Un mes qualsevol (gener)

UN MES QUALSEVOL (GENER)
1 de gener
Dotze campanades... i ja està. Il·lusions complides, promeses realitzades, problemes superats... i errors, errors comesos. Tot deixa pas a un nou any. A una nova font de projectes, que poden comportar, de forma insospitada, nous errors.
Errors... qui els pogués evitar! De tota manera, si alguna persona intentés, si algú temptés la sort d'evitar els errors que habiten sobre aquest món, seria quan arribaríem a una conclusió: l'únic que hauria fet no seria altra cosa que cometre un altre error.
L'apartat carrer del poble era il·luminat pels primers sospirs de llum de l'any, que tenien com a font les escasses faroles disposades a les àmplies aceres. Molt silenciós per fora, encara que es tractés de la nit de cap d'any. Aquell carrer amagava una planta baixa on les celebracions eren tot el contrari del que aquell carrer suposava. En la planta baixa, i a mesura que ens apropàvem a la mateixa, es notava ja el terratrèmol que la música provocava, en la seua lluita per fer esclatar tots els timpans.
Dos dels sis amics que hi eren a la planta baixa, entre crits d'eufòria i mars de beguda, preferien estar asseguts, jugant al que pareixia un joc de taula.
- Estàs acabat, Felip! -digué l'altre amic duent-se a la boca el seu got, mentre movia les fitxes disposades en un tauler.
- Mira que n'ets de repel·lent, eh? Ja m'has guanyat quatre vegades, Francesc dels nassos! -digué Felip, creuant-se de braços, amb expressió de desànim. Francesc va produir un provocatiu riure i va afegir:
- Tranquil, home! El joc dels pentàgons és així. Una errada pot suposar la fi del joc.
Després de dir això, el jove s'apartà els llargs cabells marrons amb les seues fortes mans, que esdevenien els extrems de la seua complexió atlètica. Francesc era una persona molt tímida, a pesar del seu caire forçut. Era un amant de les novel·les de tot tipus i també adorava tot el relacionat amb les investigacions. Era estimat per tothom per la seua gràcia i bondat.
- Què nassos esteu fent? -va preguntar rient un amic dels jugadors, que va apropar-se a la taula. Va continuar:
- És la nit de cap d'any! No us fa vergonya jugar a... A què cony esteu jugant?
- Als pentàgons. Consisteix en col·locar les teues fitxes de forma que estableixes la figura -va explicar Francesc, davant la cara sense expressió de l'altre.
- Bé, el que siga! Per ací hi ha unes preciositats que pareixen abandonades... Per què no fem per acompanyar-les?
- Molt bé, Manel. Tu manes. Anem a la festa! -va exclamar Felip.
Després, ell i Francesc s'alçaren, dirigint-se cap a l'habitació de balls, on hi havia les tres boniques xiques de les quals Manel havia parlat. Però, Felip i Manel no tingueren massa temps de ballar: pocs minuts després, la llum se'n va anar, fent parar de forma instantània l'esclat produït per la música. Només s'escoltaven les veus alertades dels sis joves. La foscor era absoluta. Alguna xica cridava, fingint espant. Manel i Felip també aprofitaven per a ficar la mà allà on no volien les xiques. De nou va sonar un crit.
Però, aquest no era de dona.
- A qui li fa por la foscor? -va dir amb to irònic una de les joves.
I sense temps a que sonés una resposta, la llum tornà de sobte, com si es tractés de la culminació d'un eclipsi. La llum va cremar els ulls dels amics: per una part, pel temps que duien sense llum. I per altra, perquè aquesta va mostrar la veritat de la situació:
Manel era estès a terra, sense color, sense pulsacions, sense vida.

4 de gener
A la Oficina General de la Policia, es trobava el reconegut detectiu Juli Mateu.
Acabava de traspassar la porta de la seua oficina, quan la secretària va entrar a la mateixa, amb una comunicació:
- Senyor Mateu. L'alcalde exigeix que abrevieu en el cas Rodríguez. Els familiars i els sospitosos no poden esperar més per a arribar a una conclusió.
- Mare de Déu! Ja t'ho deia jo, Àngela. Ja sabia que aquest cas era una autèntica misèria. I, tot i que l'he agafat a desgana, damunt em vénen amb presses! Jo no aguante més! Vaig a deixar el cas...
- Però, senyor! Això seria una ruïna! Seria un altre punt per a assegurar la seua...
- La meua crisi. Ja ho sé. Estic en crisi. Però el millor ara és esperar que arribe un cas del qual em puga assegurar que el resoldré amb èxit -va sentenciar el detectiu.
- Vostè sap el que se'n fa -afegí Àngela, tancant després la porta.
"Ja ho crec. Però està trigant massa en arribar", va pensar el senyor Mateu, ben pendent del telèfon, mentre fumava un cigarret.


***
Si alguna cosa havia caracteritzat els últims tres dies, en la vida de Francesc i de Felip, era sense dubte, la intranquil·litat i la tensió que, inevitablement, s'havien instal·lat en els sentiments dels joves. Tot era resultat de la mort del Manel. Un fet que anava a marcar les seues vides. El soterrar encara no havia estat possible, doncs els forenses encara estaven lluitant per descobrir què havia produït la mort, de forma tan contundent, del Manel. Francesc, acompanyat de Felip, hi era a la sala d'espera de les instal·lacions del IAF (Institut Anatòmic Forense), a l'espera d'una resolució.
- És increïble, que passen coses com aquesta. Que a un xic tan fort i relativament sa, li done un atac fatal i no torne a parlar més, és objecte de sospita -comentà Felip.
Francesc no contestà. El Manel i ell havien compartit moltes coses, i ja no el tornaria a veure més. Felip va insistir:
- I és de veure com ha caigut la desgràcia en els seus familiars.
Felip continuava, aquesta vegada avivant un poc el seu decaigut rostre:
- Almenys va morir fent allò que més li agradava: tocant a les xiques.
Francesc va esclatar:
- Les xiques! Que no pot ser que elles tinguen alguna cosa a veure? No hem sabut res d'elles des de Cap d'Any, i després de tot, no s'ha descartat la possibilitat que...
Un metge forense va tallar a Francesc, apropant-se als joves, amb un semblant ben seriós, explicant:
- Em pareix que convindrà començar a estudiar l'entorn que envoltava el vostre amic. Alguna causa desconeguda va acabar amb ell, però no hi ha manera de trobar-ne res. Us aconsellaria que recordàreu coses dels seus hàbits: què menjava, què bevia, si es drogava...
Francesc i Felip no es veien capaços de respondre. Es van limitar a acomiadar-se del metge i prometre-li que col·laborarien amb ell. Una vegada Francesc i Felip se'n van anar, el forense va entrar a una espècie de despatx, tot fosc i desordenat. Va agafar aquell telèfon que hi havia al vell escriptori. Abans de fer res més, es va assegurar que la porta era ben tancada. Després de marcar un número de telèfon, en veu ben baixa, va ficar-se la mà lliure a l'orella, i va preguntar per algú. Quan aquest es ficà al telèfon, va explicar:
- Ja està. He trobat el signe definitiu en el cos. Ja puc demostrar que ha estat assassinat. Ara mateix se n'han anat els amics. Ara, què vols que faça?
- Florentí, t'estic molt agraït, a pesar de la teua tardança. I ara, l'únic que vull és que et mantingues al marge. Jo agafaré el control de la situació -afirmà l'home.
Després d'això, els dos interlocutors van penjar els telèfons.
L'home que havia parlat amb el forense, seguidament, va alçar-se com un moll del seu seient i va abandonar l'Oficina General de la Policia. Era el detectiu Juli Mateu.

8 de gener
Després del dia de Reis més fúnebre que recordaven, i l'últim dia abans de començar les classes, Francesc i Felip no havien parat de buscar les amigues que els havien acompanyat la nit de cap d'any. Havien trobat a Mireia i a Anna. Teresa seguia sense aparèixer. En aquell moment, els joves hi eren de camí a la casa de Teresa.
- És increïble! Li he trucat gairebé trenta vegades en dos dies i continua sense respondre -va lamentar-se Felip, guardant-se el mòbil a la butxaca.
- Tal volta ha perdut el telèfon -va opinar Mireia, llevant-se els bonics cabells daurats de la front.
- O tal volta no fa altra cosa que fugir de tots nosaltres. Escolteu, m'agradaria saber si us ha dit alguna cosa a vosaltres dos sobre la nit de cap d'any -va intervenir Francesc, amb el seu semblant seriós.
Les dues xiques es van mirar entre elles, sense saber què respondre. Francesc va continuar:
- Mireu, el cas és que, si no es descobreix prompte la causa de la mort del Manel, la gent ens apuntarà a nosaltres amb el dit. És fonamental saber si Teresa sap alguna cosa que no vol contar...
- Impossible! -va tallar Anna amb la seua aguda veu. - hagués fet per contar-nos-ho. Teresa no és d'eixes que emboliquen el merder als altres.
- A no ser que ella siga la causant del merder que dius -va deduir Francesc, mostrant el seu to més intel·ligent. Encara que els altres se'l van prendre amb una mica de nervis.
- Déu meu, Francesc. Vols dir? Creus que la Teresa té alguna cosa a veure amb la mort del Manel?-va preguntar Felip, rascant-se la galta en senyal de sorpresa.
- Per favor! Jo sóc l'últim que inculparia a Teresa! Però el fet és que no hem sabut res d'ella en tots aquests dies -va respondre, pujant el to de veu, Francesc.
Quan deia això de que seria l'últim en inculpar-la, ho feia amb doble intenció:
Teresa i ell havien estat junts, no feia molt. Es van enrotllar en una festa, i van sortir junts fins que va començar el Nadal.
- Ja saps com és ella, Francesc. S'ha mort el Manel, i damunt l'ha vist amb els seus propis ulls. És normal que estiga paralitzada i trastocada durant un temps. És normal -va defensar Anna.
En aquell moment, van arribar a l'edifici on vivia la Teresa. No va fer falta trucar al timbre, doncs una senyora acabava d'eixir i va deixar la porta oberta. Van pujar per l'ascensor fins arribar a la porta 15, on ella vivia. De seguida, va aparèixer la mare de la xica, que va obrir la porta. Aquesta es va sorprendre de veure'ls a tots allí.
- Hola! -va saludar el Francesc -què hi ha la Teresa? Durant tots aquests dies que ens té molt preocupats.
- Què em vens dient tu ara, fill meu? La Teresa em va dir que passaria uns dies a una planta baix
a, amb uns amics. Encara estic esperant que em telefone per saber quan tornarà. Tal volta coneixeu els amics amb qui va anar...
La evidència de l'assumpte havia fet callar els joves. El color blanc dels seus rostres era ben semblant al de la paret d'aquella casa. Una casa que anava a esdevenir una autèntica tragèdia.

10 de gener
La desplegada de personal de policia havia estat impressionant. Centenars d'homes eren seguint el rastre de la Teresa, que estava a punt de complir dos dies des que se la declarà desapareguda. Però investigacions del dia anterior havien descobert que ningú l'havia vist des de l'1 de gener. El detectiu Juli Mateu havia pres la batuta del cas. No parava d'entrevistar els amics, els familiars, professors... Tots els que tenien alguna cosa a veure amb la xica. Aquella vesprada, sense temps per a descansar, va interrogar el Francesc. Abans de començar el qüestionari, el Francesc va encarar-se a Mateu, i amb veu alertada va cridar:
- Senyor, ha de trobar-la prompte! Ja hem perdut a un amic, la nit de cap d'any.
No sap el que estem sofrint! La Teresa és la millor persona que conec!
El detectiu va apartar-se del Francesc, va seure's al seu seient i va oferir de beure al Francesc. Aquest, sense donar crèdit a l'aspecte tranquil de Juli, va reprendre els crits:
- Escolte'm. Vull que la trobe i que no siga més tard de hui. M'ha entès?
Mateu va esclatar:
- Ja em veniu amb les presses? Escolta, fill meu, resulta que no faig altra cosa que buscar la teua amiga en les últimes 48 hores. Què més puc fer?
De sobte, la porta de l'oficina es va obrir, tallant en sec els pensaments de Mateu.
Era la seua secretària, que duia notícies:
- Senyor Mateu, acabem de trobar la xica, la Teresa.
El Francesc es va alçar d'un bot. Però, abans de poder pronunciar paraula, la secretària va acabar:
- Ara mateix està de camí a la sala d'autòpsies.

13 de gener:
Florentí, el forense, no parava de suar en la sala d'autòpsies número 5. Estava treballant amb una víctima amb la qual ja portava tres dies. La pressió li venia al damunt per totes bandes. No parava d'apartar-se la suor de la front, i explorava sense massa convicció el cos de la Teresa. Els seus ulls rodons i negres exageraven més la seua condició inapel·lable de tensió. De tant en tant també mirava el telèfon, que havia tirat fum les últimes hores, i la porta de la sala que, encara que estigués tancada, volia assegurar-se de que ningú s'aproximés a ella. Després continuà estudiant el cos de la jove. Era molt estrany allò... El telèfon va sonar: era Juli Mateu.
- Eh, Florentí. No t'he trucat en tots aquests dies per a donar-te temps. Però, ara vull saber com va.
El forense va inclinar-se, i va contestar amb un nus a la gola:
- La veritat és que ho vaig descobrir en dos minuts...
- I per què no m'ho has fet saber, tros de suro?
- Juli, jo no puc! Açò no pot continuar. Puc demostrar que la mort del Manel i la Teresa ha estat produïda per les mateixes causes. Inclòs diria que amb la mateixa arma.
Es tracta d'una ferida molt fonda a la columna. Va danyar la medul·la ... -la veu del forense cada vegada era més pausada i tímida.
- Tranquil, Florentí. La gent no sabrà mai que...
- No puc! He de penjar... -i va penjar, colpejant el telèfon amb força. Després es va dur la mà al cor i, amb un lament de dolor, va caure a terra.



15 de gener:
Tant el Francesc, el Felip, la Mireia i l'Anna, havien rebut instruccions estrictes de no sortir de casa per a res. Ni per anar a l'institut, ni per a fer res. Tal volta unes condicions molt estrictes, però necessàriament precises. La mort de dos amics era una amenaça que pesava, i que podia caure en qualsevol moment damunt dels joves.
El detectiu Mateu i altres investigadors els visitaven regularment, cada dia, per a interrogar-los. Sense dubte, no hi havia cap pista a les escenes dels crims, i els forenses encara no havien donat a conèixer les causes de les morts.
Francesc no podia més. Era evident que els forenses ja devien d'haver tret les conclusions de les morts. Però el cas és que no ho feien públic... Havia arribat l'hora de passar a l'acció. Aquell dia, Francesc anava a ignorar totes les normes establertes, i va decidir fer una visita a la planta baixa. Felip havia decidit acompanyar-lo en aquesta perillosa immersió allà on ningú no els cridava.
- Em jugaria el que vulgues que Mateu amaga alguna cosa. No sé, però el veig molt relaxat -deia Francesc, mentre els dos caminaven pel carrer, aquella vesprada freda i nuvolosa de gener. La pluja amenaçava en caure d'un moment a altre.
- Escolta. Jo no sóc partidari de fer aquesta visita al baix. A més, per què havia d'amagar res Mateu? -reposà Felip, mirant cap arrere, per si de cas algú els venia seguint.
- I no sols ell... Els forenses no troben res en els cossos. Crec que deuríem investigar pel nostre compte. Han mort el Manel i la Teresa.... hem trobar el responsable.
Francesc sonava emotiu. Felip en canvi veia la situació amb una por persistent.
Caminant sempre per camins estrets i fora de la vista de la gent, van arribar a la planta baixa. Com ja s'imaginaven, era tancada i plena de cartells que indicaven la prohibició del pas. No obstant, hi havia una finestra a la qual podien arribar si un es pujava damunt de l'altre. Així ho van fer. El Felip pujà damunt del Francesc, i així pogué arribar a la finestra, que no va resultar un problema el intentar obrir-la. Felip va entrar amb dificultats, donada la seua diminuta mesura quadrada. No obstant, pogué entrar. Allí era tot fosc.
- Felip, què hi veus? -preguntava Francesc, des de fora.
- No veig ni per casualitat. Ací no va la llum i necessite més il·luminació!
Després d'un temps, Francesc va aconseguir, d'un bot, penjar-se de la finestra per a poder observar l'interior del baix.
- Tens raó. Ací no podem distingir res -va afegir-hi després. Va continuar: - escolta, tal volta hauríem d'obrir la porta. Entrarà més llum.
El Felip va obeir. I encara que la porta era tancada, va poder descol·locar un bloc de fusta que servia a la porta com a fregament amb el terra. Així, la porta es podia obrir.
La poca llum del Sol que, filtrada pels espessos núvols, va envair la planta baixa.
Va ser com recordar un malson. Però els dos joves encara es veien amb coratge per a registrar-la de cap a cua, si feia falta. I va ser passada la mitja hora, quan s'adonaren que no hi havia res sospitós per allí. Si es tractava de regirar, els investigadors sí que havien complit amb el cas. El fet que la llum era ja pràcticament nul·la, va fer que Francesc i Felip sortiren per la porta... descuidant-se del bloc de fusta que permetia a la porta tancar-se completament.
Desfets per la inutilitat de la seua sortida, els joves eren apunt de girar el cantó del carrer, quan el Francesc clavà la vista sota l'enreixat d'un arbre. Va advertir el Felip:
- Què nassos és allò?
- El què? -preguntà Felip sense distingir cap anomalia en el lloc on assenyalava el Francesc.
Seguidament, el Francesc s'inclinà i va ficar les gruixudes mans pels forats de l'enreixat. Amb unes dificultats considerables, i ajudant-se de l'altra mà i pràcticament de les cames, el Francesc va poder treure un objecte. Un de ben estrany... i aparentment perillós: es tractava d'un bolígraf, però això era de la meitat cap avall. L'altra meitat era constituïda per una agulla extremadament llarga i afilada. I baix la llum de les primeres faroles i les gotes de la primera pluja, van distingir una marca ben reconeguda: l'agulla era banyada d'un líquid rogenc. Indubtablement, sang.

18 de gener:
Tres miserables dies. Tres dies per a analitzar un objecte que, a fi de comptes, devia ser l'arma homicida en l'assassinat de Manel i Teresa, doncs s'havia trobat la sang d'ambdós en aquella agulla. L'assassí havia esborrat tota pista dactilar, doncs les úniques empremtes eren les del Francesc i el Felip, que l'havien trobat. De tot allò parlaven Mateu i el forense Florentí en l'hospital de la capital, on aquest últim estava ingressat.
- Aquests maleïts xiquets estan ficant-se massa en assumptes que no els convé. Qui els mana furgar pels voltants del baix? -comentava Juli.
El forense, mirant amb dificultat la seua gotera, va exclamar:
- Ja et vaig dir que podia passar. No obstant, l'efecte que dóna és que l'assassí ha canviat de lloc l'arma. Perquè, com va arribar aquesta a la primera escena del crim, després d'haver comès el segon? En quant als xics és el que passa quan algú decideix...
El forense va baixar la veu. Conclogué:
- Ja m'entens.
- Sí, t'entenc. Però tu no tenies per què acceptar el tracte. -contestà Mateu.
- Era l'únic que podia fer -digué Florentí, i després de somriure dèbilment, Mateu li feu una palmadeta a l'esquena.

***
Mateu havia imposat un dur càstig per a Francesc i Felip. Els seus moviments eren clarament vigilats i obstaculitzats.
La Mireia i l'Anna, havien abandonat el poble, per a instal·lar-se durant un temps en casa de la tia d'aquesta última.
Aquella vesprada, el detectiu Mateu va trucar el Francesc:
- Francesc. Volia ser jo qui et comuniqués que... bé... que anem a tancar el cas, almenys provisionalment.
- Què? -va dir Francesc.
- Això. Que em sap molt greu, però per falta de proves hem decidit de tancar-lo.
I qui sap? Tal volta ha estat simple coincidència, el fet que moriren dos amics en tant poc temps...
Aquelles paraules feren remoure l'estómac a Francesc. Era increïble.
- Vostè sempre ha sabut alguna cosa que no ha dit!
- He fet tot el que he pogut -i va penjar.

31 de gener
Doncs sí. El cas havia estat tancat. Si algú volgués considerar normal la vida del Francesc, hagués trobat una aproximació prou encertada. El xic, com els altres tres amics del baix, vivien amb un temor indescriptible, però els dies passaven, i la possibilitat que es tractés d'un assassí en sèrie, s'anava esfumant.
Ja feia una setmana que Anna no anava per l'institut perquè estava passant uns dies amb uns familiars.
A class
e, els exàmens del segon trimestre eren ja a la vista. I qualsevol moment era bo per a desconnectar de tot. En sonar l'alarma, Mireia es va tancar al lavabo, però no hi era sola. Algú estava amagat al seu costat, i no feia res més que mirar-la. Sense avís ni senyal prèvia, el desconegut es va llançar damunt d'ella. Sols es va escoltar un crit. Després, silenci.

***
Un temps després, Juli Mateu avançava per un carrer inundat pels vehicles. Va sonar el seu mòbil:
- Juli, sóc jo, Florentí.
- Digues, amic meu.
- Només volia demanar-te que deixes de banda tot el referit a l'últim cas. Em sap molt greu... no t'ho pots imaginar. Però espere que tot açò no afecte la nostra amistat.
Has de saber que faria qualsevol cosa per ajudar-te, en allò que em demanes.
- Ja ho sé. Tu no tens cap culpa. Sóc jo qui et va demanar una cosa que no havies de fer. Crec que m'hauria de disculpar jo...
- No tens res que disculpar. Però serà millor no parlar ara. Ja tindrem temps de veure'ns. Adéu -va penjar.
Encara no havia arribat al seu destí, quan el mòbil sonà de nou. Aquesta vegada eren de la Disposició Judicial:
- Senyor Mateu: ha desaparegut l'arma homicida de l'últim cas que va tancar.
El detectiu es va quedar blanc:
- Què em ve dient vostè ara?
Juli va penjar. El tràfic cada vegada era més intens, la seua ansietat, també. I si no en tenia prou, el mòbil tornà a sonar. L'emissora era Anna:
- Senyor Mateu, crec que ha de saber alguna cosa. No he anat últimament a classe...
- I això?
- Estic espantada.
- De què?
- Escolte -l'Anna va parar de parlar. A continuació, va teclejar unes quantes vegades. Tenia la intenció de ficar-li un missatge de veu. Momentàniament, aquest es va escoltar.
El detectiu el va escoltar tot. Després, els ulls quasi se li van eixir de les òrbites.
La boca, era un forat negre. Els braços i les cames no li responien. Ell coneixia aquella veu... Només pogué dir un "Déu meu", quan el seu cotxe impactà contra el de davant.

***
Al mateix temps, a l'institut, Francesc i Felip eren junts en el lavabo dels xics.
Els metges ja s'havien emportat el cos sense vida de Mireia.
- Com pot ser açò? -comentava el Felip, llevant-se les llàgrimes.
El Francesc no pronunciava paraula. Però ben bé sabia que no hi havia sortida.
Més tard, ficà la mà a la butxaca. Apropant-se d'esquenes al Felip, li va cridar amb la veu més freda que mai havia pronunciat:
- Estàs acabat, Felip!
El pobre xic no va poder mirar res més que el seu millor amic tirant-se damunt d'ell. No va tardar en caure a terra. Així era el joc dels pentàgons, i ben bé ho sabia el Francesc. Per alguna cosa era el campió. Però faltava una fitxa per a completar el seu pentàgon. I va ser en aquell moment quan el Francesc va mirar el seu amenaçador rostre reflectit a l'espill, i l'afilada punta de l'agulla. Tornà a mirar el seu rostre. Sabia ben bé el que havia de fer...
FI
però, CONTINUARÀ