La mascletà del segle

Un altre curs havia acabat. La nostra ansietat i por per unes notes no massa convincents, havien de calmar-se d'una volta per totes. A aquestes altures, resultava impossible treure's del damunt el dur pes d'un altre any escolar. Però quan va sonar l'últim timbre, ens vam adonar que ja estava. Tot havia acabat.
Sóc Carles, tinc quinze anys i una vida que, aquell estiu, anava a capgirar-se del tot. Ja al principi, es veia clarament que aquelles vacances no anaven a ser precisament com la resta. Si alguna cosa les anava a fer, si cap, més boniques, era sense dubte el fet que acabava d'iniciar una relació amb una companya: Iolanda. Era la meua primera núvia. Era indescriptible el que arribava a sentir al seu costat. Ni el meu inseparable amic Josep, ni Marc, el meu germà de vuit anys, eren capaços d'entendre'm.
Josep i jo érem amics des de la infància. No cal dir més per entendre la nostra relació.
La meua família, el meu inseparable amic Josep i la Iolanda, constituïen els pilars de la meua vida.
El cas és que havia arribat l'estiu i també les festes del Crist. Era com respirar aire fresc i pur.
Les festes d'enguany havien de superar tot allò que l'any passat s'havia quedat una mica curt. Com tots els anys, les festes del poble anaven a desembocar en el famós sis d'agost: el dia del Crist.
Als dies previs, hi hagueren tota mena d'actes festius: alguns tradicionals, altres d'innovadors, actuacions musicals, campionats esportius, concursos de tot tipus... i les disparades. Cada dia hi havia una, però ni totes juntes anaven a igualar la que ens tenia reservada la pirotècnia del poble.
Segons els rumors que circulaven entre els veïns del poble, anava a entrar en el llibre dels rècords.
Jo sempre he adorat la pólvora. Mai m'he perdut cap "mascletà" del poble. Encara em trobava al ventre de ma mare, i ja escoltava forts sorolls a l'exterior.
No sé, per mi era la millor manera d'oblidar els problemes, era com fer-los "esclatar".
És d'imaginar com va caure entre la meua gent l'oportunitat de poder viure una "mascletà" de rècord en el nostre poble.
De segur que anàvem a estar tots plegats en primera fila, mirant al cel aquells apoteòsics trons. Però encara quedaven uns dies, i els meus pares, el Marc, el Josep, la Iolanda i jo, érem una tropa que apareixia en tots els llocs on hi havia festa.
I per fi va arribar l'esperat sis d'agost
Era colossal! Quan vam arribar al cinturó verd del poble, em vaig quedar bocabadat. Aquella "mascletà" tenia una llargària d'un parell de quilòmetres.
Però el que més impressionava, era sense dubte l'apoteòsic final que tenia: 18.000 carcasses anaven a esclatar alhora. Jo caminava agafat de la mà de la Iolanda, mentre buscàvem algun bon lloc per a presenciar la "mascletà".
- No hi ha quasi gent, no? -vaig preguntar, estranyat.
- Bé, Carles. És que encara queda una estona per a que comence. Ja veuràs com es plena de seguida. És la mascletà del segle, no? -va dir-me el pare.
- Ja ho veig. Però, no creus que és un final molt bestial?
- Vinga, Carles. No em digues que et fa por! -va dir el pare somrient.
- Jo no tinc por! -se'm va avançar el Marc, fent-se el valent.
La resta ens vam riure.
- És que no hi ha res per a témer -va concloure el Josep, encara que ell sí que es trobava prou nerviós.
Poc després, vam trobar un bon lloc per a contemplar la "mascletà": era un banc, on es veia el cel amb claredat, i a més estava a una distancia acceptable.
Els minuts passaven i la gent anava acudint. Els més atrevits, es col·locaven en primera fila. Jo vaig haver de quedar-me amb les ganes.
A pocs minuts del primer avís, vaig poder comprovar amb els meus ulls la vertadera admiració que aquesta mascletà havia provocat. Mai havia vist tanta gent reunida en tant poc espai. Es contaven per centenars. Era un orgull veure tanta gent, de tots els llocs, abarrotant el cinturó verd del teu poble.
De sobte, es va sentir un esclafit al cel: era el primer avís. La tensió i els nervis es notaven ja en tota la gent. I no era per a menys: estàvem apunt de presenciar la "mascletà" del segle i, tal volta del mil·leni.
El segon avís, no es va donar fins que no van passar deu minuts. Aleshores, el silenci començà a estar present. No es sentia parlar a ningú. I allò era un silenci tremendament emotiu. Els últims comentaris els apagaria el tercer avís. El Josep, el Marc i jo s'alçàrem del banc on estàvem. Encara que ho veiem tot perfectament asseguts, la tensió ens feia alçar-nos: la "mascletà" del segle va començar.
Les primeres sèries de carcasses es sentien de lluny, encara que es veien de meravella.
La "mascletà" continuà. Cada vegada, el soroll augmentava. Era increïble! No hi havia ni una mil·lèsima de segon amb silenci total! A continuació, tot el món mirà al cel, per observar una impressionant sèrie de carcasses amb un soroll molt estrany. Pareixien xiulets que explotaven més tard.
Mentre tots miràvem sorpresos el cel, va passar una cosa imprevisible que em va ficar els pels de punta. De fet, em va costar reaccionar: Es va escoltar una explosió insuportable a les nostres esquenes. Era tan fort el soroll, que inclòs em va desplaçar cap avant. El Marc es va ficar a plorar. El pare es va inclinar, protegint-nos als dos. El Josep inclòs va caure a terra. Aquell soroll mortal va durar uns vint segons. Vint segons inacabables i angoixants. Per un moment creia que tot s'acabava. Quan va parar la brutal explosió, un fum intensament blanc i espès va cobrir-ho tot. No podia distingir absolutament res. La gent tossia, i jo no controlava l'estat de cap dels meus familiars. Déu meu! Què estava passant? Això no eren carcasses de la "mascletà". Però... de què es tractava? Sense temps a reaccionar, una explosió com la primera tornà a apoderar-se de l'ambient. Aquesta va ser més llarga i forta... Pareixia més propera. S'escoltaven uns crits d'espant o de dolor, no podia interpretar-los. Jo havia perdut el sentit de l'orientació. Em vaig limitar a inclinar-me, esperant que passés alguna cosa, esperant que acabés aquell infern. No podia parlar, ningú escoltaria les meues paraules amb aquell tro que no ens abandonava. No podia veure res, aquell fum, cada vegada més negre, no m'ho permetia. No podia pensar, ni a penes respirar... el fum m'omplia els pulmons. Seguidament, una altra sèrie d'esclafits sonaren al nostre voltant. Les seues ones expansives em colpejaren violentament, fent-me caure i privant-me de tota incorporació. M'estava ofegant... no podia fer res!
Però va ser en aquell moment, quan un raig de llum va travessar l'insuportable mur de fum. Els meus oïts van començar a parar de tremolar. Poc a poc, molt poc a poc, el soroll va anar substituint-se per un nou so: crits. Venien de tot arreu. Però jo no acabava de comprendre la situació. Continuava estant estès a terra. Aquell fum endimoniat va anar obrint les seues portes. El terratrèmol produït pel soroll era ja un sospir. Però, em va costar una eternitat descobrir el que era en realitat aquell sospir:
allò era l'apoteòsic final de la "mascletà" del segle... Ara el que preocupava de debò eren els crits que s'escoltaven. Vaig tossir de valent abans d'intentar alçar-me de terra... Però no podia. Per molt que ho intentava, les meues cames no em responien. Així que no vaig poder fer altra cosa que cridar cada un dels noms dels meus éssers estimats. No aconseguia rebre resposta. La resta de crits es mesclaven amb els meus. La comunicació era impossible. Ho tornava a intentar, i no vaig poder saber el temps que em vaig passar així. Però el cas és que, en un moment d'aquell infern, el Sol va sortir completament del seu amagatall al fum. Va ser com despertar d'un malson... Però allò no era un malson.
Jo continuava cridant, i ara escoltava de fons el so d'unes sirenes, encara que l'únic que destacava era la unió de tots els crits. Temptejant pel que jo pensava que eren els voltants del banc on hi era al principi, vaig poder fer una cosa: vaig poder obrir els ulls. De seguida vaig reconèixer la zona, i vaig mirar cap al banc. Jo estava mirant en aquell moment un banc... però un banc buit. Allí no hi havia ningú. Però quan vaig clavar els ulls cap a uns metres més enllà del banc, la imatge es va clavar al meu cor... No sabia que fer... Plorar, cridar, demanar ajuda. Però el cas és que allò estava passant... estava passant.
Reptant vaig arribar a aquella zona. Més de prop, la commoció es va apoderar de mi. Vaig deixar caure unes llàgrimes. Què estava passant? Els meus plors desconsolats pareixien no sortir efecte. Va haver de passar un temps per a escoltar una sirena.
Una ambulància va arribar fins on jo em trobava, i de seguida em van col·locar a una espècie de matalàs. Jo no sentia res... només plorava. A continuació, uns homes van inclinar-se fixant-se en els meus. Però tornaren a l'ambulància amb les mans buides. No hi havia res a fer.
FI