Ui, de què poc

Un relat de: foster

En Pol i la Joana fa uns anys que són plenament feliços. Cada matí, en llevar-se, en Pol mira al seu voltant i pensa que tenen una casa preciosa, i ell, a més, la millor dona del món i la gosseta més encantadora que es pugui trobar. Tanta felicitat a vegades li fa por: li sembla impossible que la seva vida no es vegi sotraguejada pels contratemps més habituals en els seus amics i familiars.
La Joana és, sens dubte, la reina de la casa, i ell ho accepta amb plaer, sense plantejar-se cap alternativa. Per què canviar una situació que sembla ideal i única? De tant en tant, es pregunta si la seva relació no s'assenta sobre uns fonaments poc sòlids, com si estigués permanentment abocada al fracàs més sonat, però no, els qui se separen són aquells que viuen segons les normes establertes, seguint els tòpics que en teoria estan superats però que segueixen fortament arrelats en l'intercanvi social, tonteries com que cal treballar més hores que un rellotge, estalviar i gastar poc i bé, tenir nanos, ambicionar sempre quelcom més, superar-se contínuament sense d'altra banda parar-se a pensar cap a on anem i per què.

Fa temps que tothom té mòbil, però en Pol s'hi resisteix, de fet no el necessita. Aquesta és una de les seves amagades hiprocresies. En critica els qui el fan servir constantment i obsessiva sense acceptar que si ell en tingués no sonaria mai perquè no hi ha ningú que el vulgui trucar. Tampoc té feina ni obligacions urgents, però no es planteja el veritable significat de la seva anòmala situació: és un gandul, un marginat, i si no fos per la Joana, fa anys que la societat l'hauria fotut fora d'una patada al cul. No en volem d'inútils, nosaltres! Vinga, a currar d'una puta vegada!
Però en Pol té un problema enorme: no sap com sortir de l'atzucac en què es ficà fa tant de temps i tan a fons. Va ser una època dura, els anys de la seva desintoxicació, una llarga temporada en la qual l'únic que comptava era no patir cap recaiguda, només deixar passar les hores i els dies esperant el renaixement definitiu. Aquesta excusa li funcionava, i s'hi acostumà per autojustificar-se, per no sentir-se malament en veure com el temps se li escapava sense sentit, per no turmentar-se amb la manca d'objectius en la seva miserable existència; però ara, aquella història ja forma part d'un passat moribund, i necessita urgentment tornar a l'activitat. Per això, poc a poc, ha anat participant en feines puntuals de l'estudi de la Joana, per sentir-se útil i per tenir la sensació que fa alguna cosa de profit.

A l'estudi d'interiorisme de la seva dona hi treballen normalment quatre persones a més d'ella, i a vegades s'hi afegeix algun free-lance contractat per a projectes llargs o complicats. La Joana tria sempre noies per al seu equip, i quan ell li ho fa veure, ella respon que no té cap prejudici contra els homes, que no es tracta sinó d'una casualitat, que bé, potser sí que té una certa tendència solidària amb el seu gènere. Però la veritat és que sol triar la millor persona per a cada lloc. La secretària, per exemple, no en sap res de disseny, però és una lluitadora ferotge i incansable a l'hora de reclamar factures, d'apressar els clients per aconseguir la firma dels contractes, i també, quan cal buscar sortides imaginatives urgents per aconseguir diners en metàl.lic per cobrir els mesos dels impostos.
Per la seva banda, la Irina és perfecta per encarregar-se de la producció i del seguiment rigorós dels distints projectes, però no és gens creativa. Amb la Judit passa a l'inrevés. Per últim, de la gent fixa, cal esmentar la Júlia, el comodí, la noieta que tot i haver arribat fa poc ja s'ha convertit en un element imprescindible per al bon funcionament de tot l'engranatge. És molt jove i inexperta, però sembla tenir un instint especial per estar sempre al lloc i en el moment adequat. Ara ja totes li consulten on són les coses, com es fa per enviar això a allà, on és la Joana, amb qui i quan tornarà; és a dir, s'ha convertit en l'arxivador i l'agenda humana de l'estudi. A més, és un fenomen de la informàtica, i això s'agraeix en els temps que corren.
En Pol, per exemple, està constament fent-li preguntes sobre els nous programes, la millor manera d'imprimir (la resolució, el tipus de paper, la impressora més adequada per a cada treball...), i no passa dia que la Júlia no vagi al seu despatx a donar-li un cop de mà. En Pol és un negat amb els ordinadors, però des que ha entrat a treballar la Júlia, cada cop vol saber-ne més coses. Gaudeix com un nen dels minuts que ella, amb tota la paciència del món i sempre de bon humor, li pot dedicar en els moments de poca feina. Com és l'única que es queda fins a les vuit (al matí arriba mitja hora més tard que les altres), sovint es troben sols davant l'ordinador en una estranya intimitat: molt a prop, compartint la pantalla, quasi intueixen l'alè de l'altre, i els seus cossos es troben tohora en contactes no buscats però tampoc mai rebutjats. Potser quan intercanvien les posicions i en Pol li cedeix la cadira perquè ella teclegi amb més comoditat, potser quan repassen un text urgent d'un fullet en lletra molt petita que fa que s'hagin d'acostar fins a quasi juntar les cares, potser quan els cal la lupa per mirar amb detall els renders que acaben d'arribar. El cas és que entre ells s'ha anat creant una complicitat agradable: ambdós pertanyen a l'estudi i depenen de la Joana, ambdós fan tasques diguem-ne colaterals però valuoses i, sobretot, els dos són -per motius ben diferents- imprescindibles per a la jefa.

Darrerament, en Pol es pregunta sovint si l'atrau la Júlia i, també, si ella pot sentir-se atreta per un iaio com ell. Són només reflexions privades sense canalitzar, una mostra clara de la seva inseguretat i baixa autoestima. De fet, què en trauria de saber la resposta? Problemes i més problemes, ho té molt clar; per això ha decidit respectar religiosament allò que se'n diu l'espai personal mínim o íntim, i ho vol posar en pràctica de seguida. Aquesta mateixa tarda, però, cap a dos quarts de vuit, quan torna de passejar la gossa i la Júlia li diu que li vol ensenyar un text que cal corregir immediatament, nota que li tremolen les cames. Es recorda mentalment la ferma proposta d'allunyar-se'n, s'ho repeteix diversos cops, però veu que no se'n sortirà, que la cagarà a la primera oportunitat que es presenti. L'excitació el fa suar, una suor freda que s'escola pel clatell i li baixa per l'esquena, i es planteja dir a la Júlia que no es troba bé, que s'ha marejat, que deixi els fulls sobre la taula que ell s'hi posarà després de sopar. Ho pensa, però és clar, no ho fa; al contrari, va un moment al lavabo i es mira al mirall, i quan hi veu un vell inútil i gastat que reconeix a l'acte, es destrempa i se n'alegra alhora. Però on vas, boig, què pensaves fer? T'estàs buscant la ruïna definitiva, noi, no n'aprendràs mai!
De cop, la imatge reflectida sembla guanyar vida, quasi capaç de parlar:
-Què vols, que es rigui de tu, que et faci veure com n'ets de patètic? I a més, si et segueix la broma, què passa amb demà, com ho aturareu pobres ingenus?
Les paraules li ressonen clares i fortes dins del cap, un i altre cop, sense misericòrdia ni espai per al dubte. Es renta la cara amb aigua freda, es passa la pinta pel cabell i surt a trobar la Júlia que l'espera amb cara d'angoixa:
-Et trobes millor? Vols que et vagi a buscar res a la farmàcia?
-No, no, gràcies- respon amb total serenitat.- No sé què ha estat, però ja ha passat. A veure, on tens el document?

Així les coses, en Pol sembla haver recuperat l'autocontrol. Si bé és cert que fantasieja sovint amb un episodi tòrrid amb la Júlia, res del seu comportament ho manifesta. Ha arribat a la conclusió que no pot deixar-se endur per un desig incontrolable d'adolescent, i que si vol seguir amb la Joana -cosa que té molt clar- ha de canviar d'actitud i mostrar-se digne i distant amb les noies de l'estudi, inclosa la Júlia, especialment amb ella. Però el que li diu el cap, no ho entén el cos: tan aviat entra i la veu amb aquells pantalons baixos de moda que permeten entreveure el tanga negre que du a sota, perd la força de voluntat acumulada amb tant d'esforç.
Que fàcil seria, imagina, li diria "vine aquí, treu-te els pantalons", i tot seguit apartaria amb un sol dit el fil que li fa de calces i la follaria com mai ningú li ho ha fet abans. Lentament, molt lentament, la penetraria per darrere, besant-li el coll al mateix temps que li acarona els pits. Ella faria una gran sospir i l'animaria a seguir, més fort, folla'm més fort, fica-me-la tota!

En Pol creu que potser hauria d'anar al psiquiatre, però sap que parlar-ne amb un estrany no és la solució. M'hi haig d'encarar, es diu, me n'haig d'allunyar el més ràpid possible! Just quan la situació se li fa del tot insostenible, quan veu que allò se li escapa de les mans, un fet inesperat apareix per salvar-lo, almenys momentàniament: la seva mare els convida, per Nadal, a un viatge d'una setmana a Egipte. Es veu que ha venut un pis a un preu molt més alt que no es pensava, i ha decidit convidar tota la família a passar uns dies d'esbarjo lluny de Barcelona.

A l'avió, pocs minuts després de l'enlairament, en Pol nota amb satisfacció com l'aire li arriba als pulmons sense dificultat, i en girar-se i veure la Joana al seu costat que consulta la guia, s'adona que la Júlia, com la seva ciutat, han quedat enrere, lluny, fora de joc.
Aquella setmana resulta ser un bàlsam miraculós. Cada dia fa l'amor amb la seva dona, i cada dia la troba més especial, única i irrepetible. La Joana es transforma quan és de viatge, i si ja normalment respira optimisme i aposta per les vibracions positives, ara, prop del Nil, recorrent-lo en un tràveling etern i inefable, sembla com si aconseguís de fondre cos i ànima en un adorable ens que tot ho pot i tot ho vol. Va pels carrers del poble parlant amb tots els que s'acosten -que són molts i per a en Pol una mica massa pesats-, i no para ni un instant de fotogra
fiar cada detall, cada cara interessant, botiguetes que als ulls dels altres no tenen cap interès i que vistes per ella a través de la càmera digital esdevenen veritables quadres exòtics amb escenes irrepetibles; i què dir de les seves pupil.les en el moment de contemplar els famosos temples? En Pol l'observa d'amagat mentre ella fixa els ulls en les dues increíbles estàtues de Ramsés II que donen la benvinguda al temple de Luxor. Li sembla que ens aquells instants la Joana reviu la història com si en formés part, absorbint-la, i li té certa enveja perquè ell només és un turista desvagat, un de tants que caminen i passen per allà escoltant les explicacions del guia i poc més. Li té certa enveja però també se'n sent molt a prop, potser com mai abans.
Ni que vulgui no pot recordar la Júlia; la realitat immediata és tan intensa i tan plena d'emocions i experiències inusuals, que Barcelona li sembla un malson del qual se n'ha desempallegat per sempre. Se sent completament desconnectat del seu destí, del dia a dia d'anys d'ésser a la mateixa ciutat dins un entorn quasi invariable. Ara, en canvi, recolzat a la coberta del Quenn of Thebas, es deixa portar pel suau aire fresc que acompanya els girs callats de les faluques mentre imagina com serà La Vall dels Reis que visitaran demà al matí. També imagina escenes eròtiques a l'habitació, un polvo que durarà mentre el barco navegui cap a la resclosa, però això no li sembla cap novetat. Sóc un obsés- diu en veu baixa i amb un somriure maliciós. -Què hi farem!

El diumenge s'acaba el viatge i tornen a casa. Són a l'aeroport i en Pol no obre la boca. -Ens queda tota una tarda i una nit- diu la Joana per animar-lo; ell fa que sí amb el cap i s'afanya a col.locar les maletes al taxi. Té la mirada perduda i sembla que li costi respirar. La Joana ja està acostumada a aquestes depressions post-vacances, però aquesta vegada diria que la cosa és més greu i no entén perquè. "Hauria d'estar content de poder deixar de veure la família durant uns dies, i d'altra banda... sí que li ha agradat Egipte, però com per posar-se així...bé, no ho sé, ja se li passarà" decideix, i torna al que pensava tot just fa uns minuts. La seva vida a la feina és prou complicada per poder permetre's el luxe de deprimir-se; d'ella en depenen quatre, cinc, sis persones, i a pesar que també s'hagués quedat una setmana més fent el boig amb els egipcis, ara li toca posar-se les piles i centrar-se en els objectius prioritaris. Fa mentalment un resum dels projectes que té endegats, i s'empipa perquè es neguiteja abans d'hora. Però és una dona que toca de peus a terra, i de seguida enfoca els problemes per la part menys negativa. Això li retorna una certa il.lusió; ara quasi diria que ja té ganes de començar a treballar.

El taxi els deixa davant la porta de l'edifici on viuen i on la Joana hi té l'estudi. És un loft enorme partit en dos espais, un per a la casa -el més gran- i un per a la feina, separats només per una porta prima i distribuïts de tal manera que per entrar al domicili s'ha de passar pel despatx. Això, en obrir la porta, empipa el Pol, que hagués volgut anar directament a la sala sense veure els ordinadors ni, en especial, el lloc ara buit però que de dia ocupa la Júlia. Perquè de sobte ho ha recuperat tot, i amb una força desmesurada. S'adona que en aquell precís moment, només el desig per la noia el manté viu i amb una certa consciència del que passa al seu davant. Només la imatge d'aquell tanga entrellucat quan la Júlia s'ajup a recollir alguna cosa fa que la pel.lícula que està vivint pugui ser alguna cosa més que un drama barat, una estúpida novel.la de fulletó. El record d'aquell cos, el fet de pensar que l'endemà tornarà a veure-la i a parlar-hi, li fa bullir la sang. De sobte, i per gran sorpresa de la seva dona, se sent ple d'energia: obre una ampolla del seu vi preferit, i amb la copa ben plena a la mà, se'n va cap a la xemeneia per fer foc. La Joana, que ha seguit d'oïde els seus moviments apressarats, diu en veu alta des del vestidor amb por que no la senti:
-Vaja, per fi has sortit de la tomba de Tutankamon! M'agrada que siguis raonable i t'ho prenguis bé. Què et penses, que en tinc ganes jo de tornar a currar, de reunir-me amb aquells clients pesats, d'escoltar les seves mesquineses, de passar-me el dia parlant per telèfon de qüestions estúpides que d'altra banda sembla que només jo pugui solucionar? No, i no. Si ho penses t'equivoques. Però, i què hi podem fer? Ens ho hem passat de fàbula, no és cert? I doncs, per què et tortures i et capfiques com un nen petit?
La Joana ho diu amb bona fe i amb una certa complicitat, perquè en el fons, ara que només falten unes hores pel dilluns, el món li cau a sobre amb el pes d'una enorme grua. Fa una estona, en revisar l'agenda, ha vist el que l'esperava: com sempre, els dies abans del viatge, s'havia dedicat a ajornar tot el possible per a la tornada, i finalment el dia ha arribat. "Aquesta setmana no tindré temps ni per dinar; dilluns a Vic, dimecres a Tarragona, i dijous vés a saber a on. Merda!"
I efectivament és així. Els següents dies en Pol a penes la veu, i es comuniquen i es posen al corrent de les coses per telèfon. La Joana li ha demanat que estigui una mica més pendent de l'estudi, que hi doni un cop de mà, vaja, i ell no pot negar-s'hi, la qual cosa l'empeny a un perillós precipi on no volia ni apropar-se. Un precipi on ressona, potent, un nom. Un espadat que li produeix tal vertigen que li entren ganes de saltar buscant la fi del patiment, atret pel magnetisme de la por a l'inconegut. Vol i dol, està obsessionat amb un impossible, i la paradoxa que li planteja aquest desig mortal no el deixa aclucar l'ull. Al matí, quan es mira al mirall, les bosses i les arrugues li confirmen la seva davallada inexorable cap a la destrucció completa, cap al no res definitiu. Recorda les tombes egípcies i, per un instant, s'imagina la placidesa que l'acompanya en ajaçar-se dins el sarcòfag dient adéu per sempre més. Tan sols té un consol: amb aquella pinta la Júlia ni se li acostarà. "De ben segur que faig pudor a mort" pensa, "pudor d'aquelles que noten els altres i que un mateix no pot percebre perquè la du dins els porus, enganxada subtilment a la pell, un tuf que no treu ni l'aigua bullent d'una dutxa ni el sabó més aromàtic.

Així, convençut que ningú se li adreçarà si no és imprescindible, va cap a l'estudi a veure si hi ha res urgent. Més que res, vol fer acte de presència per si la Joana, quan torni, els pregunta si s'ha deixat veure i si els ha ajudat tal i com li havia demanat a principis de setmana.
És dijous, la Joana ha volat a Madrid i no torna fins dissabte, i en Pol i la Júlia revisen per tercera vegada un text molt complicat per a uns clients molt punyeters. Són les set passades i estan sols; porten una hora llegint i fent correccions, molt junts i concentrats, sobretot la Júlia. En Pol fa el que pot per no caure en la temptació d'espiar el cul de la noia per veure quin tipus de calces du avui. De sobte, per casualitat, s'ho troba davant dels nassos: són una mena de calçotets home-dona de Calvin Klein, un peça que li desperta mil fantasies.
La Júlia s'ha aixecat per agafar un CD i sense voler li posa les natges a tocar dels llavis, i ell aprofita que la noia està d'esquena per llepar-se'ls assaborint una pell que segur no lleparà. Segur? Ja no ho sap, ja no sap res, s'està tornant boig. Si afegim que, en girar-se, la Júlia ha dut un dels seus pits -l'esquerre- contra el braç d'en Pol, es pot entendre que an ell li sembli que de sobte té molta febre, deu estar com a mínim a trenta-nou, ha de fer alguna cosa.
-Ep, que hi ha algú a casa?- li pregunta sorneguera la Júlia. -Sembla que hagis vist un fantasma!
Ho diu per cridar l'atenció, però el gest que acompanya la frase -mou el cap suaument de dreta a esquerra, com quan et fan mal les cervicals- desmenteix qualsevol intenció premeditada o inusual. En Pol es desespera i està a punt de tirar-se-li a sobre, però una vegada més aconsegueix fer cas de la veu de la consciència abans que sigui massa tard. No diu res però està rumiant, busca un camí alternatiu i menys arriscat per aconseguir el que ara ja ningú li pot manllevar, i amb la decisió presa, no tarda a trobar el recurs que ha de desencadenar la tormenta final.
-Per cert,- diu com qui no vol la cosa -com tens allò del coll, encara et molesta? És que t'he vist com feies això amb el cap -en Pol repeteix el gest d'ella de fa uns moments, imitant-la- i de sobte m'he recordat que m'ho vas explicar...
La Júlia s'estranya una mica d'aquella sortida ambigua, però no reacciona amb inquietud, ans al contrari. Torna a moure el coll i se l'acaricia amb voluptuositat.
Llavors en Pol ho veu clar. És la seva última oportunitat, o ara o mai!
-Vols que et faci un massatge? Abans en sabia molt.
-De veritat? Oh, sí, seria fantàstic! Uns minuts i tornem a la feina, d'acord? És que estic baldada.
La normalitat aparent d'aquelles paraules desmunten per uns segons l'atac d'en Pol, però ja no es pot fer enrere, o sigui que es bufa els palmells per escalfar-los i els acosta lentament al tros de pell blanca que ha quedat al descobert quan la Júlia es recull els cabells. Té tanta por i ho desitja tant, que la postura i la intensíssima emoció que l'omple reprodueixen fidelment l'estat d'ànim en què es deuria trobar aquell famós estrangulador moments abans d'atacar les seves víctimes. Poc a poc, molt poc a poc per poder gaudir de cada segon d'aquell màgic instant, hi passeja delicadament els dits fent alhora una certa pressió que augmenta gradualment i subtil. La Júlia fa un primer sospir, però no és més que el que produeix l'alleujament puntual d'un dolor persistent. No pretén ser sensual ni provocativa, d'això ell n'està segur. Però tampoc no el rebutja; fins i tot diria que l'anima i l'incita a seguir amb més ganes i dedicació. Mou el coll com una gateta que cerca més i més profundes carícies.
Passen uns minuts i en Pol nota com el
la es relaxa, agraïda. No és el que ell pretenia, buscava quelcom més, buscava sexe, i ara no sap què ha de fer. Però no li cal pensar molt perquè de sobte, sense cap tall brusc, la Júlia li agafa les mans i les baixa lentament cap als seus pits menuts, d'adolescent, a penes uns mugrons amb una mica de volum. En Pol no diu res, no pot, i prefereix tancar els ulls i deixar-se fer. La Júlia respira amb més intensitat mentre ell l'acarona amb suavitat i amb un cert respecte, i un impuls tendre el mou a petonejar-la rere l'orella amb petons d'amant recent. Allò sembla fer embogir la noia, que de cop deixa sortir la cascada de passió que du oculta fa tant de temps i s'abraona amb fúria sobre el Pol, fent-lo caure damunt l'astora.
Però llavors sona el timbre de la porta. Ells callen, paralitzats, atents al timbre que insisteix, sembla fins i tot que amb més irritació. A corre-cuita, amb tota la por del món, s'arrangen la roba i intenten adoptar una actitud serena; la Júlia va a obrir, i tem que qui sigui que s'espera vegi de seguida i sense cap mena de dubte què està passant allí dins. La vermellor a les galtes i la respiració agitada la delataran. Tot i així, obre la porta i se sorprèn de trobar-hi un simple missatger. No n'esperava cap a aquella hora, però el noi s'excusa de seguida dient que l'han fet esperar més del compte i que, a més, s'ha perdut diverses vegades mentre buscava l'adreça.
-Ho sento, de veritat, però no ha estat culpa meva. Ho puc deixar igualment, no és cert?
-Sí, sí, -respon la Júlia visiblement alterada. -Deixa-ho que jo ja ho donaré a la persona que se n'encarrega.
Quan el missatger marxa, en Pol se la mira i fa un gest mig desesperat mig còmic. Ara que ja la tenia, pensa, maleït sigui!
Però la Júlia, encesa, no perd ni un segon abans de tornar-lo a abraçar, i el besa amb força i amb la boca oberta, mossegant-li lleument la llengua amb les seves dents blanques i petites. En Pol nota com l'erecció se li està fent tan òbvia que aviat hauran de passar al següent episodi: necessita follar-se-la immediatament o explotarà de pur desig. Sense pensar-s'ho dos cops, comença a treure's els pantalons maldestrament , i de cop s'adona que hauria d'haver començat per les sabates, perquè ara té els camals arrugats als turmells, ridícul, quasi immobilitzat. Per la seva banda, la Júlia s'ha quedat en calces i sostenidors, esperant que en Pol hi torni, i se sent una mica beneita amb les braços caiguts i esbufegant.
Ell, a punt de caure, no se'n sap avenir. Amb les presses, no aconsegueix desfer-se de la puta roba que el separa de l'abraçada definitiva, de la consumació de l'acte, però no pot prendre-s'ho amb la calma necessària, tanta és l'excitació que l'empeny.
Llavors, en un punt indeterminat i llunyà de l'estudi, sona el telèfon. La Júlia, que creia que havia posat el contestador, es desespera. Escolta els trucs que no paren i alhora sent la veu nerviosa d'en Pol que li ordena deixar-ho estar.
-Que soni, que soni, tant li fa. Nosaltres tenim feina!
Allò, a la noia, no li agrada. Tot plegat comença a semblar una comèdia d'embolics, una demostració pràctica de la teoria mal entesa del coitus interruptus, i té la sensació que la cosa no rutlla.
En Pol també s'ha refredat; ara contempla la Júlia amb una mica de distància, la suficient per poder respirar profundament i analitzar la situació amb objectivitat. S'apuja els pantalons, es corda el cinturó i li pregunta:
-Creus en el destí? En algú desconegut que vetlla per nosaltres i que ens evita maldecaps innecessaris? Un ànima bona que ens avisa dels nostres errors abans de cometre'ls?
Dit això, en Pol somriu, i ella l'imita. Es vesteixen en silenci i se senten alleujats.
-El destí? Potser...per què no? fa ella com a comiat.




Comentaris

  • Clar de lluna | 19-02-2008 | Valoració: 10

    ...llarg? Curt!!!!!!
    Relat de fàcil lectura, tot i que hi ha alguna frase difícil de llegir...
    Personalment em costa entendre la infidelitat quan un és feliç i ho té tot, però suposo que el desig, o més ben dit, l'obsessió, ens pot jugar males passades a la vida!
    El final m'ha sorprès, no m'esperava que acabés així, però m'ha agradat molt!

    I sí, a vegades a la vida hi ha casualitats que et fan pensar que no esculls el camí correcte! I sort que hi són!!!

    En fi, poc més a dir-te del què t'he anat dient: m'agrada com redactes, el vocabulari, l'ambientació.... però no em faria res que durés una mica més!

    No tens cap novel·la?

    Apa, un petó!

  • Àfrika Winslet | 02-02-2006

    Se m'ha oblidat dir-te que no sé perquè, però amb aquest títol i venint de tu no m'esperava un relat així... m'ha sorprès!! I és que no havia mirat a quina categoria pertanyia. jeje

  • uuffff...[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 02-02-2006 | Valoració: 10

    per on començo? És que m'ha agradat tot el relat, i no sé si em quedo amb la part final (molt bona, doncs no pensava pas que els tallessin dos cops! pobres...o no...), amb la part del principi (aquesta parella feliç... o no tan feliç?), amb la reflexió sobre el destí i aquest algú que vetlla per nosaltres (un àngel de la guarda? el destí és escrit o el podem canviar? o ens el canvien??), o amb la idea de que en relaitat quan desitges molt una cosa i la tens a les mans, sempre acabes posant-te nerviós i fent el ridícul (jajaja que bo quan es queda amb els pantalons als turmells... és una imatge genial i que reflecteix molt bé que aquests "embolics" a corre-cuita no surten mai tan bonics com a les pel·lícules... jeje) !!!
    Apa, pensava que em costaria força llegir-me un relat tan llarg... però jo crec que ho he llegit en la meitat de temps que diu! jeje I és que està molt bé, i una cosa porta a l'altre... genial fost! Enhorabona, el que més m'ha agradat (de moment!). Tenia raó qui m'ho va recomanar ;)

    Petons de la teva sensation... jeje!

  • Equinozio | 08-12-2005

    M'he llegit el teu relat. M'ha agradat, me l'he llegit sense parar i esperant arribar a final intentant descobrir que passaria al final.
    Trobo que està molt ben explicat però pel meu gust li falla una mica més de descripció. Clar que això són coses meves... S'entenen tots els llocs i me'ls puc imaginar bé però sempre m'agrada una mica de prosa poetica.

    Equinozio

  • Ui, que bo...[Ofensiu]
    angie | 07-12-2005 | Valoració: 9

    aquest relat, fost.
    Sembla que necessita una continuació i això et deixa aquell regust d'esperar si serà així o no.
    Ara et semblarà una ximpleria, però em fixo molt en les primeres i últimes frases dels relats i en aquest (cosa curiosa) hi ha un lligam :

    "En Pol i la Joana fa uns anys que són plenament feliços".
    "-El destí?Potser....per què no?fa ella com a comiat.

    Naturalment, l'ella de l'última frase no és la Joana, és la Júlia, però el destí que sura en tota la història, fa d'àngel de la guarda de la primera, i sembla que tot es resumeixi en una felicitat inicial que el destí s'encarrega de no destruir. Una felicitat una mica masoquista per part dels dos (és clar).
    El lligam laboral de la Joana i el Pol conforma el tarannà dels dos, l'un dominant i segur, i l'altre insegur i amb necessitat d'autoafirmar-se a cada moment. Ja des del començament s'ensuma tot el que la Joana ha fet per ell i tot el que ell fa va guiat per aquest fet.

    El lector resta atent durant tota la lectura i això s'agraeix molt. La prosa narrada amb cura i estil elegant que eleva encara més la història.
    Les frases curtes ben ubicades i el vocabulari planer.

    Els diàlegs enmig de la narració, feta en tercera persona, fan del lector un espectador de teatre, doncs sembla acabar com un vodevil, amb un somriure als llavis.

    Amb aquest somriure, et felicito
    i et dono un excel.lent, que a més et poso (encara que sé que t'estimes més els comentaris).

    angie

    (a veure si t'animes a escriure més cosetes)



  • Fantàstic!!![Ofensiu]
    EmmaThessaM | 01-11-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat! Si no fos perquè jo no poso mai notes, en aquest li posaria un 10. Haig de reconèixer quan he vist que coma mínim tardaria 23 minuts a llegir-l'ho m'ha entrat al pànic: ai que serà un totxo sense ni cara ni ulls... ;-) Però no. No! És un relat sublim.

    Ben treballat i ben descrit. Llenguatge correcte i encertat que agafa la lectora de la mà amb subtilesa i la guia amb encant a través dels pensaments dels protagonistes, del seu viatge, de les seves vides, dels seus anhels. Potser faltaria augmentar una mica més la dosi de comicitat del final, perquè la lectora realment s'adonés que l'escena no té futur, que ella mateixa sentís que els personatges estan fent el ridícul, però això és una opinió subjectiva totalment obviable.

    Gràcies per aquest escrit i per la bona estona que m'has fet passar,

    EmmaThessaM

    PD. Saps què? Em sembla que em saltaré les meves pròpies normes i et posaré el 10. Quan un relat s'ho mereix, s'ho mereix i punt.

  • Ui! Aquest sí que me l'he imprimit![Ofensiu]
    jacobè | 11-10-2005

    ...i ha estat un plaer de lectura en el meu llarg trajecte en tren.
    "Tanta felicitat a vegades li fa por", també li fa por perdre-la. Crec que, en el fons, ni al final s'arrisca. És un cagat i un conformista. Però és una opció, té tot el dret de ser així. No és ambiciós, però per altra banda ell sí que es para a pensar cap a on anem i per què. Pensa més que actúa.
    Però és un home viu: "els seus cossos es troben tothora en contactes no buscats però tampoc mai rebutjats","només el desig per la noia el manté viu i amb una certa consciència del que passa al seu davant".
    Foster! El tanga "entrellucat" no té pèrdua!
    "Ui, de què poc!" Un títol molt ben trobat. El tenia en el cap durant tot el relat i fins al final no he vist que...de què poc que s'arrisca.
    No ho sé, potser ho he interpretat malament, però ho veig així.

  • el destí...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 26-09-2005 | Valoració: 10

    Un relat molt ben dut, foster. I no es fa gens feixuc!!
    Mantens l'intriga en tot moment, la descripció psíquica i física dels personatges són molt bones, i amb tot té una coherència que fa que sigui una història rodona. Ho has pensat tot, i això reforça la veracitat i quotidianitat de la trama: l'estudi, el loft, l'oligarquia de la feina, les treballadors, la família... i en Pol està també molt ben construït.
    Em sembla que és el millor que t'he llegit fins ara!
    M'agraden les referències documentades del viatge, també, i es nota que també ho saps tot sobre la 'desconnexió' de viatjar i dels anticímaxs de tornar.

    Felicitats!!

    m

  • Temptacions quotidianes[Ofensiu]
    Biel Martí | 25-07-2005

    Temptacions quotidianes, moments del dia a dia en que un vol fer quelcom que, per altra banda, li colpeja la consciència com un martell. El personatge d'en Pol potser qualsevol del carrer, m'ha semblat del tot creïble i ben descrit, amb la seva autoestima pel terra però amb la necessitat d'apujar-la. El personatge de la Joana també m'ha convencut, encara que el de la Júlia se m'ha desdibuixat lleugerament, com si estigués menys perfilat o, potser, per ser menys esquemàtic. No sé si m'explico.
    Sí he de dir, que dels que t'he llegit fins ara és el millor, malgrat que sigui llarg no es fa llarg, cosa molt important, i tota la història es llegeix amb avidesa de saber què passarà. Incloc aquí que el parèntesi egipci em sembla una bona pausa al relat. Com a fet crític, diré que el salt de la rutina a Egipte em sembla massa precipitat i que no he pogut ubicar l'edat del protagonista... se sent vell i es veu vell, però folla cada dia amb la seva dona, té una toxicomania o problema de dependència del que en parles al començament i després s'esvaeix (potser jo ho he interpretat malament, que pot ser perfectament). Molt bo, però, en tot el seu conjunt.

    Biel.

  • Bé, bé... BÉ![Ofensiu]
    pivotatomic | 18-07-2005

    Ei, Foster!

    Aquest és el primer relat que et llegeixo i ja et dic que no serà el darrer. Es un relat llarg pels cànons d'aquesta pàgina, però que m'he fet d'una sentada i sense que se'm fes gens ni mica llarg.
    M'agrada el temps que et prens per descriure la situació i, fins i tot, el llarg interludi egipci. La resolució, perfectament coherent tant amb el títol com en un coitus interruptus, reconec, però, que em deixa una mica fred (que sí, que és perfectament lògica... però que et deixa una mica amb aquella sensació de "ah, ja està?"). A banda, no sé si jo en tindria prou amb un missatger i una trucada...

    En fi, però, són temes menors que no tenen massa importància. El conte em sembla pràcticament impecable a nivell d'estil (alguna falta aquí, alguna coma allà, pecatta minutta, tot plegat) i amb un ritme molt aconseguit. Només et diré que m'has posat content amb els tangues de la Julia... i encara no són les 8 del matí!

    Felicitats, company! Tindràs més notícies meves...

  • Un altre personatge versemblant[Ofensiu]
    brumari | 17-07-2005 | Valoració: 9

    El teu Pol i el meu Jaume comparteixen alguns trets. El món n'està ple de gent així. Només cal observar-los i muntar la ficció, cosa que tu saps fer admirablement.

    Ara, si m'ho permets, et faria algunes observacions. Una, fàcilment aplicable de caràcter ortogràfic: puntuar millor algunes verbalitzacions dels personatges per a facilitar la lectura. (Tan coix com vaig d'aquesta disciplina, em fa una mica de vergonya donar consells d'ortografia, però em justifica la bona intenció).

    Dues observacions o, millor dit, preguntes referents a la trama argumental:
    1ª, No podries prescindir del dos personatges Irina i Judit? Jo personalment tinc l'obsessió de no carregar les narracions amb noms innecessaris.
    2ª, No has pensat en un final menys tancat? L'última escena, des del timbre del missatger fins que ell es corda el cinturó, la trobo magistral. Introdueixes al lector en els neguits, les urgències i les frustracions de la parella. Però, és lògic el conformisme final dels personatges? No podries deixar al lector amb el dubte raonable de nous intents en el futur?

    Espero que acceptis els meus comentaris com un intent constructiu.
    Sempre he pensat -i ho hem comentat amb altres autors a alguna trobada- que una de les carències d'aquesta pàgina extraordinària és la mancança de crítica sincera i constructiva. Els comentaris són, en general, excessivament amables i afalagadors. Això anima -que també és bo- però no ens ajuda a millorar.
    Segueix escrivint, que ets molt bo.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.71