Tu... jo... una de sola...

No em jutgis, què no he deixat de ser jo; potser he canviat. T'he decepcionat? - em sap greu, creu-me si et dic que no era la meva intenció, però no visc per alegrar-te el rostre, potser és hora que doni un punt d'optimisme al meu, no creus?
I ara em sortiràs amb la idea que ningú canvia, sense ni tan sols donar-me'n l'oportunitat, però avui puc dir-te, que no ets tu qui m'eixuga les llàgrimes, si no jo mateixa, que al despertar, aquest matí, he vist que no em quedaven massa bé i me les he tret de sobre.
I els ulls, aquests que fins i tot jo admiro, i ja és estrany, ho saps, no tornaran a pregar-te, tanmateix, per que ho haurien de fer si ja no son teves, les mans que han donat un punt de color a les meves, i per fi, el blanc del glaç desapareix. Potser no sóc feta d'un material estrany, com creiem, potser simplement, és que avui, al arribar a casa, m'he adonat, que no calia tenir totes les finestres tancades, no és tan el temor que provoca tenir algú que miri dins.
I ara, a unes hores d'anar a dormir, ja no m'espanta el fet que em puguis atacar per sorpresa, perquè estic segura que si tornes, et podria convèncer de tornar-me la clau dels records, aquest cop però, sense res a canvi, sense cap ferida oberta d'aquelles que t'agrada tant veure sagnar, perquè tu, o jo mateixa, que som el mateix passat, la d'ahir; no m'espatllarà el futur.