Març: Dintre d'una falla

MARÇ: DINTRE D'UNA FALLA

1 de març
Considerar la sort com una de les eines fonamentals a l'hora de prendre una decisió, s'està convertint en un aspecte excessivament normal... La gent sol coincidir en una única opinió quan a un individu se li atribueix bona, o mala sort... Però, on ens porta aquesta informació?
Una evidència és que la sort pot anar de cara per a una persona, mentre que per a altra, aquesta va en contra seu... Però, qui és capaç d'assegurar que la sort no canvia de direcció, al igual que ho fa una moneda en l'aire?...
Un xic d'uns quinze anys era amagat rere un dels nombrosos arbres que rodejaven aquella zona d'apartaments en primera línia de mar. Els seus ulls, totalment disposats a avisar al cervell quan alguna cosa estranya passés, eren més pendents de l'apartament número 32 que del seu propi amagatall. Aquest destacava per la gran piscina que hi era a l'entrada i els dos pisos que el disfressaven d'elegància.
El xic, sense canviar la seua expressió d'inseguretat i incapaç de fer un sol moviment, va quedar-se al seu lloc, sense alçar cap sospita...
En l'interior de l'apartament que estava sent vigilat, una família com qualsevol altra, formada pel pare, la mare, la filla major, de quinze anys, i el fill menor, de set, estava acabant de sopar. El pare, amb una veu cascada va bramar:
- Tot el que fan és una porqueria! -parlava lluitant amb el comandament de la televisió.
- Tot no... Hi ha un programa rosa que diuen que està molt bé -va dir la mare, mirant atenta el seu marit.
- Mira... No em toques la moral... Que ja està bastant tocada -el home mirava desanimat el rostre somrient de la seua dona.
El xiquet es va riure de la baralla bucal dels seus pares, mentre la seua germana teclejava el mòbil, com si estigués separada per una pompa de sabó del món real. El seu pare la va cridar:
- Neus... Ara estan de moda els joves que es deixen els dits amb el mòbil... i no vull veure't en cap cartell publicitari.
- Estic contestant a una amiga! -la Neus parlava amb la veu d'una xica de quinze anys que buscava explorar el seu entorn i menjar-se el món. En allò referent a la bellesa, no tenia problemes... Tal volta era el psicològic allò que la havia consternat des de feia un temps. Però, en general, es podia considerar una adolescent com qualsevol altra.
- En eixe cas, puja a la teua habitació... Allí et concentraràs més -va aconsellar la seua mare, no sense adoptar un to lleugerament irònic.
- Molt bé... Bona nit a tots! -va dir la Neus, llevant els ulls del mòbil i mirant els seus familiars. Després va pujar les escales i va entrar a la seua habitació, tancant rere ella la porta... Una vegada dintre, un ampli i feliç somriure es va apoderar d'ella.
Va deixar el mòbil a la tauleta de nit, i va alleugerar-se en obrir la porta del balcó, sortir, i temptejar els voltants de la casa, en busca d'alguna cosa... o d'algú.
Sense haver vist res, la Neus va passar una cama per la barana del balcó, i després l'altra. Lentament, va anar caminant fins arribar a una crescuda liana. Arribat aquest punt, va donar un discret bot, i va agafar-se fort a la planta amb les mans.
Més tard, com si estigués fent escalada, va anar descendint per la paret de la casa, fins que transcorreguts uns segons, la Neus va poder arribar a terra.
Davant ella es trobava la bonica piscina... Però no era allí on volia anar. Va sortir corrents mirant enrere en tot moment, i va poder arribar fins el carrer. Com si es tractés del seu instint, va clavar la vista en un arbre, i va distingir una silueta al darrere.
Obrint un altre ampli somriure, va anar corrents cap a la silueta, i s'abraçà a ella:
- Lluís!! Has vingut!!
- I tu què creies? -va dir el Lluís, el jove que havia estat amagat a l'arbre.
A continuació, els dos es van fer un intens petó als llavis, i la Neus va dir:
- Anem-nos-en, que el meu pare em matarà!
I els dos es van allunyar, en direcció a la platja...

***
La porta principal de les instal·lacions de la investigació genètica es van obrir de par en par... Per ella van entrar un home equipat amb una bata blanca, seguit de dos homes. Un d'ells era el capità d'una humil embarcació d'exploració, i l'altre era l'Alexandre, un submarinista de l'expedició. Ambdós havien de ser informats i interrogats sobre un assumpte.
L'home de la bata blanca els va continuar guiant, ara entrant en una zona repleta de portes de seguretat i làsers de vigilància. Era dificultós el fet d'entrar allí sense cap mena d'informació sobre l'edifici. El silenci predominava entre els tres homes.
Recorregut tot un corredor amb laboratoris a ambdues parts, l'home de la bata blanca va entrar a la porta número quinze, es va girar i va afegir:
- Esperen ací fora.
L'Alexandre i el capità van assentir, i es van seure a dues cadires enfront del laboratori. L'Alexandre va obrir la boca per primera vegada:
- Menudes hores per fer el reconeixement del puré humà! -mentre parlava el submarinista, mirava el rellotge.
- De segur que és alguna cosa important, Alexandre. No tots els reconeixements es fan amb tanta pressa -contestava el capità.
- A no ser que ens el facen tastar... -va reprendre l'Alexandre, adoptant una falsa cara de angoixa.
- És que mai et pots prendre una situació sense fer broma? -va dir el capità, tractant de dissimular el somriure.
Després, ambdós van riure, i continuaren fent broma uns segons, fins que l'home de la bata blanca va sortir, i els va indicar que entraren. Els dos van entrar.
Dintre, un altre home vestit amb bata, però amb una expressió més seriosa, es va dirigir a ells:
- Molt bé... Així que vosaltres vau ser els que trobareu aquesta carnisseria al fons del mar... Bé, us pregaria que féreu un esforç per tractar de fer-ho tot més fàcil...
- Senyor... S'ha identificat ja la identitat del cadàver? -va preguntar l'Alexandre.
- Millor dit, ELS cadàvers... -va explicar l'home, adoptant una cara de circumstàncies.
- Com? -es va sorprendre el capità.
- Hem recuperat pràcticament tot el cos del Kabindji Bakayuku, un jove desaparegut el mes passat... Però no obstant, hi ha una cosa més... Després tenim restes d'un genoma totalment sorprenent... Està totalment desordenat... Inclòs no pareix ni humà. O estem parlant de restes de diverses persones, o del ADN d'una criatura única...
L'Alexandre va mirar el capità, i després els dos científics. Després es va dir per a ell mateix: "Que bé hagués estat que deixés el sac tranquil en el seu lloc..."

2 de març
El trasllat havia acabat en un temps rècord. El dia anterior, la Carme els havia ensenyat la casa, i una vegada vista, es van ficar mans a l'obra... I aquella nit, ja estava la casa en condicions. Era la primera nit en la mateixa... La Pura sospirava feliç.
Després va observar atentament, a través de la finestra, el seu marit, l'Albert, i el seu fill, el David, que hi era al jardí. Tots tres eren una família feliç, que buscava una bona vida en aquella casa.
A la fi, la Carme havia deixat un preu bastant raonable per la casa. Ella i els seus fills tenien previst anar-se'n del poble, i per tant, la venta de la casa va ser ràpida, però raonable.
En aquell moment, la Pura va llevar el cartell que deia: ES VEN, que encara hi era a l'entrada de la casa. Seguidament, la dona va inspeccionar amb la mirada aquell jardí. La descripció de l'anunci era totalment certa, en aquell aspecte: era realment preciós. Tenia tot el que un jardí necessita per estar considerat com a exemplar.
A aquella hora de la nit, el David jugava amb les plantes. La Pura va entrar a la casa i es va reunir amb el seu marit, que era transportant unes capses plenes de roba.
- Si algú em veu amb aquesta pinta, de segur que em denuncia! -deia l'Albert.
- No exageres! Aquesta vestimenta és la d'un treballador nat i sensual! A més, jo te veig, i no et denuncie... Hauries d'agrair-lo! -contestava la Pura, aproximant-se al seu marit, amb una expressió burlesca.
L'Albert, que evidentment, vestia una descosida i bruta camisa de tirants, i uns pantalons extremadament estrets, va deixar en terra les capses, va abraçar la seua dona i li va dir en veu baixa:
- No saps què bé em fa sentir això!
Després d'una rialla compartida, els dos es van besar, i es van tirar al sofà.

En això, el seu fill de quatre anys, el David, va entrar a la casa. L'Albert es va incorporar al sofà, i li va dir:
- T'ho estàs passant bé en el jardí, eh? valent?
La Pura va mirar el rellotge i indicà al seu fill:
- És molt tard... Deuries gitar-te ja, eh?
- Però ara estic jugant... amb la mà! -va protestar amb una aguda veu el David.
- Vés amb precaució amb les mans, que hi ha plantes que punxen, d'acord? -va aconsellar l'Albert.
- Sí -va prometre el David, abans de tornar a sortir al jardí.
A continuació, el xiquet va apropar-se a una zona de margarides, i va continuar el seu joc... amb un dit que sobresortia del terra...


3 de març
Una tremenda bandada d'alumnes va travessar veloçment la porta del col·legi, fent apartar-se als nombrosos pares que s'agrupaven a l'entrada. Acabar el dia de classe sempre era motiu de felicitat entre els més joves... Doncs tornaven a casa, per tal de jugar amb les joguines, estar amb els seus pares...
Precisament, una de les mares dels alumnes, caminava amb pas lleuger per l'acera del centre educatiu. Encara no havia trobat els seus dos fills, per tant, havia decidit buscar-los en l'altra porta. En aquell moment, aquella dona, la Carme, va creuar pel pas de zebra, i es va aproximar tot el que va poder a la porta d'eixida.
No van haver de passar molts minuts per a veure com eixien les innocents cares del Joan i la Isabel, els seus fills, carregats amb unes menudes motxilles. La Carme els va eixir al pas, somrient, tractant de dissimular la ràbia que tenia acumulada dintre seu:
- Hola! Ja era hora! Us han castigat?
Els dos nens van negar amb el cap.
- Bé... Marxem -va ordenar la Carme, guiant els seus fills cap a la
sortida del col·legi.
Van caminar una estona, sense pronunciar paraula, llevat dels pensaments en veu alta de la Carme. En un dels carrers més llargs del poble, es van aturar en un pati.
Aquell era un edifici molt alt, i ells vivien en un dels pisos superiors. L'ús del ascensor era més que necessari, en el seu cas. Primer va entrar la Carme, i després la van seguir, els sempre atemorits Joan i Isabel.
Res més tancar-se la porta de l'ascensor, els punys de la Carme van tornar a entrar en acció:
- Per què cony no m'heu esperat en la porta que havíem quedat??
L'esquena del Joan va patir la pitjor part, quan la Carme la va colpejar amb totes les seues forces, sense pietat.
- Que siga l'última vegada!! D'acord?? -va continuar cridant, amb la cara roja.
La porta de l'ascensor es va tornar a obrir, aquesta vegada en un dels pisos superiors... Per ella va sortir una mare, seguida dels seus fills... Una situació normal, en vista de tots els veïns...

***
Aquella nit havia resultat una d'aquelles anomenades màgiques.
El Pere i la Sara reien, a la sortida del centre comercial, després d'haver passat tota la vesprada al cinema, i haver sopat a un restaurant de menjar italià. Havien gaudit de valent.
I és que, cada dia que passava, la felicitat anava cobrint l'encara recent record de la mort del Kabindji. La Sara era a qui més li costava: no parava de recordar la imatge del seu nuvi apunyalant a sang freda l'indefens africà... I ara el veia tan feliç i content, com si res hagués passat, tractant de ser amable amb ella.
Els dos es van seure a un dels bancs que poblaven els exteriors del centre comercial. La Sara va traure el tema que tant poc interessava al Pere:
- I si troben el cos?
- Estàs de broma? Com et tinc que dir que el meu pare es va encarregar de tot? -va contestar el Pere, notablement molest.
- El teu pare? -preguntà estranyada la Sara.
- Sí... El meu pare... És l'únic que coneix un lloc infal·lible per amagar el que siga... I va deixar el sac allí... No vull que li dones més voltes al cap a l'assumpte... No t'ho has passat bé hui? Està tot en ordre -tranquil·litzà el Pere.
- Sí... Però la Patrícia continua desapareguda, després de tot... -va concloure la Sara, donant per acabada així la conversa.
Els dos nuvis es van mirar durant una bona estona.

5 de març
En un fosc i lúgubre soterrani, dues siluetes s'estenien en l'arenós solar. La humitat era també present en aquella zona del subsòl, fent així companyia a les dues persones que eren lligades de mans i peus contra la paret. Les mirades dels seus ulls es desgastaven conforme transcorrien els segons. Només la veu d'un d'ells va trencar l'angoixós silenci:
- Si hagués sabut que tenia revòlver... Si hagués sabut que el desgraciat anava armat!!
En efecte, el doctor Navarro tenia més motius que ningú per tal de cridar d'aquella manera. El seu encontre amb el Florentí l'havia desgraciat per complet...
Una mirada d'odi els va unir als dos aquell fatídic dia... Tot va ocórrer molt ràpidament... El Florentí es va llançar damunt de la calaixera del menjador i va traure el revòlver... el Navarro no va tenir temps a reaccionar... No va tenir ni un maleït segon per tal de comprendre la situació... No obstant, el Florentí no es va veure amb cor de matar-lo... Li va disparar a les dues cames, per tal d'immobilitzar-lo... Després el va arrossegar per terra, fins entrar al soterrani. La Patrícia va estar apunt d'escapar... Però l'arma també li va deixar un recat a ella: una bala es va clavar en el seu braç. Primer a un, i després a l'altre, el Florentí va lligar els ferits, i després els va curar una mica les ferides... I allí estaven! Tant el Navarro com la Patrícia ja no rebien aliments a diari...
I és que els dos eren totalment conscients que en qualsevol moment els podia matar: ja no li feien cap falta, doncs el Mateu havia estat tancat en presó. La notícia del judici també havia afectat el Navarro... Però evidentment, en aquella situació, tenia altres problemes dels que preocupar-se...

- Encara no em puc creure que el Florentí haja fet tot açò... Com us ha pogut segrestar? No em puc creure que fos només per ajudar el Mateu...
- I no tenim notícies de l'Anna... Potser ja l'ha matat a ella... No sabem res!! -la Patrícia plorava, com havia fet tots els dies que duia tancada.
En aquell moment, la porta del soterrani es va obrir. Per ella va entrar el Florentí, com sempre en aquells dies, apuntant-los amb el revòlver.
Com era d'imaginar, el Florentí havia preguntat a l'Anna pel seu mòbil... Però ella respongué que el va perdre al carreró en el que la va segrestar. Tot i que el forense havia anat a buscar-lo, no hi havia rastre d'ell. També havia bombardejat a cridades el número de l'Anna, per tal que el lladre li tornés el mòbil... Però no hi havia manera...
En aquell instant, el Florentí era a un escàs metre del Navarro i la Patrícia, sense apartar en cap moment la pistola.
- Vaig a matar-vos! Us desfaré el cos, i després us faré l'autòpsia! M'encantarà estudiar fins quin punt us he destruït l'organisme!
- Escolta... Jo també volia ajudar el Mateu! -va cridar el Navarro.
- El Mateu ja no és assumpte meu! El cabut no va dir res contra mi quan va tenir l'oportunitat... Ara es mereix reflexionar sobre els seus errors -contestà el Florentí
- Per favor, dóna'ns de menjar! Tenim fam! -va suplicar la Patrícia.
- Hui no menjareu! Tan debò us morireu sense la meua ajuda!!
Després va apartar la pistola, que enfocava els seus caps, i va donar mitja volta, en direcció a la porta...

***
El Francesc va obrir els ulls, de nou... Acabava de fer una llarga dormida.
Els metges s'havien passat els últims cinc dies fent-li intervencions, algunes d'elles ben complicades, per tal d'estabilitzar el seu estat de salut... i l'havien aconseguit.
Havien sigut cinc dies molt intensos i angoixosos... El Francesc havia estat anestesiat un fum de vegades, i els efectes es feien notar en el jove... Però ara era qüestió de dies que es recuperés totalment per poder ser donat d'alta.

Els seus pares que, només acabar el judici del Mateu, no s'havien mogut de l'hospital, eren amb ell en aquell moment.
Amb una pobre i desorientada mirada, el Francesc va temptejar el seu voltant...
Era evident que, després de més d'un mes sense moure's del llit per a res, qualsevol moviment, per molt lleu que fos, duia conseqüències negatives per al xic.
- Hola, amor meu! -va dir una veu, que va clavar-se en els inutilitzats oïts del Francesc. Eixa sensació el va fer marejar-se.
Amb una dificultat impressionant i amb el borrós de la mirada, el Francesc va girar aquell coll ple de benes i cotó en pèl.
Encara que la seua ment era tot un dilema, ja que no podia interpretar allò que veia, va distingir unes tres siluetes.
- Com estàs? -aquesta vegada va parlar son pare, mirant alegre el rostre del seu fill. En canvi, la infermera va detenir les salutacions dels pares:
- No és oportú parlar al Francesc de manera excessiva. Ara està totalment desorientat... No saben bé la quantitat d'operacions que li hem realitzat aquests dies... Però crec que és qüestió d'hores que els seus ulls s'obrin completament...
- H... hola... -va dir una veu cascada i pastosa, procedent del xic tombat al llit...
Els pares es van agenollar al llit i van posar les cares damunt de la del Francesc. La infermera va sortir per avisar un metge. La visió del Francesc anava millorant progressivament. Pràcticament ja podia distingir els trets físics dels seus pares.
- Hola, Francesc! Quina alegria ens dones, fill meu... -la veu de la mare sonava emocionada...

En aquell moment, el Francesc, la mirada del qual anava recuperant-se per moments, va començar a tenir visions... Unes visions formades pels seus últims records.
I és que, la seua desordenada ment, començava a organitzar unes idees que... no havien de sortir per res del món de la seua pròpia ment...
7 de març
La infinita i pesada foscor d'aquell corredor s'estenia a cada pas que es donava...
L'olor a desgast, el silenci sepulcral, el sentiment de malenconia... Tot això era una bona part del que constituïa aquell indesitjable lloc. Allí no hi havia color... La vida es desgastava dia a dia, en una lluita per tractar d'oblidar els fets que l'havien portada a aquell lloc. I és que era això l'únic que feien totes les persones tancades en la presó...
Un home era assegut a terra, a un racó de la gàbia. Els seus ulls es clavaven al sostre, com si foren capaços d'enderrocar-lo... Però aquell personatge ja havia tingut una setmana per comprovar que no podia enderrocar d'una mirada aquell lloc on es trobava condemnat.
Els primers dies van ser horribles... No hi havia manera de dormir, la resta de presoners l'apuntaven a ell amb el dit, a l'hora de menjar s'havia d'acostumar a engolir la porqueria que li donaven,... I tot això, ni molt menys, es podia comparar amb els pensaments ininterromputs de com havia arribat a aquella situació...
Però si algú hagués trobat en aquest home una depressió, s'hagués equivocat:
Ell no va protestar després del seu judici... Si va tirar la tovallola, o simplement ho va deixar córrer, són aspectes que mai es podran aclarir... Però el que era evident era que es veia capaç d'afrontar allò que li venia al damunt.
En aquell moment, a uns escassos metres de la gàbia, dues persones avançaven pel corredor, amb els crits dels desgraciats presoners com a fons.
Recorreguts uns passos, els dos homes es van aturar enfront de la gàbia d'un home. A continuació, un d'ells, va dir en veu alta al presoner:
- Juli Mateu! Té visita...
A continuació, l'altre home va apropar-se tot el que va poder a la gàbia del Mateu, i li va parlar amb un rostre que mesclava alegria i una tremenda tristesa:
- Hola, Juli! Com va?
El Mateu, que encara hi era mirant el sostre, va mirar el seu visitant sense mostrar cap sorpresa:
- Hola, Artur...
- Bones notícies, amic meu! El jutjat ens ha permès, després de la subornació,
reduir la condemna un parell d'anys, valent-nos de la condicional... Però, no garantitze poder reduir res més... Em tem que aquesta ha sigut la nostra última jugada en el cas.
El Mateu gairebé no va voler prestar atenció a l'informe de l'Artur. L'advocat va afegir:
- Et tinc que dir que, encara que deixe el cas, et vindré a visitar regularment. T'ho promet, eh? -la veu anava perdent força i voluntat.
El Mateu només havia entès una cosa: el seu cas ja no tenia remei. Tal volta allò referent a la capacitat que tenia a l'hora de plantar cara al seu destí, va ser determinant quan va escoltar aquelles paraules, doncs ni es va immutar. I és que ja sabia perfectament que aquella situació era la més probable. El detectiu només va poder dir, amb el seu desmillorat i decaigut rostre, un pobre:
- Bé
- M'han contractat per a un nou cas, paregut al teu... Intentaré aprendre dels errors... Demà a primera hora et faré una nova visita... Vinga, adéu, Juli -va parlar un Artur que ja s'havia alçat del terra i era apunt de tornar per on havia vingut.
Posteriorment, un agent de policia es va unir a l'advocat, i els dos es van allunyar del corredor, mirant el rostre del Mateu... Un home que tornà a dirigir la mirada cap al sostre d'aquella presó...

***
- Gràcies, amic meu! -deia un home somrient des del seu despatx, amb el telèfon a la mà. El seu semblant era el d'algú ple d'eufòria per haver aconseguit alguna cosa important. Els seus trets facials sofrien els símptomes d'un èxit inevitable.
Després de passar-se una bona estona acomiadant-se del seu interlocutor, aquell home va penjar el telèfon. Més tard va seure a la butaca, en un acte de satisfacció.
No tardà en clavar la vista en aquella insígnia de plata, on estava gravat el seu nom: HÈCTOR RODRIGO. Se li queia la baba només d'observar el seu propi nom... I és que, de segur, aquella última setmana havia estat la més significativa en la seua carrera com a advocat. La premsa local, comarcal i fins la nacional destacava en negreta el titular: "Hèctor Rodrigo: L'advocat que va tancar el Juli Mateu"
Això l'omplia d'orgull. No havia deixat de rebre trucades de felicitació, i li plovien els contractes de poderosos personatges acusats. Es podia dir que l'Hèctor es trobava en un núvol, quan en aquell moment era de peus i braços creuats, tombat en la butaca. Però la tranquil·litat no li durava ni dos minuts a aquest home, doncs el telèfon no havia parat en els últims set dies... i tampoc en aquell precís instant.
El fet de despenjar el telèfon s'havia convertit en un dolç hàbit... I l'advocat ho feia ja amb plaer. Va començar a parlar:
- Despatx de l'advocat Rodrigo. En què puc ajudar-li?... sí?... vostè?... què pretén??... ho vam deixar tot prou claret, em pareix!!... la disposició judicial no té cap responsabilitat!!... i tampoc cap sospita... és clar, només faltava això!... descuida, que pots comptar amb mi... no hi haurà cap problema... estic satisfet amb la teua ajuda... sí... perfecte... ja parlarem, adéu! -i va penjar.
D'alguna manera, la immensitat de felicitat que cobria el rostre de l'Hèctor es va veure danyada amb una punyalada de preocupació... I és que, sense dubte, allò que amagava no havia de sortir a l'exterior...

10 de març
Dues siluetes s'apropaven a l'estació d'autobusos. Aquella estació era l'única prova que demostrava que existia vida en aquell desert i solitari ambient. Tot al seu voltant era silenci i tranquil·litat... No hi havia res més que quatre cases almenys del segle XVIII, habitades per gent jubilada que buscava el repòs.
No era freqüent, doncs, el fet de veure per allà dues persones joves, carregades amb motxilles i amb aires d'exploradors. Efectivament, el Pere i la Sara havien sigut el centre d'atenció aquell matí als voltants del poble abandonat.
Havien decidit passar un matí pacífic en aquell poble, que en un temps, va ser patrimoni dels avantpassats del Pere. D'alguna manera, encara per aquells dies, aquell poble formava part de la família. Aquella visita també va ser vàlida per tal de mostrar a la Sara la preciositat d'aquelles terres muntanyoses.
Però tot el que fos passar més de tres hores en aquell lloc, era abusar... I ja havia arribat l'hora de tornar a casa.
La parella era asseguda en un dels bancs col·locats sota la parada de l'autobús. Ell la besava... però la Sara, sempre insegura, mirava de reüll una iaia que els mirava atentament des del seu balcó. El Pere va intervenir:
- No sé per què t'ha de fer vergonya besar el teu nuvi davant d'altra gent!
- Tinc els meus motius, Pere... Jo crec que és millor fer-ho en la intimitat
- contestava un tant incòmoda la Sara.
- Què no et fa gràcia que fem pública la nostra relació? -deia el Pere, adoptant una expressió irònica.
- Supose que serà qüestió de temps... -va contestar la Sara, fent esforços per somriure.
A continuació, el Pere va riure de valent i va llevar la mirada de la Sara, allunyant-se uns pams d'ella, per tal de fer broma. Després alguna cosa el va alertar.
Era evident que acabava de recordar alguna cosa que havia mantingut oblidada.
- Què et passa ara? -preguntà la Sara.
- Déu meu! He estat a punt de trencar la tradició familiar! Nosaltres tenim per costum tallar un tros de fusta d'un pi que va plantar ací un avantpassat meu, fa un fum d'anys... Cada vegada que venim ací, cadascú tenim que agafar una peça de l'arbre... No sé com me n'he oblidat... Està ben prop... Te'n vens?
- No... Em quedaré per tal de dir al conductor de l'autobús que t'espere... No trigarà massa...
- Molt bé... Serà el millor... Torne de seguida! -i va sortir corrents de la parada, baixant un vall i perdent-se en l'ambient.
La Sara es va quedar sola, esperant a l'autobús... Bé, sola no... Tenia en la butxaca del pantaló un company que en els últims anys s'havia fet íntim: el seu mòbil.
En aquell moment el va treure de la butxaca. Li va netejar una mica la pantalla, i va teclejar un poc. Després va mirar cautelosa el vall per on havia baixat el Pere.
Ràpidament va marcar un número de telèfon. Es va encorbar una mica... tal volta van ser els nervis. Transcorreguts uns segons, va començar a parlar:
- Policia?... Sí, és que volia denunciar algú... el Pere Vidal... el meu nuvi... per l'assassinat del Kabindji Bakayuku... Molt bé... Gràcies...

***
- Tanqueu-lo d'una maleïda vegada!! -va bramar una veu.
A continuació, el Juli Mateu es va despertar sobresaltat del llit de la seua gàbia.
La primera impressió que va tenir el presoner va ser que aquella veu l'havia escoltada en un dels seus somnis, que no l'havien abandonat des del seu ingrés en presó.
Però, una vegada es va fregar els ulls i es va incorporar al llit, aproximant-se lleument als barrots de la gàbia, va comprovar que aquella situació era real...
A uns escassos metres del Mateu, tres guàrdies es trobaven lluitant amb un home que no es dignava a caminar. Les porres i la força dels "goril·les" van haver de fer acte de presència, davant la negativa de l'home en col·laborar.
Era evident que es tractava d'un nou presoner, que es caracteritzava per tenir una barba molt llarga i espessa, una cara plena de marques de combat, i l'evident conducta d'un autèntic home revolucionat.
- Deixeu-me estar!! -cridava l'inestable veu del misteriós presoner, mentre intentava treure's del damunt els guàrdies que el sostenien.
- Estar és allò que et sobra en aquest maleït món!! -un guàrdia havia perdut la paciència, i li va propinar amb la porra un cop en la cara que el va deixar K.O.
El silenci va tornar a ser l'amo de cada racó d'aquella presó. Ni tan sols els guàrdies que sostenien l'inconscient presoner, es van dignar a obrir la boca.
Mateu observava tota l'escena encorbat, completament consternat. Tot i el risc que corria per poder ser descobert, els guàrdies no van notar que els estava mirant.
A continuació, el guàrdia que havia atacat el presoner, es va apropar perillosament a la gàbia del Mateu. Aquest últim va tardar en reaccionar, però va poder amagar-se ràpidament en els llençols del seu llit. El guàrdia es va quedar clavat just enfront de la gàbia del Juli. El Mateu hagués jurat que l'estava mirant fixament.
Inevitablement, el pensament que deia que l'havien descobert va ressonar en el cap del Mateu. I així va ser durant els segons que el guàrdia es va quedar allí, completament mut i paralitzat. Però després, el Mateu va respirar tranquil, quan el guàrdia va clavar la mirada en la gàbia contigua: una gàbia que estava buida.
- Fiqueu-lo ací -va dir el guàrdia als seus companys, mentre obria la porta de la gàbia.
Els altres guàrdies van entrar a la gàbia duent a rastres l'inconscient presoner. Una vegada dintre, el van llançar damunt el llit, i van donar mitja volta. El guàrdia que havia obert la porta, la va tancar amb clau, i va cridar mentre s'allunyava amb els seus companys:
- D'ací sí que no escaparàs!!
I la poca llum que havia il·luminat el corredor, es va difuminar amb el tancament de la porta principal.
El Mateu va pensar: "Precisament el que em faltava! Un veí de gàbia que s'ha escapat alguna vegada de la presó... Sense dubte serà molt rebel"
Immediatament, el Mateu va observar la silueta del seu veí, que continuava estès al llit sense fer cap mena de moviment. Però sense avís previ, el presoner va començar a parlar amb una veu ben freda, dirigint-se al Mateu:
- Fer-me l'inconscient s'està convertint en una diversió, amic meu!! Alguna vegada, algun guàrdia ha jurat que el meu cor ha deixat de bategar... I crec que és veritat... Amb una mica més de pràctica, podré controlar els batecs del meu cor...
El sorprès Mateu no va dir res. Però tenia veí per a una bona estona...
***
El comissari Pardo era un home oblidat... Tampoc es podia negar que si es col·loqués en una part d'una balança els seus èxits, i en l'altra part, els seus fracassos, els últims se'n portarien la palma.
L'últim fracàs de la seua àmplia llista, era el frustrat intent de trobar els tres joves desapareguts de
l seu propi poble: l'Anna, la Patrícia, i el sud-africà Kabindji.
Alhora, s'havia comunicat la desaparició d'un tal doctor Navarro, ciutadà d'un altre poble de la comarca. I damunt de l'acumulació de la feina, s'unia als problemes el fet que havien tancat el Juli Mateu, un dels màxims confidents del Pardo.
En aquell moment, el comissari observava deprimit les fotografies dels desapareguts. Traslladava la mirada d'una cara a altra, esperant desesperat arribar a una conclusió... Però encara que feia força des del més remot racó de la seua ànima, s'anaven perdent les esperances... Almenys fins que una secretària va obrir la porta:
- Senyor Pardo!! Tenim notícies!... Ens ha telefonat una xica!... Té informació... - la jove tenia dificultats per respirar.
El Pardo, que s'havia alçat sobresaltat del seient en veure entrar la secretària, li va oferir un got d'aigua i una butaca per seure. Després li va pregar que continués amb l'informe. La jove va continuar:
- Una xica ens ha comunicat que el Kabindji ha estat assassinat... a mans d'un tal Pere Vidal... La mateixa xica ha assegurat que va a passejar amb el Pere aquesta vesprada en el parc...
- Com que va a passejar amb ell? -va preguntar un emocionat Pardo.
- Perquè són nuvis... -va explicar la secretària.
L'estranyesa de la situació va omplir el Pardo. Què classe de núvia denunciava el seu company sentimental per un assassinat a una tercera persona? Definitivament, no era normal. I tampoc era normal deixar escapar aquella oportunitat. De segur que aquest Pere tenia informació sobre les altres desaparicions. El Pardo no va perdre el temps en fer una trucada telefònica:
- Sóc el comissari Pardo... Que tot el personal disponible rodege el parc del poble immediatament... Aquesta vesprada anem a atrapar un sospitós... Estarà amb la núvia... I que algú busque informació sobre el Pere Vidal... Gràcies -i va penjar.

***
Un altre passeig omplia de felicitat aquella parella de joves.
Tant el Pere com la Sara no paraven de sortir junts a tots els llocs que se'ls acudia. El parc era un dels seus favorits, perquè estava rodejat de jardins que permetien tenir una mínima intimitat. Aquell dia, el Pere era més feliç que de costum:
- Mon pare quasi em talla el coll quan li he dit que gairebé m'he oblidat de tallar el tros de fusta, aquest matí...
La Sara es reia dels seus comentaris, tot i que una veu interior no parava de dir-li que tal volta s'havia precipitat en allò que havia fet. El Pere va continuar:
- Els meus pares se'n van a passar fora uns dies. Així que tenim dues setmanes per tal d'aprofitar ma casa... Va a estar completament buida! -ara adoptava un to recobert amb senyals d'alegria contesa.
La Sara continuava sense parlar. Tot el que havia de dir ja ho deien els batecs del seu cor, que ara s'acceleraven de manera excessiva. El Pere va notar la incomoditat que existia en la seua núvia:
- Què passa? No estàs contenta?
- Clar que sí... -va dir una dèbil veu procedint de la Sara.
- És evident que no... -va encertar el Pere, canviant el seu rostre alegre fins aquell moment, per una expressió ben seriosa. Després, va concloure:
- A veure si açò et fa canviar d'opinió...
A continuació, el jove es va traure de la butxaca una xicoteta capsa empaperada. Tot i que no es veia el contingut de la mateixa, era evident la intenció que tenia el Pere. Tan evident, que la Sara ja s'havia fet a la idea, abans d'agafar la capsa que li donava el Pere estenent el braç. El xic va dir, mentre la Sara llevava imprecisa el paper de la capsa:
- Mai he sentit una sensació com la que ara mateix m'invadeix. Només amb tu sóc capaç d'experimentar allò que diu la gent que tenim oblidat. Únicament t'he de dir que t'estime com un boig, i que la primera cosa que vull fer quan siga major d'edat d'ací un mes, és casar-me amb tu.
Les últimes paraules del Pere van coincidir amb l'instant en el qual la Sara obria la capsa que sostenien les seues mans. En l'interior hi havia un diamant... Però no era únicament un diamant... Era EL diamant que sempre havia desitjat la Sara... En poques paraules, el més car i preciós que hi havia en venta.
Quan la Sara va apartar els ulls del diamant per tal de mirar intensament el Pere, unes llàgrimes d'aquella manera van caure travessant les galtes, fins caure a terra. La desolació havia travessat de banda a banda aquella xica. Es va tapar la cara amb les mans, encorbant-se en aquell banc. El Pere va poder observar la manera amb la qual la Sara plorava: amb totes les forces que suposadament li quedaven, i que devien ser poques. El Pere va voler consolar-la:
- Jo ja no sé què fer per fer-te feliç, xiqueta! -va dir el Pere, aconseguint dibuixar un somriure.
Però la Sara ja ni tan sols escoltava les paraules del seu company, doncs ja l'únic que l'importava era allò que acabava de veure en l'altra part del carrer: un cotxe de policia apropant-se a tota velocitat, amb una sirena que sonava estridentment. El Pere va veure el cotxe, atentament:
- Mira, Sara! Pareix que ha passat alguna cosa!
Seguidament, dos homes uniformats i amb gorres van baixar del vehicle, i per a la sorpresa del Pere, van començar a córrer en direcció on ell es trobava. A cada pas dels agents, la sospita del Pere anava guanyant força, doncs els homes havien clavat els ulls en ell. El Pere no sabia què fer, però el cas és que els agents eren a uns escassos metres d'ell... Va decidir quedar-se parat, fins que els policies es van aturar just enfront d'ell. Un d'ells va preguntar amb una alertada veu:
- Pere Vidal?
- Sí... Sóc jo -va contestar un enfonsat Pere.
Immediatament, l'altre policia va agafar el jove de l'esquena, i el que li havia preguntat es va traure unes esposes que li va posar en les mans.
- Estàs arrestat! -va cridar un d'ells.
El Pere ni tan sols es va preocupar de posar resistència, en el moment en què els dos agents l'agafaven fèrriament i el conduïen al cotxe, sota la mirada atenta d'un grup de curiosos. L'únic que va fer el jove va ser dirigir una mirada d'odi a la Sara, que continuava sense alçar el cap, asseguda en aquell banc.
La Sara s'anava allunyant del Pere, conforme aquest últim s'apropava al cotxe de policia. Ni tan sols es podien veure mútuament en aquell moment, doncs un policia va obrir la porta del vehicle i va introduir al jove en el mateix. Després va tancar.
Una vegada els dos policies es van seure, un de pilot, i altre al costat del Pere, el motor del cotxe va fer un soroll, i el vehicle es va posar en marxa, allunyant-se veloçment d'aquell parc. El Pere va començar a parlar, increïblement tranquil:
- Supose que tinc el dret a un advocat...
- Així deuria de ser... -va contestar el pilot, també tranquil.
- Com que així deuria de ser?? -el Pere començava a ficar-se nerviós.
Els dos policies ni tan sols van contestar. No van ni mirar el Pere.
- Què dimonis és açò?? Tinc dret a un advocat!! Què classe d'arrest és açò??
L'agent que era assegut al costat del Pere va començar a parlar, incòmode:
- Escolta, xaval... Açò no és cap arrest... No som policies. Jo sóc l'Alexandre, un submarinista, i qui condueix és un científic. La vertadera policia no trigarà en arribar. Has de venir amb nosaltres per tal de parlar d'allò que vam trobar al fons del mar...
El Pere no va tornar a parlar fins que el vehicle no va arribar a les instal·lacions de la investigació genètica...

En aquell moment, cinc cotxes de policia i dos helicòpters van arribar al parc, on la Sara ja es disposava a tornar a casa...

11 de març
El Pere havia passat mala nit... Inconscient d'allò que havien fet amb ell, el jove tan sols es preocupava de contemplar aquella espècie de laboratori subterrani on el tenien tancat. Era un segrest? un autèntic arrest? una conspiració? una broma?...
El que era evident és que havia estat enganyat per la Sara... I això sí que no el podia tolerar. Què li havia fet a ella per tal que el tractés d'aquella manera?
La porta del laboratori es va obrir. El Pere va reflexionar sobre la possibilitat d'emprar la força bruta i escapar d'aquell lloc... Però es va difuminar, quan va veure que els dos homes portaven armes aparentment de dards tranquil·lizants. No hi havia altra opció que arribar al fons de l'assumpte.
Després de la indicació dels homes, el Pere va seguir-los, travessant uns lúgubres corredors, fins arribar a una habitació més ampla, plena d'aparells colossals el funcionament dels quals era tot un dilema. Com si es tractés d'una festa sorpresa d'aniversari, en aquella habitació hi havia unes quantes persones més, que el van mirar atentament quan va entrar per la porta. L'única diferència entre una festa sorpresa, i allò, era evidentment l'expressió de les cares dels convidats.
Un dels homes va pregar al Pere que prengués seient. El Pere va obeir, i es va seure al centre de l'habitació. La resta d'homes es van anar seient just al seu voltant, fent com un corro el centre del qual esdevenia la cadira del jove. Una veu va trencar les murmuracions en veu baixa que predominaven en l'ambient:
- Hola, Pere... De segur que t'estàs preguntant on estàs, qui som nosaltres, i per què volem el teu ajut... Si ens dones uns minuts, et donarem totes les respostes...
El silenci, que era l'amo des de la primera paraula que havia pronunciat aquell home, també es va localitzar en el Pere. Tots miraven l'home que parlava, que va continuar el seu discurs:
- M'han comunicat que ahir, quan l'Alexandre i el Jaume et van trobar, et van comunicar ja la idea principal de la situació... el sac del fons del mar.
El Pere volia adoptar una expressió d'inseguretat, però entre tants nervis, només va poder fer una tímida afirmació amb el coll. L'interlocutor continuà:
- Nosaltres constituïm una associació, una comunitat, que res té a veure amb aquelles que tu coneixes... Nosaltres no tenim nom... No existim, per a la societat. I ja hem treballat en casos que l'Estat hagués menyspreat. I l'últim d'ells, va començar quan ens van comunicar que havien trobat un
estrany sac al fons del mar... Has de saber que nosaltres tenim contactes en la policia, en l'ajuntament... en infinitat d'associacions d'aquest tipus. Per tant, escoltem totes les converses telefòniques, ja siguen entre elles, o quan un ciutadà vol informar d'alguna cosa. Així vam poder arribar fins el lloc on es trobaven els cadàvers abans que la vertadera policia, i els vam portar a aquest edifici: les instal·lacions de la investigació genètica, això sí, en vista de la ciutadania... Nosaltres tenim les nostres pròpies instal·lacions secretes. I bé, després de començar l'estudi dels cossos, estàvem molt pendents d'alguna notícia que ens pogués ser útil... I va ser quan ens va arribar la informació sobre tu... La policia t'anava a buscar, i no podíem permetre que et trobaren abans que nosaltres... I ací estàs -.
L'Alexandre va concloure el discurs:
- Aquesta és la qüestió: Explica'ns com vas acabar amb el Kabindji i a qui correspon l'altre cadàver trobat en el sac.
- I si no em dóna la gana? -va cridar el Pere.
- Una ràpida trucada telefònica serviria per a entregar-te a la vertadera policia
-va aclarir l'home que havia parlat el primer.
Ningú sabia en aquell moment quina seria la decisió del Pere... Però, tan sols hi havia que contemplar la seua atemorida mirada, per a fer-se una lleugera idea...

***
En una casa bastant apartada de la ciutat, precisament situada a les afores de la mateixa, un home estava a punt de planejar un cruel pla. I la paraula cruel, dins del seu significat, pren més força quan afecta a altres persones que no tenen cap culpa de la pertorbada ment d'un psicòpata. I és que el Florentí es disposava a fer una cridada:
- Hola... Sí, sóc algú d'un altre poble... No, no... Per a res... Jo sóc un fidel seguidor de la vostra falla!... Mai em perd ni una sola cremà!... És per això que vull fer una suculenta oferta... Sí, mire: És sobre el fet de desfer-me d'una cosa que ja no em val... Que em fot... Estarien dispostos a cobrar la quantitat de 3 milions d'euros?... Serà el mateix dia de la cremà... Jo col·loque en l'interior de la falla allò del que em vull desfer, i la resta es fa assoles... Satisfet?... M'alegre molt... No us penedireu, eh?... Vinga, doncs fins el dia 19... Adéu! -i va penjar.
Després, el més ampli somriure que es va poder veure en el rostre del forense des que havia començat l'any, va sorgir en aquell moment. La felicitat el feia botar d'alegria. El primer que se li va acudir fer va ser pujar les escales de tres en tres, cridant de l'alegria. Va entrar al seu dormitori.
Encara que la llum del dia deuria d'entrar per la finestra, aquesta era tancada i amb la persiana baixada. El Florentí va haver d'encendre el llum.
En el llit va aparèixer lligada de peus i braços l'Anna, que pareixia estar dormida. Els seus setze anys pareixien no influir en el seu estat, doncs pareixia totalment consumida. El Florentí es va aproximar lentament a la xica, i la va besar en els llavis. L'Anna va obrir els seus espantats ulls, mentre escoltava el Florentí:
- Hola, amor meu! Ja està tot solucionat... He parlat amb el meu amic de la falla, i hem arribat a un acord... Ara tan sols falta decidir l'afortunat que veurà la cremà de la falla... des de tan prop. Je, je! -el Florentí reia. Va continuar, adoptant el to d'un comentarista de futbol:
- La candidata número 1, és la Patrícia! Una jove de setze anys que sent uns cels tremends de la seua amiga Anna, i que vol venjança! El candidat número 2 és un pardal de quaranta anys que es fa dir Navarro, i que es va creure una rata quan va voler entrar en ma casa! Un dels dos serà l'afortunat! Senyores i senyors, que comencen les votacions -va concloure el forense, tornant a besar l'Anna.
- No!! -va ser l'últim que es va escoltar en aquella habitació, a càrrec de l'Anna...

En aquella mateixa casa, però uns metres més avall, el Navarro i la Patrícia, que ja s'havien acabat el seu menjar setmanal, també tenien alguna idea...
- Em sacrificaré... -va dir la veu afònica del doctor Navarro.
- Com? -va preguntar una atònita Patrícia.
- És l'única manera! Em llançaré damunt d'ell, em dispararà, i tu podràs escapar.
- No!! És una completa bogeria!! No permetré que vostè se'n porte la pitjor part... A més, té una família que el necessita!
- Patrícia... Portes ací gairebé un mes i mig... Ets jove... i forta. Una vida t'espera... Per què vols donar per acabada eixa vida, tan sols en el pròleg? Has de continuar lluitant, com fins ara... -el Navarro parlava amb emotivitat.
Però la Patrícia no es deixava endur per la rotunditat de les paraules del doctor:
- No... De cap de les maneres!!... Segur que la policia està a punt de trobar-nos... als dos. I d'aquesta se'n sortirem tots dos... No vull cap disparat...
- Continue pensant que no hem de fer això... No obstant, sempre que vulgues escapar amb alguna garantia, jo estic dispost a donar la vida...
- No va a ser necessari... -va concloure la conversa la Patrícia, intentant transmetre confiança. Després va fer un esforç per col·locar la lligada mà damunt de la del Navarro. Ambdós es van mirar, tractant de dibuixar un pobre somriure de desgast.
La veritat de la situació era que a cada segon, aquestes dues persones anaven podrint-se com a part de la humanitat... Per a un dels dos, el destí anava a ser cruel...

12 de març
La decisió del Pere havia estat la menys favorable per a ell... Clar que no ho sabia. El jove s'havia fet a la idea de no creure's cap paraula d'aquell grup de gent, que deia no tenir res a veure amb la policia... Però per a ell, tots ells deurien de ser-ho.
L'últim dia, després de la negativa del Pere en parlar, els homes s'ho van prendre amb calma... Però li van avisar que tenien preparats uns aparells de tortura que segur farien utilitzar... El Pere tenia por als esmentats aparells... Però demostrar la por, només hagués servit per avançar la tortura.
L'Alexandre no s'havia separat en cap moment del Pere. En opinió d'aquest últim, el submarinista era l'únic en qui es podia confiar un mínim.
En aquell moment, l'Alexandre parlava amb algú pel mòbil:
- Clar, Ignasi... La situació està controlada...
- Mira, Alexandre... Sóc el capità de l'expedició i mai he estat a favor de la societat a la qual pertanys... En canvi t'he fet costat...
- Ho entenc... I estic molt agraït... Però ara és diferent, Ignasi... Tenim en el nostre poder un jove que tard o d'hora parlarà... I ens pot contar moltes coses...
- És clar... -la veu de l'interlocutor anava perdent vitalitat.
- Tranquil, que quan tornes ja estarà tot solucionat... Per cert, quin dia vindràs?
- Tornaré a finals de mes... I tornaré amb la idea de començar una nova immersió... Per tant, tens fins que jo torne per tal de solucionar el cas.
- Quan tornes estaré preparat per començar a treballar de nou.
- Molt bé... Així doncs, ja t'avisaré quan estiga a la ciutat... Adéu
- Adéu -l'Alexandre es va acomiadar i va guardar-se el mòbil a la butxaca.
Després, el submarinista va mirar el Pere, que no havia perdut detall de la conversa telefònica. Li va parlar:
- Hola, Pere... Espere que aquesta nit hages reflexionat, i que hui estigues per la labor de parlar... Jo crec que sí... Però de totes formes, no sóc jo qui ha de valorar això...
El Pere no va dir res... Tampoc tenia res a dir, tenint en compte la seua pronunciada desconfiança... Però en aquell moment estava a punt de parlar, quan un home va entrar al laboratori amb un mòbil a la mà, dient:
- Alexandre... Tenim un problema... Aquest és el mòbil del Pere, que no ha parat de sonar des de fa hores... Segons el llistí telefònic, el que li crida és son pare... Què podem fer?
L'Alexandre va mirar aquell home, i després el Pere. Va afegir:
- Si no li contesta ningú, pot sospitar que alguna cosa passa... Bé, li deixarem parlar amb ell.
- Però què dius ara? Si el Pere parla amb el seu pare, li ho contarà tot!
- Tranquil... Ja tinc solució per a això -després d'aquelles paraules, l'Alexandre va agafar una pistola, i la va enfocar al Pere.
L'home que portava el mòbil, que havia entès les intencions del submarinista, va apropar-se a ell i li va donar el mòbil. El Pere el mirava, atent. L'Alexandre li va explicar:
- Esperarem a que torne a telefonar... Quan això passe, tu agafaràs el mòbil i li contestaràs... Però vigila el que li dius... Diuen que aquesta arma que veus té efectes immediats. Si vols un consell, abrevia en la conversa...
I els dos, de nou assoles en l'habitació, van començar l'espera, observant aquell mòbil d'última generació. L'Alexandre no deixava d'apuntar el Pere.
Era evident que el pare del Pere anava a cridar en qualsevol moment... Per això l'Alexandre era dispost a aguantar en aquella delicada i silenciosa situació. El submarinista hagués donat qualsevol cosa per escoltar les paraules del pare del jove... D'haver estat així, s'hagués estalviat molts problemes... Però no va poder ser. L'únic que va escoltar-lo va ser el propi Pere, quan transcorreguts uns minuts, el mòbil sonà.
L'Alexandre va comprovar que evidentment era el pare qui estava telefonant.
Després, amb el mòbil en una mà, i l'arma en l'altra, es va apropar al Pere i li va estendre el braç que sostenia el telèfon. El Pere l'agafà d'una manotada i va començar a parlar, clavant els ulls en tot moment en l'Alexandre i la seua arma:
- Hola, papà! -la veu li tremolava lleugerament.
- Hola, fill meu... On coll t'havies clavat? -va cridar una veu.
- Eh... No t'ho vaig dir? He estat passant uns dies al riu amb els meus amics... Vaig tenir el descuit de deixar-me el mòbil a casa.
- Vaja! I jo que m'he tornat boig bombardejant-te a cridades!... Almenys em podies haver avisat... Però bé... Volia dir-te que vages amb cautela... Pareix ser que la cosa comença a complicar-se...
- Què vols dir?
- Han agafat a un xic... Pot ser el coneixes... Bo, el cas és que la informació que m'acaben de donar és suficient. En qualsevol moment poden anar a per tu... T'aconsellaria que fugires...
- Sí.
.. Tal volta això deuria de fer
- No vull que parles amb cap desconegut... M'has entès? No vull que parles en absolut amb ningú sobre el tema.
- Està clar... De totes formes, tu quan vas a tornar?
- Tornaré a finals de mes... Ja t'avisaré quan arribe a la ciutat. I recorda que ara més que mai vull responsabilitat per part teua, eh?
- Sí, el tindré tot en compte...
- Molt bé... Et garantitze que tot anirà bé... Adéu, fill
- Adéu -i va penjar.
L'Alexandre, encara apuntant-lo amb l'arma, li va agafar el mòbil i el va col·locar damunt la taula. Després va indicar:
- Espere que amb el que li has dit, te l'hages llevat de damunt almenys unes setmanes...
El Pere va voler afirmar-lo amb el cap... Però no podia... Ni tan sols ell podia assegurar el que anava a passar en les pròximes hores...

15 de març
La pólvora començava a apoderar-se de l'ambient.
La festa fallera de l'any havia començat.
Els petards ressonaven en tots els carrers, i els petits de la casa, i els no tan petits, gaudien dels sorolls i els colors que aquests produïen. La tradició manava per aquells dies... Aquella mateixa nit seria la plantà de les falles, aquells monuments principalment pintorescs i còmics, que anaven a regnar tota la província de València.
Multitud d'actes festius anaven a produir-se durant les pròximes hores, fins que arribés el 19 de març, Sant Josep: el punt final de les festes, quan els monuments es veurien reduïts a cendra. També les disparades es feien escoltar en tots els pobles.
Per a molta gent, trons insuportables, i per a altra, sorolls apoteòsics... Les carcasses feien acte de presència en aquell cel blau. I no sols era la pólvora l'ama de les festes... També manava la música de les bandes, les bruses i els mocadors fallers, i els xurros i bunyols amb xocolata... Tot donava forma a la celebració valenciana més significativa, la més nostra. Era la millor manera d'oblidar-se uns dies de la vida diària.
Precisament, la Pura, aquella dona que li va comprar la casa a la Carme, caminava pel seu propi carrer. Acabava de deixar-se endur per l'esperit faller, i li havia comprat una brusa negra i un mocador a quadres al seu fill David. També duia xurros.
El David, la Pura, i l'Albert, el marit d'aquesta, ja s'havien integrat a la seua nova llar. La gent del seu entorn era molt agradable i tenien tot el que necessitaven. El David es passava hores en aquell increïble jardí, jugant aparentment amb les plantes.
Era bastant estrany que un nen de la seua edat trobés entreteniment en unes simples plantes. Però qui sap? Cadascú és un món per estudiar...
La Pura va arribar a la casa. El seu marit, que era llegint el diari, va alçar el cap i va arribar corrents al lloc on ella es trobava. Una vegada junt ella, va dir:
- Una olor significativa que el meu nas ha detectat m'ha portat fins ací...
- Doncs tranquil, que són per a tots... Aquests xurros estan acabats de fer...
- Supose que hauràs comprat xocolata, no? -va preguntar l'Albert.
- Ja hi tenim a casa... Vaig a fer-la ara mateix... -la Pura va entrar a la casa mentre escoltava un altre comentari de l'Albert:
- Ha de quedar espessa... Però sense grums, cuinera meua...
L'Albert va poder escoltar un lleu riure de la Pura. Després, ell es va quedar clavat allí... El seu jovial i irònic caràcter era el tret principal de la seua personalitat. Li queia bé a tot el món, per tant no havia tingut problemes en adaptar-se a la nova vida.
En això, el David, el nen de la casa, es va aproximar al seu pare mig plorant, i amb un rostre desolat, el va mirar. L'Albert, pres de la sorpresa, es va fixar en ell:
- Però què et passa, valent? T'has fet mal?
- No... És la mà... La mà, que no vol obrir-se! -el David pareixia sufocat.
- Quina mà? Què estàs dient? Et fa mal? -l'Albert no entenia res.
- No!! La mà!! No em deixa jugar!!
L'Albert començava a preocupar-se... De vegades era difícil comprendre xiquets d'aquella edat, en la que volen dir moltes coses, però no saben com explicar-se... Però allò era diferent... Es veia por en el rostre del David. L'Albert va decidir anar amb calma:
- Em pots ensenyar el que ha passat?
- Clar... Vine -el David va agafar de la mà a son pare i el va començar a guiar.Pare i fill van travessar bona part del jardí, contemplant aquelles plantes que en la vida s'havien pogut imaginar que existien. Però aquell cop, l'Albert era més pendent de veure allò que li anava a ensenyar el David. I el va poder veure quan aquest es va aturar en una zona repleta de boniques margarides. Els dos es van quedar mirant el terra.
El nen, somrient, va trencar el silenci:
- Pare... la meua amiga... la mà.
L'Albert s'havia quedat de pedra... Tal volta deuria d'haver reaccionat d'altra manera, però la seua mirada pareixia estar destinada únicament a allò que sobresortia del terra... La mà... Estava clar... El propietari... gens ni mica... Però l'evidència de l'assumpte era que cinc dits fets malbé eren soterrats al seu jardí. El pare va mirar el seu fill, sense pronunciar paraula, però amb la cara blanca. Després el va agafar de la mà i els dos van entrar a l'interior de la casa... La Pura, espantada al veure'ls tan estranys, va preguntar alertada:
- Què passa?
L'Albert va obrir la boca per fi:
- Que pareix ser que aquest bonic jardí incloïa una sorpresa quan el vam comprar...
La Pura va adoptar un semblant d'incomprensió... Però l'Albert, en canvi, sí que tenia les idees clares, quan va despenjar el telèfon i va marcar un número:
- Policia? Necessite que vinguen immediatament...

***
De nou, la paraula "fracassat" tornava a estar escrita en la front del comissari Pardo...
Havia sigut ridiculitzat públicament...
L'havien reduït com a una cotorra sense drets... Com havia pogut caure tan baix?... Segurament eren les seues ànsies d'èxit les que li havien fet prendre aquella precipitada decisió...
El cas és que ja havien passat cinc dies des de l'intent de detenció del Pere Vidal. Tot el personal disponible de la comarca, per no estendre-ho dient província, havia rodejat el parc del poble... Per a tornar amb les mans buides.
El comissari Pardo encara s'estirava dels cabells: amb raó era tan estrany que la núvia del sospitós el denunciés personalment!... Quina broma més treballada!
L'única cosa positiva era el fet que s'havia aconseguit informació sobre el Pere que podia arribar a ser valuosa. Els investigadors ja coneixien coses interessants sobre el passat del jove, i sobre la seua vida.
També s'havia plantejat registrar la casa i espiar el Pere i tots els que tingueren alguna cosa a veure amb ell... Però tan sols faltava un detall: no hi havia rastre del Pere Vidal. Havia començat la seua busca. Nombrosos cartells apareixien pels carrers, definint-lo com a perillós i recompensant la seua captura.
De qui tampoc es sabia res més era de la jove que li havia denunciat... la seua núvia. Segons l'opinió del Pardo, també se li havia de penjar el cartell de sospitosa a ella... El comissari i tots els seus homes es van passar hores en aquell parc, interrogant totes les persones que en aquest hi havia, però sense rastre de ningú relacionat amb el Pere... Aquests records omplien de fàstic el Pardo... Havia estat tan prop d'aconseguir la primera peça clau per trobar els joves desapareguts... Però com sempre, havia fallat...
I si era veritat allò que havia dit la xica, el Kabindji era mort... Però no convenia fer públic açò... No fins tenir el Pere en el seu poder.
El Pardo estava en el seu despatx... Ara rellegia un dels millors casos del seu compatriota, el Mateu. Li fascinava molt la delicadesa amb la qual el detectiu treballava en les investigacions. El treball del Mateu havia servit en incomptables ocasions com a inspiració al Pardo... Pareixia mentida que un home tan decent acabés en la presó... El Juli no podia haver fet allò del qual li acusaven...
Algú va interrompre els pensaments del Pardo:
- Senyor... Ens acaba d'arribar una nova denúncia -va parlar la secretària.
- Informa... -ordenà el Pardo.
- És en una casa de l'avinguda de les afores... Pareix ser que han trobat alguna cosa... Restes humanes... La denúncia l'han ficat uns recents compradors de la casa... Els antics propietaris es van anar fa unes setmanes.
- Pots especificar la localització exacta de la casa?
- Sí... Avinguda Major, 24. Per què?
El Pardo es va quedar de pedra... Immediatament, va mirar l'informe del Mateu que tenia obert en la taula, el mateix que estava llegint abans... No podia ser... Va fixar-se detingudament en les dades: "L'escena del crim es situa en l'Avinguda Major, 24"!!
Diu la gent que no hi ha lloc per a les coincidències... Però el Pardo no creia en allò. Tot pareixia estar clar... Però de ser així, tot es tornaria fosc per algú que en aquell moment es trobava ja en un lloc prou fosc...

***
El jardí ja havia estat acordonat... L'Albert, la Pura i el David, tan sols podien veure els moviments dels investigadors des de l'interior de la casa. Un sentiment de por, i d'inseguretat es feia veure dintre de les quatre parets.
Eren desenes d'homes, vehicles, gossos i aparells d'investigació els que treballaven al bonic jardí en aquell moment. Infinitat de llums, que provenien dels cotxes i de les llanternes dels homes, il·luminaven la zona de margarides que es trobava rodejada per una cinta d'aquelles que utilitzava la policia..
Pel que podia observar l'Albert a través de la finestra, l'assumpte era greu... bastant greu. Però, tot i que ja portaven dues hores treballant, ningú s'havia dignat en informar... Ni tan sols lis havien interrogat.
L'Albert no estava dispost a quedar-se de braços creuats ni un minut més. Va decidir eixir al jardí.
Tan sols eixir, un gos de la policia va clavar la mirada en ell, i va lladrar violentament, mostrant uns horrorosos queixals. L'Albert va agrair que l'animal estigués lligat a un arbre. Precisament, l'amo del gos va aparèixer en aquell moment enfront de l'Albert. El primer que va dir va ser:
- Senyor... No de
uria d'estar ací fóra...
- Com que no?? Açò és casa meua!! Tinc dret a saber què coll passa!! -l'Albert estava desesperat.
L'agent va mossegar-se els llavis, però anava a parlar:
- Supose que té raó... Mire... Pel moment, només li puc dir que s'han trobat dos cossos... Ambdós humans... En aquest moment estan fent la identificació.
- Dos cossos humans? -va repetir l'Albert, incrèdul.
- Això mateix... Ara li recomane que torne a la casa... -l'agent va continuar:
- Quan estiga tot solucionat, vostè serà el primer en saber-ho tot... Però tenim que fer el nostre treball.
- Bé... -l'Albert ja es disposava a donar mitja volta.
Va fer una última ullada al seu voltant, abans d'entrar a casa.
La Pura i el David el miraven expectants. Ella va preguntar:
- I bé?
L'Albert va dir ràpidament:
- David... Recordes si la mà estava en el jardí quan vam vindre a casa per primera vegada?
- Sí... Ja estava allí -va dir la seua innocent veu.
Després, una mirada va unir la Pura i l'Albert.
Els dos sabien, principalment, el que se lis venia al damunt... Tal volta havien descobert el per què de l'interès de la Carme en vendre's la casa...

Momentàniament, a l'exterior de la casa, un nou cotxe de policia va arribar. El conductor va aparcar en un dels pocs espais que deixaven els nombrosos automòbils que ja es trobaven en la casa. A continuació, per la porta darrera, va baixar el comissari Pardo, que vestia un uniforme, que poc tenia de paregut al de un policia.
El comissari duia una llibreta i els folis que explicaven l'informe del Mateu que acabava de rellegir pel camí. Segons el mateix, no es va trobar cap cos en cap racó de la casa. Això reduïa les possibilitats: o els actuals propietaris de la casa tenien alguna cosa a veure, o bé era el Mateu qui amagava alguna cosa. El comissari desitjava amb totes les forces descartar la segona possibilitat... Però pel moment, no es podia negar res.
El Pardo va arribar fins un grup d'investigadors propers a la zona del jardí acordonada. Va distingir un dels seus homes, i li va preguntar:
- Hi ha notícies?
- Sí, senyor... Hem rescatat dos cossos humans, soterrats en aquesta mateixa zona... Un d'ells ha estat identificat com a l'Emili Llobregat, l'últim propietari d'aquesta casa...
- Sí... Conec bé aquesta història... El Mateu va solucionar el cas... Però d'una manera molt poc convincent... Segons el seu informe, l'Emili Llobregat va ser assassinat pel Agustí Ferrer, un amic íntim... El cos de l'Emili mai es va trobar... I ara resulta que es trobava soterrat al jardí de sa pròpia casa... Aquest descuit no és normal en el Juli Mateu... Hi ha alguna cosa grossa en tot aquest assumpte...
- Senyor... Acaben de fer pública la identitat de l'altre cos... Ha sigut gràcies a una comparativa amb la sang de l'Emili... Coincideix en part... Estem parlant de la mare, senyor... la mare de l'Emili.
El Pardo va callar-se uns moments.
- Mare i fill, soterrats junts, en el jardí... Un moment... La mare de l'Emili vivia també en aquesta casa?
- Pel que m'han dit, sí... Vivia amb la Carme (la dona de l'Emili), i els seus dos fills... Tots tres es van mudar fa unes setmanes.
- I per què hauran fugit? Òbviament, saben alguna cosa...
El Pardo va arquejar les celles, com algú que no sap el que ha de fer, però que té infinitat d'idees brotant de la ment...

17 de març
Dos joves continuaven fent de les seues...
Estem parlant de la Neus i del Lluís, ambdós de quinze anys. Dos enamorats, una parella com qualsevol altra, que preferia desafiar els obstacles abans de passar un dia sense veure's. El primer obstacle per excel·lència era la família de la Neus.
Des de l'1 de març, l'estratègia dels dos adolescents era sempre la mateixa: el Lluís s'amagava en un arbre, a l'eixida de la casa de la xica, i la Neus baixava pel balcó de la seua habitació. Després, quan es reunien, es feien un intens petó als llavis, i a passejar per la vorera de la mar, lluny de la mirada de tots. L'1 de març vam veure com s'ho arreglaven per veure's... Aquest dia convindria prestar atenció a la seua passejada pel mar, tan misteriós i alhora bonic, a aquella hora de la nit...
La Neus i el Lluís van arribar a l'arena de la platja... Tenien la costum de parlar, entre riallades i bromes, sobre la seua vida... Estaven obsessionats per conèixer-se millor. La veritat és que estaven realment enamorats... Actualment, és difícil trobar-se amb una parella de la seua edat capaç de considerar l'amor com a una cosa tan important. Ells el situaven per damunt de tot. La conversa va començar:
- La veritat és que podries passar perfectament per pregoner -reia la Neus.
- Per què? -contestava el Lluís, també víctima de la risa.
- Coll!! Què mai t'has parat a observar la forma amb la que parles?
Una rialla de les bones va fer acte de presència en el rostre de la Neus.
- Així que et fa gràcia, eh? -el Lluís li seguia el joc. Va continuar:
- Vols que pregone el que et vull fer en aquest moment?
Després, el Lluís va fer una espècie de topada de judo a la Neus, suaument, això sí, i la va deixar estesa en l'arena. Després la va mirar amb amor, i li va dir:
- Vull dur-te a un altre món...
A continuació, el Lluís es va tombar també en l'arena, just al costat de la Neus.
Els caps dels joves eren a menys d'un pam de distància. L'amor els feia entrar en una pompa de sabó que els apartava del món. Es van aproximar al màxim, fent contactar els llavis. Es van passar una bona estona allí. Res lis importava. Es van abraçar fortament.
Si van passar minuts, o si van ser hores, és un aspecte que ells no van poder aclarir. Però la matinada era ja ben entrada, i havien d'anar pensant en tornar a casa...
Un mòbil va sonar... Els dos es van mirar, estranyats. Rebre una trucada telefònica a aquelles hores no deixava de ser sospitós. La Neus es va traure el seu mòbil de la butxaca:
- Tranquil... Prompte deixarà de sonar... -va dir la xica, apartant-se els cabells.
- Com? I no respons? -el Lluís s'havia estranyat.
- Mai t'ho he dit? Aquest mòbil no és meu... Me'l vaig trobar en un carreró de la ciutat... Pareix ser que a algú se li va caure. Però és estrany que ni tan sols el propietari es va preocupar d'anul·lar la targeta... Així que el puc utilitzar. No saps la quantitat de coses estranyes que hi ha en aquest mòbil... Hi ha un missatge de veu horrorós, d'un tal Francesc... Escolta... -la Neus va teclejar un poc el mòbil.
Després, una freda veu va sonar. Uns comentaris sanguinaris i d'amenaça van sortir del telèfon. El Lluís es va quedar amb la boca oberta. Sense dubte, se li havien ficat els pèls de punta.
- Quin animal! -va exclamar el xic quan el missatge es va acabar.
- I que ho digues... I ara hi ha un home que no deixa de trucar-me i enviar-me missatges... Crec que es diu Florentí... Vol recuperar el mòbil.
- I tu que li dius?
- Res... No li vaig a donar el mòbil... Si té alguna cosa a veure amb el Francesc, de segur que intenta fer-me mal.
- Crec que això és el millor... Escolta... Aprofitant la situació, vull contar-te un secret... Ho he descobert aquest matí...
- Vaja!... Quin misteri! Conta'm... -deia la Neus, amb el rostre carregat de curiositat.
El Lluís s'ho va pensar dues vegades abans de pronunciar cap paraula.
No era capaç d'explicar-se. La Neus, transcorreguts uns segons, es va ficar impacient:
- És per a hui, Lluís!
El Lluís va començar a parlar, amb un fil de veu:
- Saps qui és mon pare, veritat?
- Sí, és clar!... El carnisser del teu carrer... És un home molt simpàtic i...
- No, Neus, no... Ell no és el meu pare -va tallar el Lluís, misteriós.
L'estranyesa que produïen aquelles paraules van entrar directament en el cervell de la Neus:
- Què vols dir amb això?
- Ja saps que ma mare està molt dèbil i que no trigarà massa en morir... Durant els últims dies m'ha contat secrets sobre el seu passat... Crec que vol contar-me'ls abans de morir... Però el cas és que aquests secrets són molt sinistres... i increïbles... Però el de hui s'endú la grossa -el Lluís va respirar uns moments. Va continuar:
- Fa quinze anys, un home d'aquest mateix barri va violar sense pietat i amb agressivitat a ma mare. Però ella s'ho va callar... S'ho va callar fins hui. Ni el seu marit, ni jo, ens ho podíem haver imaginat... Però ara resulta... Ara pareix ser que... -el Lluís feia esforços per acabar.
- No pot ser! -va cridar la Neus, que ja es podia imaginar on volia anar a parar el Lluís. El xic va concloure:
- Sí que pot ser!... I de fet, ho és... L'home que va violar ma mare és el meu autèntic pare, Neus. He promès a ma mare que no li diré res al meu fals pare... Però açò no acabarà ací... Li demanaré a ma mare que em mostre el rostre del mal parit, i jure que em venjaré... Neus, t'ho promet... Ho pagarà car!...

***
Aquella sufocant nit, a la presó, i davant la circumstància de no tenir res a fer, dos presoners parlaven a aquelles altes hores de la nit.
La foscor era l'única que maquillava una mica la situació... Era l'única que tapava les intencions dels dos presoners...
Un d'ells, el Juli Mateu, i l'altre, el seu veí de gàbia, intercanviaven paraules, que en aquell moment, començaven a prendre importància. El veí del Mateu va parlar, amb la veu extremadament baixa:
- Mai t'he dit la sort que pots arribar a tenir, Juli...
El Mateu, que durant l'última setmana havia passat d'ignorar al seu veí, a prestar-li una considerable atenció, va respondre:
- A què et refereixes?
Una rialla dèbil va sonar, provenint del veí:
- Encara no ho sabies? Juli... Estàs en la gàbia afortunada!
- La gàbia afortunada? -va repetir el Mateu.
- Sí, borinot... Jo vaig estar en ella un parell d'anys...
- I que té d'afortunada, aquesta gàbia?
- Té un barrot fet malbé... Ja m'entens... Un dels barrots que constitueix la porta... Si observes la part inferior, de seguida ho trobaràs...
El Mateu es va incorporar al seu llit, i va posar el cap damunt dels barrots inferiors. Efectivament, es podia comprovar que hi havia un b
arrot defectuós. El seu veí va continuar parlant:
- Jo vaig poder escapar una vegada... Però em van enxampar. Aleshores, van arreglar el barrot... Però tan sols va durar un mes... Fins el moment, ningú ha intentat tornar a escapar... Però tu, Juli, ets l'elegit!
- Escolta... Tot açò em pareix una bogeria! I com puc confiar en tu? Ni tan sols m'has dit el teu vertader nom!
- Ja t'he dit que ací, jo sóc el diable... Per a què vols saber més?... Estic apunt de traçar un pla... De segur que funciona... Vols escoltar-lo?
El Mateu, reflexionant, va contestar:
- Està bé...
- Molt bé... Em fas feliç, amic meu... Primer que res, has de saber que la vigilància ací és intensiva... Tan sols hi ha un moment en el qual tenim llum verda: a finals de cada mes. En eixe moment, hi ha un canvi de vigilància... i és que és precisament en eixos segons quan la vigilància és tremendament feble. Hem d'aprofitar aquesta oportunitat...
- I com pretens que escape d'ací? Per molt feble que siga la vigilància, sempre notaran que hi ha un presoner passejant per ací!
- Encara no he acabat, amic meu... Què em diries si, apart d'aprofitar la feblesa de la vigilància, a mi em dóna un atac al cor? Ja saps que sóc molt bo! Sóc capaç d'aturar el meu cor durant dos minuts. Així, en mig de la confusió, els guàrdies m'atenen, i tu aprofites per a fer jaque... i escapar. No té més dificultat.
- Tu el pintes tot molt fàcil!
- No es pot pintar d'altra manera, Juli... Almenys has d'intentar-lo...
El Mateu va recordar en aquell instant el seu judici, el Francesc, i el mòbil de l'Anna... Una força de voluntat li va sortir del més fons del seu cos, i va dir:
- Tens raó! Ho intentaré!
Després, només va haver silenci en aquella inhòspita presó...

19 de març (Sant Josep)
Les falles es podien anar acomiadant de la llum del dia...
Aquella mateixa nit, totes elles anaven a convertir-se en boles de foc i fum, rodejades de nombrosos seguidors que cridarien al compàs conforme els monuments es convertiren en cendra.
Els últims petards, i les disparades finals, havien de ressonar més apoteòsicament que mai, aquest dia.
Sant Josep era un gran dia. Sempre ho ha sigut. Des del començament, quan els fills li donen al seu pare un detall, fins el final, quan culmina la festa fallera. Tot era alegria i bones vibracions per aquelles hores... Però això, d'una manera molt generalitzada, és clar... És evident que sempre anaven a haver excepcions.
Dos xiquets dels anomenats "pesats", es trobaven a un dels carrers més allunyats del centre de la ciutat. Estaven buidant les capses de "xinos" i "masclets". Eren les set del matí... I no era molt agradable despertar envoltat de trons.
Un dels veïns d'aquell carrer es va despertar de mala gana. I no és que el Florentí estigués en contra de les falles... Tot el contrari... Però aquell dia anava a ser molt intens, i alçar-se ja incòmodament, no era començar bé.
El Florentí va decidir esperar uns minuts, recobert amb els llençols del seu llit, per tal de donar temps als pesats dels petards per a cansar-se de la seua activitat. Però això no va passar. Cada vegada, els esclafits sonaven amb més intensitat... i irònicament, el Florentí va "esclatar" momentàniament. Es va alçar d'un bot del llit, i en calçotets, va arribar a la porta principal de sa casa i la va obrir:
- Voleu deixar de donar pel sac?? Hi ha gent que vol dormir!! -el Florentí havia cridat amb força.
Els joves el van veure i es van riure del forense, pel seu aspecte. A continuació, un d'ells li va llançar un petard que li va colpejar a l'estómac, i que va esclatar als seus peus. Sense temps a reaccionar, els adolescents es van anar corrents d'allí.
"Quina colla de malcriats! A saber com són els seus pares..." Va pensar el Florentí, observant de braços creuats com s'allunyaven.
A continuació, el forense va tornar a entrar a la casa. Una vegada va tancar la porta, una injecció de felicitat es va apreciar al seu rostre. Un món de coses el feien canviar d'estat d'ànim, i corrents, va pujar les escales fins arribar a una habitació.
Una vegada va obrir la porta, va poder veure l'Anna, lligada al llit, que pareixia estar dormint, amb un rostre increïblement desmillorat i desgastat.
El Florentí va començar a parlar:
- Hui és el gran dia, amor meu... La sort ja ha sigut tirada... No sé si te'n recordaràs, però aquesta nit hi haurà un menys en aquesta casa...
L'Anna ja s'havia despertat, i amb els ulls mig oberts i la mirada d'un mort, escoltava al Florentí. Aquest continuava:
- Navarro o Patrícia... És una pena que no t'haja demanat la teua opinió, bonica. Però crec que és un assumpte massa delicat per a tu. Ara mateix vaig a comunicar-li a l'afortunat la meua decisió...
- No... -una afònica veu, pareguda a una veu d'ultratumba, va sorgir de dintre de l'Anna. El Florentí gairebé no la va escoltar:
- Ho sent, Anna... Et promet que et faré conèixer la meua decisió... Adéu!
El forense va tancar la porta de l'habitació i va baixar els escalons de tres en tres... Tenia presa per arribar a un altre lloc: el soterrani.
No va tardar en arribar fins on es trobaven estesos i adormits el Navarro, i la Patrícia. Lis va donar dues bufetades a cadascú, i els dos es van despertar, també molt dèbils. El Florentí va començar a parlar, a uns metres d'ells:
- Hola, senyor i senyora... Hui va a ser un gran dia per a un de vosaltres... No sé si us agraden les falles, o si us agrada el foc... Però de no ser així, hui aneu a tenir la millor oportunitat per a canviar d'opinió...
Ni el Navarro, ni la Patrícia, comprenien on volia anar a parar el Florentí. El forense ho va notar:
- Voleu que siga més explícit? Doncs ho seré... Un dels dos va a veure la cremà d'una falla... des de dintre... per a que no perdeu detall. I no és una falla qualsevol, precisament: ha guanyat el primer premi. Un dels fallers és un amic meu... I heu de saber que la festa no m'ha costat barata... La mort de l'afortunat em va a costar un dineral... Però em gastaria el que fos, per veure-vos reduïts a cendra... Alguna idea? -el Florentí havia parlat lentament, però tremendament clar.
Ningú dels dos va obrir la boca, però un pànic inevitable s'havia instal·lat en els seus adormits rostres.
- No voleu afegir res? Esteu preparats per saber qui vindrà amb mi aquesta nit?
- Per què ens fas açò? -va cridar el Navarro.
- Ets un porc!! -la Patrícia era envoltada en llàgrimes.
- Sí... Sóc un porc. Un porc que aquesta nit va a aconseguir el seu propòsit. Deixem de banda els preliminars! És l'hora de la veritat...
El Florentí va alçar el braç, formant un angle de 90º amb el seu cap. Després, va estendre el dit índex, amagant la resta en la mà. A continuació, va senyalar a la Patrícia... després al Navarro... De nou a la Patrícia... de nou al Navarro...
Es va passar dos minuts de rellotge senyalant a un i a altre amb el seu amenaçador dit. La Patrícia plorava desfeta. El Navarro dirigia la mirada al sostre.
Però per fi, el dit del Florentí es va aturar... En aquell moment, estava senyalant a un d'ells, i va començar a cridar:
- Tu!! Tu!!...

***
A l'hospital, una infermera va entrar a l'habitació d'un pacient...
El pacient es trobava mirant la televisió, observant la festa fallera que no podia gaudir en persona. Quan va entrar la infermera, aquest la va mirar. Ella va parlar:
- Bon dia, Francesc! Tinc molt bones notícies... Ja tenim els resultats de les últimes proves i anàlisis... Tot està correcte... Aquesta mateixa vesprada et donarem l'alta, Francesc! Tots nosaltres pensem que ja estàs preparat per eixir d'ací.
Una aparent felicitat va omplir el Francesc. Va dir:
- Què bé!... Podran avisar els meus pares, no? Com que els va sorgir la urgència de ma tia, no estan hui ací...
- Tranquil... Ja els hem avisat. No tardaran en arribar.
- Molt bé... Perfecte! -el Francesc va dedicar un somriure a la infermera. Aquesta li va respondre amb un altre.
- M'alegre... Ara vaig a atendre a un pacient... Ja tornaré... Adéu!
- Adéu! -va acomiadar-se el Francesc.
De nou assoles a l'habitació, el Francesc va canviar de canal amb el comandament de la televisió. Va aparèixer un home que informava:
- "I ara és hora de recordar el cas del Juli Mateu..."
Al Francesc li va donar un sobresalt, i es va incorporar al llit d'un bot... Va pujar el volum al so de la televisió. L'home continuava informant:
"Com de tots és ja conegut, el detectiu Mateu, un home respectat per la seua forma de treballar, ha caigut en la desgràcia... Primerament, el seu judici pel cas d'aquell institut, en el qual van morir quatre estudiants, una desapareguda, i un altre ingressat a l'hospital, a l'espera de poder ser interrogat, va ser significatiu. Ara el Mateu està a la presó... Però és molt possible que la seua condemna s'allargue pels últims esdeveniments ocorreguts en un altre dels seus casos... S'han trobat dos cossos soterrats al jardí d'una casa... Una casa que havia estat escenari del crim en una investigació del detectiu. En el seu informe inclou dades falses, com que mai es van trobar cossos. En aquest moment, es busca una dona, la Carme Lluch, que es va lliurar de la casa aparentment perquè sabia alguna cosa i ..."
Aquell home va continuar parlant... Però a partir d'allí, el Francesc no va poder prestar més atenció... Acabava d'entrar en un món de reflexió.
Per a començar, el volien interrogar... Però no com a culpable! El Francesc s'havia menjat el cap els últims dies pensant que estaven tots esperant a que es recuperés, per tal de confessar després els seus crims... Però no era així! Havien culpat al Mateu, en lloc de a ell! Això li obria un fum de portes que abans tenia tancades...
Però havia d'actuar ràpidament... Molt ràpidament...

***
Transcorreguda una hora, els pares del Francesc van arribar a l'hospital.
Una infermera els va sortir al pas, somrient-los àmpliament. Va dir:
- Enhorabona... El Francesc ha sigut fort i valent, i per això li anem a donar l'alta
molt abans del que s'esperaven. Els resultats han sigut satisfactoris...
Ara, els tres es trobaven pujant per l'ascensor, fins la planta on es trobava l'habitació del Francesc. Van arribar. La infermera continuava parlant:
- En primer lloc, vull recomanar-los que els primers dies vigilen el seu comportament, i si troben alguna cosa estranya, telefonen immediatament a l'hospital.
Els pares del Francesc havien alleugerat el pas. Tenien unes ganes tremendes de poder abraçar el seu fill. Van arribar fins la seua habitació.
Van obrir la porta, van clavar la mirada en el llit... Però alguna cosa fallava.
- Estarà en el lavabo -va comentar la infermera.
El pare del Francesc es va aproximar al lavabo, i va dir consternat:
- El lavabo està buit...
El caos començava a circular entre ells... El Francesc NO estava en aquella habitació, per molt que es donés voltes al cap.
- On nassos està el meu fill?? Què heu fet amb ell?! -cridava la mare del jove, agafant de la bata a la infermera.
- No ho sé... No m'han informat! -es va defendre la dona.
El pare del jove va eixir de l'habitació, i en el corredor va cridar ben fort:
- FRANCESC!!!...

***
En aquell moment, en la parada de l'autobús, un jove era assegut a un dels bancs. Va alçar la mirada i va poder distingir un autobús que s'aproximava: era l'autobús que ell esperava.
Immediatament es va alçar, i el va fer parar amb la mà. Després va pagar al conductor.
A continuació, el Francesc va seure en la part darrera, al mateix temps que l'autobús s'allunyava d'allí...

***
La nit màgica havia començat...
Els focs d'artifici predominaven en el cel al mateix temps que les falles infantils anaven apagant les últimes flames que les havien incinerat. El Florentí, entre un grup d'espectadors, va poder observar com plorava la fallera major infantil, amb el seu pentinat tan distingit, i aquell vestit tradicional. "Pobre xiqueta", pensava.
La veritat era que la fallera plorava desconsoladament, enfront just de la seua falla, o el que quedava d'ella. Les cendres eren l'únic que quedava, de fet.
En aquell moment, el Florentí es va allunyar del grup de gent, i es va aturar just enfront d'una furgoneta blanca que estava aparcada en el carrer del costat. Un home es va reunir amb ell. Pel mocador a quadres que portava, es suposava que era un faller de la falla "gran". El Florentí i l'home van començar a parlar en veu baixa:
- No cridarà, veritat? -va preguntar el faller.
- Impossible... I si ho intenta, no s'escoltarà... Ja m'he encarregat de tapar-li la boca. A més, dintre del sac no farà alçar cap sospita. Tot va a eixir bé...
- Això espere... -va comentar el faller, sufocat.
A continuació, els dos homes van tornar a dirigir-se cap a la festa, sense mostrar cap mena de preocupació... Es van incorporar al ball, una vegada les flames de la falla infantil ja s'havien consumit completament...

***
Al voltant de dues hores havien passat...
El rostre de la fallera major era tot un poema... El Florentí era testi d'allò. La felicitat que rodejava la xica anava tornant-se tristor, a mesura que s'aproximava l'hora de cremar la falla... la seua falla.
D'alguna manera, aquella nit més que mai, el Florentí es va veure identificat amb aquella xica. Els nervis que ella sentia, eren iguals que els del Florentí, sols que diferents en quant a la forma.
Una vegada va acabar l'últim ball, el cor del Florentí va patir una mica el fet que havia arribat l'hora. El forense va sortir corrents del casal i va volar literalment fins arribar a la furgoneta blanca. Tres fallers el van seguir. A continuació, el Florentí va pujar a la furgoneta, i la va conduir directament cap a la falla, de manera que la part darrera del vehicle, es trobava a mig metre del ninot principal del monument.
- Mans a l'obra -va dir un dels fallers.
Els altres homes, incloent al Florentí, que ja havia baixat del vehicle, van obrir les portes darreres de la furgoneta. En l'interior de la mateixa, van poder veure un sac negre, de la mesura d'un humà, lligat i tancat. En l'interior del mateix, es movia alguna cosa. En una veu silenciada, es podia escoltar:
- Auxili... Auxili...
Un faller va observar el sac i va dir:
- Massa tard!
Després, entre tots van agafar el sac, i van entrar dintre de l'enorme ninot de la falla. Van deixar caure el sac just al centre, i després, quan van sortir fora tots els homes, un d'ells va col·locar un tros de fusta que feia dissimular l'obertura en el ninot.
Ja estava tot fet... i no hi havia volta enrere. Ara només faltava gaudir d'una cremà impecable, i esperar que no es sospités res...

Va passar mitja hora... El Florentí no parava de tocar-se el pit. El cor no estava bé. Al dia següent anava a necessitar assistència mèdica... I és que eren emocions massa fortes. En aquell moment pensava en el sac... Estaria ben col·locat?
Justament en aquell precís instant, va sonar una traca tremendament llarga i sorollosa, que s'enroscava en la falla, i que ajudava a l'hora de enlairar el foc.
Abans que acabés la traca, uns menuts focs artificials van aparèixer al cel, mentre les primeres flames es deixaven veure en la part baixa de la falla.
L'expectació era absoluta. Hi havia centenars de persones que no perdien detall de l'evolució del foc... Entre elles, i amb més motius, el Florentí no respirava.
Estava observant la cremà de la millor falla del poble... El primer premi... La veritat era que a mesura que transcorrien els minuts, era evident que el monument s'estava cremant a la perfecció, i sense incidents.
I francament, no era gens fàcil que ningú es parés a observar un sac negre... I menys encara, que es parés a pensar que hi podia haver algú dintre...

22 de març
Una dona mirava nerviosa la televisió... Era la Carme.
La buscaven... Definitivament, la policia anava rere d'ella. Ja sabia que les coses no anaven a acabar massa bé per a ella. I, a pesar que es trobava bastant lluny de la seua antiga casa, tard o d'hora, era molt fàcil que algú la trobés... i acabés amb els seus pecats. En aquell moment, parlava ella sola, en veu alta:
- És una mal parida!! No vaig haver de confiar en ella!! Ha sigut pitjor!! Com ho ha pogut permetre??
El fill de quatre anys, el Joan, es va dirigir a sa mare. Amb una veu aguda, va preguntar:
- Quan anem a sopar?
- Per què hòsties no et calles d'una maleïda vegada?? Ets un mal de cap!! Ets un imbècil que mai va tenir que venir a aquest món!!
Després de cridar-li de mala manera, li va agafar dels cabells i el va llançar contra el sofà. Després li va pegar cinc o sis bufetades en la galta i en el nas, de manera que li el va fer sagnar. El va deixar allí estès. La Isabel, la filla de dos anys, va mostrar-se espantada:
- Per què li pegues al Joan?
- Que tu també en vols una mica?? -va cridar de nou la Carme, ara dirigint-se a la Isabel.
La dona va agafar del braç la seua filla, i se'l va doblegar tot el que va poder, fins que es va escoltar un cruixit. Després la va llançar a terra.
La Carme va donar mitja volta, deixant a les seues esquenes els plors desconsolats dels seus fills. En poques paraules: acabava de trencar el nas al Joan i el braç a la Isabel, i l'únic que va dir després va ser:
- Bona nit... Em vaig a dormir
Va apagar la llum del menjador, i va entrar al seu dormitori, deixant els seus fills tal i com estaven. El Joan va dir en veu baixa, eixugant-se les llàgrimes:
- La mare és dolenta! Ens vol matar!
- Sí... No puc moure el braç! -va cridar la Isabel, queixant-se.
- Jo me'n vaig d'ací... No vull estar amb la mare.
- Jo tampoc!
- Doncs anem-nos-en -va concloure el Joan.
A continuació, el Joan va ajudar a la seua germana a pujar al seu carro. Una volta lligada, va obrir la porta principal. Després, el xiquet va tirar del carro... Fins que els dos van eixir de la casa. Finalment, van tancar cautelosament la porta.
Moments després, es va poder observar al carrer, un xiquet de quatre anys, que portava en un carro, a una xiqueta de dos...

***
El Pere acabava de despertar-se en aquell moment... Havia estat inconscient.
L'acabaven de torturar, evidentment. Li havien enganxat per tot el cos uns cables que l'electrocutaven sempre que deia una resposta poc convincent. La cara del jove era tot un dilema. Un home va sorgir de les ombres. Era l'Alexandre.
- Portes onze dies ací... Onze dies! I cap paraula! Crec que t'estàs passant! -l'Alexandre estava notablement furiós.
- No vull tractes amb la policia!! Com t'ho tinc que dir?? -la veu del Pere sonava desesperada.
- Que no som policies!! Hòstia, ets curt de cervell, eh? -cridava l'Alexandre.
- Això ho pot dir qualsevol!! -es defenia el Pere, encara amb eixos aparatosos cables penjant-li del cos.
- Per onzena vegada consecutiva: Nosaltres odiem a la policia... No existim per a ells, ni per a ningú. La nostra missió és solucionar casos que la gent ordinària hagués llançat a perdre! I en el teu cas, tan sols tens que confessar que vas matar el Kabindji i dir-nos què coll és l'altre cos del sac!! Ja vas jugar amb nosaltres amb les telefonades del teu pare... Vam haver de trencar-te el mòbil... i ara ell sospita. I la policia també.
L'Alexandre va fer una pausa, per a continuar després:
- En qualsevol moment, la vertadera policia et seguirà el rastre i els portarà ací... Però si vols, no parles... Portes deu dies tastant la màquina de tortura més feble... i ja crides com un porc en aquesta! M'agradaria veure't en el Destructor...
- No!! El Destructor no!! -va cridar el Pere, que acabava d'adoptar un semblant de pànic absolut.
- Per què no? Que tens por que et cremem la pell? -va dir l'Alexandre, malèvolament.
- D'acord!! Vosaltres guanyeu!! -va cridar el Pere, vençut.
Un home va dir:
- Per fi!! Que sonen les campanes!!
- T'ha costat amic meu... Però no te'n penediràs.
Uns homes li van llevar els cables al Pere. L'Alexandre li va donar una botella d'aigua per a que begués. Segons després, desenes d'homes van fer un corro al voltan
t del Pere i l'Alexandre. El submarinista va començar l'interrogatori:
- Val... Comencem... Per què vas matar al Kabindji?
- Jo no el vaig matar... I això és veritat!
Entre els homes, es va escoltar expressions com: "Toca't els nassos", o "ja comencem". Però l'Alexandre va mantenir la calma:
- Bé... Continuem. A qui pertany l'altre cos que hi havia al sac?
- Al Pere... -va dir el jove, davant la sorpresa col·lectiva dels homes.
Un d'ells es va aproximar a l'Alexandre, i li va dir en veu baixa:
- Alexandre... Tanta electrocució ha degut trastornar al jove.
L'Alexandre no va fer massa cas a l'últim comentari, i va continuar preguntant:
- I si el cos pertany al Pere... Tu qui ets?
- L'Enric... el seu germà.
Un home es va dirigir al jove:
- Açò és massa! Vols jugar amb nosaltres?? Jo vote per portar-lo al Destructor.
- És veritat! -va insistir el jove. El silenci va tornar a regnar. L'adolescent continuà:
- Sóc el germà siamès del Pere! Vam nàixer compartint un braç. Ens van fer una complicada operació... I el braç que compartíem se'l va quedar el Pere... Jo em vaig quedar amb un braç trasplantat... Al mateix temps, els meus pares no podien suportar tenir dos fills iguals en casa... Per tant, van arribar a una decisió...
L'expectació en la sala era absoluta. Els bocabadats homes van pregar al jove que continués:
- La decisió va ser que només un de nosaltres, o el Pere, o jo, devia fer vida normal... Només un tenia dret a considerar-se humà... L'altre, havia de quedar-se tancat en casa, sense eixir per a res... No existiria. Total, el Pere va tenir la sort de ser l'elegit per fer vida normal, i a mi em va tocar quedar-me tancat en el meu dormitori... fins morir-me, si calia. Els anys van anar passant... Jo era només una criatura, i no sabia el que passava... Però a mesura que avançaven els anys, jo notava que fallava alguna cosa... El Pere anava a l'escola, anava al cinema, anava a comprar-se roba... I jo, en canvi, em podia considerar un fantasma invisible... Les coses van anar complicant-se. Va arribar el dia en que vaig exigir una explicació... I me la van donar. M'ho van dir tot. Però era inútil plantar cara al meu destí... No podia fer res... Però els anys continuaven passant, i el Pere començava a canviar... S'estava fent rebel, i jo ho veia. Em donava cels, el imbècil! Cada dia, quan tornava de classe, em contava totes les coses bones que feia, i em deia que jo mai ho podria fer. Va arribar el dia en que em va dir que tenia núvia... la Sara... Em va contar tots els detalls sobre ella. I el fatídic dia també va arribar: el dia en que em va dir que havia matat al Kabindji... Jo no ho vaig poder suportar, i vaig esclatar... No hi havia dret a que el Pere fes vida normal, havent matat a un innocent... Vaig perdre els nervis, i el vaig matar... Sí, sí... I encara no me'n penedeix... Jo acabava de matar al Pere, el meu germà, i se'l vaig dir als meus pares. Ells s'ho van prendre mal al principi, però quan lis vaig explicar el que havia fet el Pere al Kabindji, van prendre una nova decisió... Jo devia ocupar el seu lloc... Així, aquell dia, el meu pare i jo vam ficar en un sac el cos del Kabindji (el Pere em va dir on l'amagava), i el del Pere, i el vam llançar al mar. Jo, com coneixia a fons tot l'entorn del Pere, no vaig tenir problemes en fer-me passar per ell... El físic tampoc era inconvenient... Ningú sospitaria que no era el mateix... Però la Sara m'ha fallat... M'ha denunciat!...
Un silenci incòmode i intens es va fer notar en aquella sala. Va durar un parell de minuts. No més s'escoltaven reflexions en veu alta d'algun home. L'Alexandre va parlar, sense poder tancar la boca de la sorpresa:
- Et dones compte de la gravetat de les teues paraules? Segons el que hem escoltat, el teu nom és Enric, el germà siamès del Pere. El Pere va matar el Kabindji, i tu el vas matar a ell... Ara tu ocupes el seu lloc...
Un home va aproximar-se fins el submarinista, i va informar:
- Alexandre... La història del jove és completament creïble...
- Explica't
- En el sac vam identificar dos cossos. Un, el del Kabindji. I l'altre, contenia informació de dos genomes diferents... Però això era perquè vam analitzar el braç, senyor... Si la història del jove és correcta, els dos siamesos van compartir un braç. Si mesclem la informació genètica de la resta del cos, i la d'aquest jove, podem arribar a la conclusió definitiva.
- Per favor... Heu de procedir immediatament -l'Alexandre va manar a la resta d'homes que es ficaren a treballar.
Després, va mirar atentament al Pere (o deuria de dir l'Enric?), i va pensar: "Què vaig a fer ara amb tu?"...

23 de març
El Lluís caminava amb pas lleuger... Tenia moltes coses a fer.
Des del dia 17 no havia vist a la seua xica... La seua enamorada Neus. Es van fer un acomiadament un tant estrany, deixant moltes coses en l'aire... Però aquella nit en la platja havia sigut inoblidable...
Tot i les immenses ganes que tenia de tornar a veure-la, no era l'única cosa que havia de fer aquella nit. Havia d'ajustar comptes amb algú...
Tornant al dia 17, el Lluís s'acordava perfectament de tota la conversa que havia tingut amb la seua núvia. També s'acordava que li havia confessat que el seu pare no era qui pareixia... Però sobretot, s'acordava que li havia promès que es venjaria...
En els últims dies, ja havia vist el rostre del seu autèntic pare... Del mal parit que havia violat a sa mare... I precisament, en aquell moment, estava seguint-lo a una distància prudencial...
El Lluís va calcular que l'home que seguia estava a uns cinc o sis metres. Després es va dur la mà a la butxaca de la caçadora... Va comprovar que tenia la navalla preparada... Va caminar una estona més, seguint en tot moment els moviments d'aquell home.
Van passar gairebé deu minuts, i la distància entre el Lluís i el seu vertader pare anava disminuint... S'anaven apropant perillosament.
Llevant la mirada d'aquell home, el Lluís va comprovar sorprès que acabava d'entrar en el carrer de la Neus... No podia consentir que la Neus mirés allò que anava a fer... Va perdre els nervis... Havia de donar-se pressa. Va ficar-se una caputxa.
Amb la cara completament tapada, i sense pensar-lo dues vegades, el Lluís va córrer cap aquell home, i li va sortir al pas, mostrant-li la navalla. Va començar a cridar:
- Hola, mal parit!! Com et va la vida, després de desgraciar-se-la a una altra??
- Què vols, jove? Si vols diners jo t'ho done... Però guarda la navalla... -l'home estava molt espantat.
- Per a què vull el teu diners brut, miserable?? Només vull que em dones explicacions!! Per què ho vas fer?? Per què vas violar a ma mare??
L'home es va quedar pensant uns instants... No va tardar en arribar a una conclusió:
- Et refereixes a la Joana? Mai vaig pensar que arribés a aquest límit...
- Doncs sí, imbècil!! La vas deixar prenyada, i ara, per la teua culpa, sóc fill d'un mal parit!! No saps el que me'n penedeix d'haver nascut!!
La navalla del Lluís ja tocava el coll d'aquell home.
- Guarda la navalla... Sóc el teu pare! -va dir l'home, tranquil.
- I una merda!! Has de morir!! Mereixes morir!! -el Lluís havia esclatat de còlera, i estava preparat per a clavar la navalla en el coll de l'home... Però una veu de xica el va interrompre. Una veu que coneixia, i que va dir:
- Pare!! Què t'estan fent?? Deixa estar al meu pare!! Per què li fas mal??
El Lluís s'havia quedat completament de pedra. La navalla li va caure a terra. Immediatament, es va llevar la caputxa que li tapava la cara. La xica que havia cridat va poder veure el rostre del Lluís. També es va quedar de pedra, amb els ulls desorbitats. El Lluís va dir, tremolós:
- Neus?
- Lluís?! Què pretens fer-li al meu pare? -la Neus també parlava tremolosa.
- El teu pare? El teu pare? -va repetir el Lluís, tot i sense forces.
- Sí... Aquest home és el meu pare! -va exclamar la Neus.
- No pot ser, Neus... Aquest mal parit no pot ser el teu pare! Ell va violar ma mare! Te'n recordes? Va ser aquest el imbècil! És el MEU pare!!
El Lluís va començar a plorar. La Neus encara no, però ja estava apunt. Va començar a plorar quan va comprendre que el seu pare, podia ser perfectament el pare del seu nuvi... Aleshores sí que va plorar de valent, mentre intercanviava una intensa mirada amb el Lluís, assegut a terra...
La veritat era que estaven realment enamorats...

***
- Estàs preparat? -va preguntar l'Alexandre.
- Totalment -va respondre l'Enric, que es trobava vestit i amb un millor aspecte.
- Bé... Ja saps que la identificació està finalitzada... La teua història és certa... L'altre cos del sac és el teu germà, el Pere... La policia continua buscant el teu germà... O siga, a tu... No et podem garantir el que et faran si t'agafen... L'únic que et podem aconsellar, és que te'n vages lluny... Tot el lluny que pugues... No has de tornar a veure ni als teus pares... Has d'esborrar tot el teu passat... L'únic que has de recordar, és que tu ets el Pere... l'Enric no existeix, d'acord?
- D'acord -va acceptar l'Enric, una mica consternat.
A continuació, uns homes van obrir les portes de les instal·lacions de la investigació genètica, i la llum de la lluna va entrar en la sala.
- Espere que tingues sort, Enric... -va desitjar l'Alexandre.
- Això espere...
Després, l'Alexandre i l'Enric es van donar la mà. Momentàniament, el submarinista li va donar uns cops d'ànim al braç implantat, i li va assenyalar el camí cap a l'exterior. L'Enric, una mica cansat, va travessar les portes i va sortir a l'aire lliure, mirant les estrelles del cel, tan boniques i extraordinàries.
Mirant enrere, va poder veure l'Alexandre, que li alçava el braç per tal d'acomiadar-se. Ell també es va acomiadar...
I en aquell moment, a l'Enric tan sols li quedava mirar endavant, i oblidar el seu nefast passat, i tot el que li havia contat el Pere sobre el món...
De sobte, el jove va clavar la mirada en un parc que hi havia a l'altra banda del carrer. Hi havia una xica asseguda
a un banc. En aquell moment, la xica va girar el cap, i va observar atenta l'Enric...
L'Enric va comprendre que era impossible... Però hagués jurat que aquella xica era la Sara...

25 de març
L'Alexandre era un home completament nou... Però ningú ho hagués sospitat.
Aquell dia, la seua expedició ja estava preparada per a fer una nova immersió en el mar. Això significava que tornava a la normalitat... La vida quotidiana era, en aquella situació, la cosa més extraordinària d'aquest món. En aquell moment, el capità de l'expedició es va dirigir al submarinista:
- Hola, Alexandre... Supose que el cas que tu ja saps haurà quedat... solucionat, no?
- Tranquil, Ignasi... Tot està en ordre... Fa dos dies que ho vam deixat tot resolt, i ben lligat... No hi ha problema... Si et refereixes a si estic en condicions per a treballar, et tinc que dir que mai he estat tan motivat com ara.
- M'alegren les teues paraules, Alexandre. Doncs que comence l'excursió!
El capità va donar mitja volta, i es va dirigir al seu camerino, mentre la maquinària de la nau es ficava en funcionament.

Després d'una hora i mitja de viatge, el capità va ordenar que pararen el motor del vaixell. Ara era el torn de l'Alexandre, que ja estava equipat amb el tub de l'oxigen, les aletes en els peus, el vestit de goma, les ulleres d'aigua...
Lentament, l'Alexandre va caminar fins les baranes del buc, es va acomiadar del capità i dels seus companys, i es va llançar a l'aigua.
Només caure a l'aigua, l'Alexandre va començar a descendir, buscant el fons marí... Des del vaixell, el capità li parlava:
- Hola, Alexandre! Em sents?
L'Alexandre, que també duia un auricular, va contestar:
- Sí, Ignasi... Perfectament.
A continuació, l'Alexandre va estar uns minuts concentrat en els seus propis moviments... Li va fer falta la llanterna, quan va arribar a un dels punts més remots del mar. Va informar al capità:
- Ignasi... Ja estic en el punt A... Ignasi?
El capità no responia en aquell moment, doncs estava ordenant a la resta de tripulants que el deixaren assoles amb l'Alexandre. Després ja va contestar:
- Sí, Alexandre?
- Estic a uns 200 metres de fons... Ordena'm...
- Que t'ordene? I una merda, desgraciat!!
Les paraules del capità van produir un sobresalt a l'Alexandre. El capità continuà cridant:
- Què nassos has fet amb el meu fill??
- El teu fill?? -va repetir incrèdul l'Alexandre.
- Sí... Sorprès? Jo sóc el pare del Pere i de l'Enric!
A l'Alexandre se li vingueren al damunt els 200 metres d'aigua...
- No pot ser!! -va dir.
- Clar que pot ser!! Sé que la teua societat el va agafar... Vull saber què heu fet amb ell!!
- El vam alliberar! Li vam aconsellar que fugís lluny d'ací!
- Això se l'havia d'haver dit jo, mal parit! Confessa ara mateix!
- Però Ignasi... Si tu ets el seu pare, tu vas col·laborar en fer desaparèixer el sac amb els cossos!! Per què no vas dir res quan jo el vaig trobar al fons del mar??
- Creus que no em van venir ganes d'aniquilar-te? Jo vaig deixar el sac en un lloc que jo sabia que era impossible que ningú el trobés... Aquelles algues no eren fàcilment distingibles... Què va passar? Quan vam passar per allí el dia de la immersió, tu vas fer el de sempre: explorar una zona sense el meu permís... I el vas trobar... No vaig tenir més remei que cridar a la policia, per a que la teua absurda associació s'informés del sac... No volia alçar cap sospita... Però ara no em puc posar en contacte amb el meu fill, i vull una explicació!!
- No sabria dir-te on està en aquest moment! -va cridar l'Alexandre.
- Doncs tu ja no em fas cap falta! -va contestar el capità.
A continuació, el capità va desconnectar el tub d'oxigen de l'Alexandre de la màquina. Després va esperar de braços creuats...

Al fons del mar, l'Alexandre aguantava la respiració, tractant d'ascendir a la superfície, amb el poc aire que li quedava...

28 de març
Havien passat nou dies des de Sant Josep...
En una casa, nou dies s'havien passat volant per a un home... Però molt lentament per a una xica... Estem parlant del Florentí en el primer cas, i de l'Anna, en el segon. En efecte, el Florentí encara no havia informat a l'Anna sobre qui havia mort en aquella falla... No havia entrat en el soterrani per a res, des d'aquella nit... Però l'ansietat de l'Anna començava a molestar-li, i va decidir mostrar-li la veritat a la xica.
En aquell moment, el Florentí estava en l'habitació de l'Anna:
- Digues que m'estimes, amor meu!
L'Anna no va contestar. El Florentí es va enfadar:
- Que em contestes, hòstia! -i li va pegar una bufetada.
- T'estime! -va dir entre plors la xica.
- Això està molt millor... T'has guanyat un viatge al soterrani... No sé per què t'empenyes tant en saber qui dels dos ha mort, però bé... Vaig a complir-te el desig. Vine amb mi.
Després d'això, el Florentí va deslligar l'Anna, que tenia unes pronunciades marques a les mans i als peus, i la va agafar en braços.
- Peses bastant, bonica! -va observar el forense.
Després, va baixar les escales lentament, i va deixar a l'Anna asseguda en un sofà, mentre ell buscava les claus del soterrani.
- Espera un moment -va ordenar el Florentí, mentre obria la porta, i baixava les escales.
Si la ment de l'Anna no hagués estat tan pertorbada, s'hagués adonat que en aquell moment tenia la millor possibilitat per a escapar... Però l'Anna ja quasi no sabia on estava, ni qui era. L'únic que va fer va ser clavar els ulls en la porta oberta del soterrani, i esperar ansiosa a saber qui havia sobreviscut.
El Florentí no va tardar en aparèixer... Però eixos minuts es van fer molt llargs per a l'Anna. El forense va dir:
- Estàs preparada?
L'Anna no va respondre.
- Sí? Doncs... ací tens el resultat...
El Florentí va eixir completament del soterrani, mentre agafava de la mà a algú que estava molt malament.
L'Anna, després d'observar, va cridar:
- No!!
Aleshores, el Florentí va deixar al doctor Navarro en terra, i va consolar a l'Anna...

31 de MARÇ
En aquell matí nuvolós de març, anaven a passar moltes coses...
Un misteriós personatge ho sabia, i havia de complir allò que li havien manat fer... Sense pensar-s'ho massa, l'estrany, amb la cara tapada, va arribar al seu destí: les afores de la ciutat. No tenia molta convicció en el que anava a fer, però era qüestió de vida o mort... Ràpidament, es va aproximar a una de les cases del carrer, i va observar una finestra oberta... No podia deixar passar eixa oportunitat.
Va mirar de nou la capsa que duia a les mans, amb el seu tic tac incessant. Va entrar cautelosament al diminut jardí.
A continuació, es va apropar a la finestra oberta... Va comprovar que es tractava d'un desordenat escriptori... Sí, definitivament, la bomba passaria inadvertida allí.
Després, l'estrany va deixar caure suaument la capsa en l'habitació. Es va donar mitja volta, i va pensar "Tots els veïns estaran dormint... La meua presència ha passat inadvertida...".
I se'n va anar per on havia vingut...

***
- On estàs, Pura?? -cridava un desesperat Albert, des del seu dormitori.
En efecte, en la casa del jardí bonic, aquella on s'havien trobat uns cossos, aquell matí no s'havien alçat amb bon peu. L'Albert havia despertat assoles al llit. Ràpidament, va despertar al seu fill:
- David!! Desperta!!
- Què passa? -va dir el xiquet, encara adormit.
- Has vist a la mare? No està en casa!!
El David es va sorprendre, però ell no sabia res.
- Segurament haurà deixat una nota, o alguna cosa!! Però en el dormitori no hi ha res! -l'Albert estava desorientat i preocupat.
Va baixar al pis inferior i va rebuscar en el menjador, en l'estudi... fins i tot en el jardí, que encara estava acordonat... No hi havia rastre de la seua dona.
"On nassos t'has ficat, Pura?", es va preguntar l'Albert, rendit...

***
El Mateu, a aquella hora del matí, ja tenia visita...
Es tractava, com en les últimes dues setmanes, del comissari Pardo, que no havia parat d'atabalar-li amb preguntes referides al cas de l'Emili Llobregat i les desaparicions dels joves i el doctor, així com dels antics propietaris de la casa del jardí bonic. El Mateu responia amb autoritat, però sense poder solucionar cap cosa. El Pardo parlava:
- Escolta, Juli... Ja saps que no vull que tingues més problemes dels que ja tens... Sé que t'he preguntat un món de vegades sobre l'informe del Llobregat...
- I jo t'he dit un món de vegades que és totalment cert... Jo no vaig trobar cap indici que em portés a sospitar que el cos estava soterrat al jardí de la seua pròpia casa...
- Ja... Però era l'escenari del crim! No és normal el que vas fer!...
Van passar uns segons de silenci. El Pardo va continuar:
- Ja estem com sempre! Donant voltes al mateix assumpte! Vull admetre que va ser evidentment un descuit per la teua part... Però em costa... I tampoc m'has donat molta informació sobre la Carme i els seus fills...
- Tampoc tinc molt a dir... Tan sols els vaig veure el dia que els vaig interrogar, res més. No puc ajudar en la seua busca... No sé on estan, ni els plans que tenien... res.
- Ja veig que hui no estàs molt obert per a parlar amb mi... Jo tampoc vull atabalar-te, però el treball m'ho demana, Juli. Has de parlar! Serà millor per a tu...
- Tranquil, Pardo... A aquestes altures, ja sé què és el que més em convé...
- Sí, sí... Però ens tornarem a veure, això està garantit.
El Pardo va donar mitja volta. Com sempre, havia parlat amb el Mateu sense treure res de positiu. Però els últims dies, havia aconseguit informació valuosa sobre el Florentí... Tal volta, no seria mala idea fer-li una visita al forense...

El Mateu va tornar a la seua gàbia, acompanyat per un guàrdia. Una vegada tancat, i quan el guàrdia se'n va anar, el veí del Mateu va començar a parlar:
- Quin plom el pallasso aquest del Pardo, veritat?
- No et pots ni imaginar quant... -va respondre el Mateu.
- Sí que me l'imagine... Bo, deixa'l estar... Hui tens coses més import
ants que fer, recordes?
- Clar que sí... Però quan ho hem de fer?
- Si ja has rebut una visita, vol dir que en aquest moment s'ha d'estar fent el canvi de vigilància...
- Vols dir que ARA l'hem de fer? -el Mateu estava inquiet.
- Ara mateix... Recorda, sobretot, que has de caminar pegat a les gàbies, sinó et veurà la camera. I quan arribes a la porta del final del corredor, trobaràs de seguida la eixida darrera de la presó... Estàs preparat per a la teua fugida? -el presoner va parlar somrient.
El Mateu va dir un "sí" que mesclava poca convicció i un pànic irrefutable. El seu veí va dir, més convençut:
- Doncs que comence el meu atac al cor...
A continuació, va començar a cridar amb totes les seues forces... El Mateu mai havia escoltat cridar així a ningú. El seu veí pareixia un porc que duien a la mort. A continuació es va caure a terra, i uns guàrdies van arribar fins allí...

***
La Carme es passejava nerviosa pel menjador. El cor li deuria anar a mil per hora, mentre es mossegava les ungles a cada pas que donava. Les cames i les mans li tremolaven insistentment.
El timbre de la porta va sonar... La primera sensació de la Carme va ser de por... una part de la seua consciència li deia que no obrís la porta, que de segur era la policia... Però per altra part, tal volta era la seua amiga, que ja havia arribat.
A la fi, va obrir pausadament la porta... I va eixir guanyant... Era la seua amiga.
- Pura!! Al final has vingut!! -va cridar la Carme, abraçant-se a la dona.
- Sí... Però no tinc molt de temps... De segur que el meu marit i el meu fill ja estan buscant-me desesperadament...
- M'alegra veure't, Pura... No saps què preocupada que estic pels meus fills... Ja porten desapareguts 9 dies, i encara no han trobat res d'ells...
- Ho sent molt... Però de segur que estan bé... Jo, en un principi he vingut per a donar-te una explicació... Sobre els cossos.
- Ja... Conta'm.
- Escolta... Quan et vaig comprar la casa, em vaig encarregar de estar sempre atenta a uns possibles canvis en el jardí... Però el meu fill va trobar els cossos... La policia ha estat interrogant-nos uns dies. Però no hem dit res contra tu... Pots estar tranquil·la...
- Tranquil·la, jo? No saps que em busca la policia?
- Ja... Però si no tenen més pistes no sabran per on començar... Has de confiar en mi... Jo no vaig poder evitar que l'Albert telefonés a la policia, però...
El timbre va tallar a la Pura. Després, ella i la Carme es van mirar atentes. La Carme pareixia dir "no obris". Però la Pura va pensar que era impossible que fos la policia. Així que va obrir la porta... i era un policia... La Carme va entrar al lavabo, per tal d'amagar-se. Tot i la delicadesa de la situació, aquest policia parlava d'un altre assumpte:
- Hola... Viu ací la família de dos nens desapareguts?
- Sí... La seua mare està ara mateix en el lavabo... Passa alguna cosa?
- Clar que passa, senyora... Ningú ha denunciat la desaparició d'aquests nens, i hem arribat ací gràcies a un company meu, que viu en aquest carrer, i els ha identificat...
- Així doncs, els heu trobat... no?
- Sí... Els hem trobat... Estan morts... Els han apallissat.
En aquell moment, la Carme va sortir del lavabo... No es podia interpretar el que li deia la mirada...

***
El Florentí estava desesperat, a la porta del lavabo...
- Acabes ja?? -preguntava alterat.
- Crec que ja està quasi...
En l'interior del lavabo, l'Anna estava fent-se una prova: la prova d'embaràs. Estava a punt de rebre una resposta.
No va passar ni un minut, entres els crits del Florentí, fins que el resultat es va fer públic. L'Anna va mirar atenta l'indicador. Després, va sortir del lavabo.
- Què passa? Conta'm alguna cosa, amor meu -el forense estava nerviós.
- Sí... Estic embarassada...
El Florentí va reaccionar d'una forma un tant estranya... No es sabia si era felicitat o tristesa. El doctor Navarro, que ara es trobava lligat a un sofà, va dir:
- Mal parit! Has deixat embarassada a una criatura de setze anys!! Animal!!
- Millor que et calles, si no vols que et mate abans d'hora! -el Florentí va apuntar al Navarro amb el revòlver. Després va mirar a l'Anna i li va preguntar tendrament:
- Com li anomenarem, amor meu?...

***
En aquell moment, en la presó, els guàrdies estaven en mig d'un conflicte... En ple canvi de vigilància, a un presoner li acabava de donar una mena d'atac al cor, i necessitava urgentment assistència mèdica... Tots els guàrdies es trobaven pendents de la salut del presoner... Per tant, el Juli Mateu deixava de ser observat...
Tal i com li havia dit tantes voltes el seu company de gàbia, tan sols feia falta descol·locar el barrot defectuós de la gàbia, per tal d'obrir la porta de la mateixa... El Mateu va començar per allí... Tot, extremadament cautelós. La porta s'havia obert.
Següent pas: caminar pegat a les gàbies per tal de no entrar en el camp de visió de la camera... El Mateu tenia por a aquest pas... Però una vegada va començar a caminar, la dificultat era menyspreable... Pareixia increïble! Estava a punt d'arribar a la porta! A la porta de la seua salvació! El detectiu no respirava, just en el moment en què va arribar l'hora d'obrir la porta...
Ja estava! Com havia dit el seu company, la porta no estava tancada amb clau, i no va tenir problemes per accedir a l'altra part... Havia sigut massa fàcil!
En aquell moment, el Juli Mateu va tenir un record... Un record que havia mantingut oblidat dintre de la seua gàbia... Era referent sobre la identitat del seu veí de gàbia... Ja li pareixia a ell que li resultava molt familiar! Era ni més ni menys que l'Agustí Ferrer!! En el cas Llobregat, el propi Mateu va acusar injustament a l'Agustí Ferrer per matar a l'Emili... Així... Espera un moment... Fins quin punt es podia confiar en l'Agustí? Era més fàcil pensar que volgués venjar-se del Mateu!... Venjar-se...
De sobte, el Mateu va descobrir la trampa: acabava d'entrar en una habitació sense eixida... I el pitjor de tot, no era això:
Una dotzena de gossos negres, amb els queixals com a punyals i els ulls desorbitats, l'estaven mirant atentament...
El Mateu no es movia... I tampoc va fer falta: els gossos van córrer cap a ell...

***
L'Hèctor Rodrigo esperava en un dels jardins de la ciutat...
No parava de mirar el rellotge. Estava suant de l'ansietat. Duia gairebé dues hores esperant al camió. Segons la informació que li havien donat, era un camió que anunciava una marca esportiva... Però no podia recordar quina...
Van passar deu minuts més, fins que va aparèixer l'esmentat camió. L'Hèctor li va sortir al pas, i el camió va aparcar just al costat de l'advocat.
Després d'això, el Francesc va baixar del vehicle i va somriure, quan observà l'Hèctor. L'advocat també va somriure i els dos es van abraçar.
- Se't veu molt bona cara, Francesc! -va dir l'Hèctor, sorprès.
A continuació, tres terroristes amb el cap tapat, van baixar del camió amb una arma cadascú. Un d'ells va mirar l'Hèctor:
- Caram! Però si és l'Hèctor Rodrigo, l'advocat que va tancar el Juli Mateu! Tens ous, amic meu!
- Gràcies... Escolta, Francesc... On vas anar quan et vas escapar de l'hospital? -va preguntar l'Hèctor.
- Amb la meua nova família! -va contestar el Francesc, senyalant als tres terroristes. El jove va continuar, dirigint-se als terroristes:
- Heu de saber que l'Hèctor és amic nostre... Ell va recuperar l'arma homicida per a que jo pogués acabar el meu pentàgon, en gener... No va ser difícil matar al Felip...
- Així que no va ser el Mateu qui va recuperar l'arma homicida... Ell no tenia cap culpa! -va dir satisfet un terrorista.
L'Hèctor somreia d'orella a orella. Va afegir, entre riallades:
- Ho vaig fer per a lliurar-me del mig merda del Mateu.
Després va preguntar:
- I ara què vas a fer, Francesc?
- Faré allò pel que he nascut: pentàgons. En cada poble d'aquesta província, deixaré marcat el meu pentàgon. No hi haurà pietat!
- I què em dius del Mateu? Està clar que ell ja té la boca tapada, en la presó... Però... I els seus confidents?
El Francesc va riure i va senyalar un terrorista. Va dir:
- Ell s'ha encarregat d'això, aquest matí...
L'Hèctor va adoptar l'expressió d'algú que ha comprés...

***
En casa del Florentí, la tensió es podia tallar amb un ganivet... El Florentí apuntava amb el revòlver al Navarro, que estava lligat en el sofà... L'Anna cridava:
- Per favor! No ho fages! Ja has matat a la Patrícia! Deixa'l viure!
- No tingues ressentiments, amor meu... Ara que tu estàs embarassada, hem de lliurar-nos d'aquest pardal...
Al Florentí li tremolava la mà, mentre sostenia com podia l'arma que apuntava directament al cap del Navarro... Però uns cops el van interrompre:
- Florentí Asunción?? Sóc el comissari Pardo! Vinc a parlar sobre l'informe del Mateu del cas Llobregat! Obri la porta -algú parlava des del carrer.
El Navarro i l'Anna es van mirar intuïtivament i van cridar a l'uníson:
- Auxili!! Ens té tancats ací!! Auxili!!
El comissari Pardo es va sorprendre:
- Hi ha algú més allí?? Obri la porta, Florentí!! Obri o la tiraré avall!!
El Florentí no va respondre, però va apropar-se a la porta principal amb el revòlver a la mà. El comissari Pardo va pegar una puntada a la porta, mentre continuava cridant:
- Obri!! Mal parit!!

En el vell escriptori d'aquella mateixa casa, una caixa va deixar de fer tic tac en aquell moment...

A continuació, la casa del Florentí va volar pels aires...
S'havia convertit en una bola de foc...

***
Momentàniament, el Francesc i la seua nova família, van tornar a pujar al camió, després d'acomiadar-se de l'Hèctor...

El camió se'n va allunyar...


FI
però CONTINUARÀ