Tres pistoles

Un relat de: SANTANDREU3

A casa hi teníem tres pistoles. Una de ferro, antiga, de gallet exterior i que rodava per tot arreu , generalment al "quarto" del carbó, barrejada amb eines i estris de tota mena. No servia per a res.

Les altres tenien tot el respecte de la família. Eren de l'avi i del pare, que eren del Sometent, aquella institució recuperada dels vells temps del sagramental, quan es tocaven campanes per cridar el veïnat a defensar el poble dels malfactors. En els respectius temps de l'avi i el pare ja no era el mateix, però es vivien dies convulsos i es volia comptar amb aquella força pel que pogués passar.

La pistola de l'avi era la més pròpia d'ell, es podria dir que era una pistola presumida, plena de nacres i marfils i que es guardava en un estoig envellutat. La del pare era molt senzilla i potser ni matava, però mal si que en devia de fer. Estava guardada en una capsa de cartró.

D'alguna manera en aquelles armes desiguals s'hi podien veure com el retrat dels dos homes. L'avi, que a Sant Andreu li deien el valent i el pare, que no era capaç de matar una mosca.

Una vegada el pare va rebre un cop de sabre a la Via Laietana, en una manifestació, i va estar-se uns dies al llit. No és pas que participés en cap moviment a favor de res i el mal que va patir no era el del braç, majorment, si no pel paquet que portava quan el van agredir i que no va recuperar.(Allò valia diners).

A casa hi havia els dos diplomes i jo tinc el de l'avi , firmat pel Capità General Emilio Barrera. Feien patxoca, ens semblava que no érem ciutadans de la pila, érem més distingits.

Quan va començar la revolta del 36, però, el problema era saber si la pertinença a aquella organització cívica era bona o dolenta en un moment tan bèstia. No s`hi van pensar massa i es va decidir fer desaparèixer les pistoles.

Teníem el pou que fèiem servir poc des que vam tenir aigua corrent i va semblar un lloc a propòsit, encara que van quedar amb molts dubtes i per si de cas, i perquè no es poguessin trobar mai més les van anar colgant amb runes i trastos gairebé fins al nivell del terra. A mi em va saber greu, el pou sempre era una mica perillós i tenia un aire de misteri, però la seguretat de la família era essencial.

A casa va quedar la pistola vella i rovellada, amb la que jo m'entretenia a vegades. L'ambient del carrer era propici als meus pensaments. El més insistent era si aquella pistola s'havia disparat alguna vegada i si havia matat. També les pel·lícules de crims i de guerres que veiem tant sovint al "Recreo", a l'"Odeón", a Can Galleda i a l'Atlàntida, els cinemes que hi havia a Sant Andreu eren un bon brou de suggestions.

Un dia vaig tenir una idea absolutament bèstia. Tenia guardats de les últimes verbenes alguns " mistos Garibaldi" i vaig voler fer una prova amb la pistola, per veure si al picar el gallet en el misto, hi hauria explosió.

La mare estava fent el dinar, plena de mals pensaments.

Per aquells dies s'havia produït un dels crims més repulsius que recordo. S'explicava que les "Patrullas de Control" havien anat a prendre un pare i un fill d'una vaqueria, no sé si del barri o no, i que havien dit a la dona de la casa que no es preocupés, que els seus homes tornarien de seguida, perquè es tractava d'un interrogatori, i prou.

La pobra dona va rebre al cap d'unes hores un paquet amb els testicles i els dits de les mans de pare i del fill .

En aquestes que jo entro a la cuina sense fer soroll, em poso a l'esquena de la mare i, prement el gallet, crido : "manos arriba" !

La detonació va ser enorme i la mare va patir un atac de nervis. Estàvem sols a casa i jo no sabia què fer. Li vaig voler donar Aigua del Carme i la va llençar d'una manotada.

Passada la primera fase de l'atac, se'm va tirar a sobre i em va omplir de bufetades i d'empentes. I recordo molt bé que jo pensava que era natural, que em pegués, perquè sabia que tenia tota la raó del món.

Havia estat, veritablement, una mala pensada.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer