal de l'aigua que m'havia entrat, vaig clavar la mirada cap al lloc on havia vist per última vegada el Lluís i la Andrea... però, trastocat, no aconseguia trobar la seua silueta.
Els meus temors es veren complits quan vaig comprovar, horroritzat, que els dos estaven essent arrossegats per la corrent que havia format l'ona, que els portava mar endins, sense que ells pogueren fer res... bé... ells no. Però JO encara podia fer alguna cosa. Les forces em començaven a fallar, donat el temps que duia surant, però el meu cervell va ser travessat de sobte per uns records de la meua vida... Per una banda, em venien imatges de la Andrea, el meu gran amor, la xica a qui mai havia confessat el meu amor... A continuació, em venien imatges del Lluís, amic íntim des de la guarderia, i amb qui ho havia compartit tot. Tot allò em passava pel cap, quan vaig agafar forces de on no les havia, i vaig començar a bussejar cap on es trobaven els dos, a mesura que s'anaven allunyant.
Era molt arriscat... i ho sabia. El més normal era que si aconseguia arribar on es trobaven, jo també fos arrossegat pel corrent, donant per perduda tota esperança... Però tot depenia de com ho fes! Si anava bussejant, i d'alguna manera pogués agafar-los i empènyer-los cap a baix, sense que la corrent m'afectés a mi, tal volta podia treure'ls d'allà... Lamentablement, havia d'actuar molt ràpid, i les meues forces no estaven precisament com per a realitzar grans esforços. Tot i això, la decisió ja estava presa: anava a fer tot el que pogués per ells.
Vaig començar a nedar ràpidament, de manera que ja podia veure com les siluetes del Lluís i la Andrea s'anaven fent més grans, senyal de que m'estava apropant.... Tot i això, les coses es van complicar bastant més del que ja estaven: les dues siluetes començaren a separar-se perillosament la una de l'altra, prenent direccions diferents... La situació era greument delicada, però la realitat era que a cada segon que passava, el Lluís i la Andrea s'anaven distanciant més entre ells.
Jo continuava nedant, però en aquell moment, no tenia un rumb fixat. La meua desconcentració per totes les circumstàncies, no em permetia decidir-me pel que havia de fer, i a sobre, jo només veia dues siluetes: no sabia a qui dels dos corresponia cadascuna. Afortunadament, ells dos ja m'havien vist, i van començar a cridar amb força, de manera que els vaig escoltar, i vaig descobrir des de on provenia cada veu.
No vaig tardar en comprovar que la Andrea quedava a la meua esquerra, mentre que el Lluís quedava a la dreta. Les meues forces eren ja realment escasses... No era capaç d'entendre com podia suportar tant de temps nedant sense parar.
Va ser aleshores quan vaig arribar a una conclusió: només em quedarien forces per a arribar fins a un dels dos, independentment que aconseguís salvar-los o no, o si jo mateix aconseguia sobreviure. La decisió era insuportable, tot un suplici... No era una decisió que estigués dintre de les meues capacitats... Tot i això, el temps corria, les forces se m'acabaven, i mentre jo em quedava pensant, tots dos s'anaven allunyant cada vegada més... Ara no em podia fer enrere! Havia d'actuar ja!
I la decisió la vaig prendre just quan em pensava que no seria capaç: em vaig dirigir cap a l'esquerra, des de on venien els crits de la Andrea...
A partir d'aquell tram, vaig bussejar pegat al fons marí, per tal de sortejar la força del corrent que estava a punt de travessar... així vaig estar uns quants segons, inacabables... L'aire em començava a faltar...
Però com si es tractés d'un miracle, i gràcies a la llum de la lluna, vaig poder observar que, només mig metre al damunt meu, hi havia una de les cames de la Andrea.
Automàticament, la vaig agafar com vaig poder, i vaig estirar cap avall amb força, per tal de lliurar a la Andrea del corrent de la superfície... No obstant, quan ella ja es trobava bussejant, com jo, pegada al fons marí, encara ens quedava sortejar el corrent de avall... Però entre els dos ho aconseguírem, d'una manera miraculosa... Ràpidament, pujàrem a la superfície... respiràrem, totalment lliures de cap perill... Però jo no podia més, i van ser les ones les que em van arrossegar, lentament, cap a la vorera del mar...
Una vegada en terra ferma, la Andrea i jo ens tombàrem exhausts en l'arena... No ens podíem ni moure. Tot i això, la Andrea es va abraçar a mi, mentre la meua mirada comprovava que no hi havia ni rastre del Lluís...

UN MES DESPRÉS...

El nou curs escolar ja havia començat. La mort del Lluís havia impressionat a tots els nostres companys
Tot i que la policia buscà el seu cos, no va haver sort.
Al cementiri van col·locar una tomba buida amb el seu nom. Jo la visitava regularment. A pesar de tot, la Andrea i jo no diguérem a ningú la veritat sobre el que va passar realment quan va morir, és a dir, no diguérem res de la carrera.
En l'últim mes, la relació entre la Andrea i jo s'havia fet molt més íntima, tot i que encara no li havia confessat el meu amor. Però la cosa anava molt bé.
Aquella mateixa vesprada havíem quedat al parc perquè tenia que dir-me una cosa molt important. Jo esperava ansiós que volgués demanar-me que sortim junts.
Una vegada ens trobàrem al parc, va començar a parlar:
- He de dir-te una cosa molt important... És el més important de la meua vida...
- Digues -vaig dir totalment impacient i nerviós.
- Hem de deixar de veure'ns el més prompte possible... Tinc parella, i no vull que es pense coses que no són... M'entens? M'agradaria que s'acabés la nostra relació quant abans millor... Supose que el comprens, veritat?
I jo li vaig dir que sí, movent el cap sense cap mena de sentiments, i totalment trencat per la meitat...

Tot i això, aquella vesprada vaig anar al cementiri, i em vaig passar unes quantes hores enfront de la làpida del Lluís, envoltat en llàgrimes...

Jo tenia un amic, amb qui ho compartia tot... No em feia falta res més... Amb ell ja tenia tot el que necessitava... Vaig deixar-lo morir perquè volia comprovar si l'amor realment era una cosa cega... Ara que ja ho sabia, només em quedava plorar...

Perquè després de tot... havia estat la MEUA decisió...

FI