Tren

Com a tota la gent de la meva posició, m’agradava viatjar.
M’agradava viatjar, però, com la meva situació econòmica actual era la que era, havia decidit de fer-ho amb ferrocarril, això si, viatjar el més lluny possible, en aquella línia que coneixia bé, la que portava des de L’Hospitalet del Llobregat a Puigcerdà, aturant-me a Ripoll on
tenia una colla d’amics als quals necessitava veure de tant en tant.
El bitllet fins a Ripoll té un cost considerable. Em feien falta diners, així que em vaig armar de valor, i vaig dirigir-me (ja que deien que totes les entitats bancàries tenien les aixetes del crèdit tancades) a una que em va semblar d’ una mida abastable per a mi i la meva butxaca.
Em varen fer seure i esperar, puix el director estava fent un Sudoku d’ aquests que són molt difícils i no se'l podia destorbar.
Al cap de dues hores se'm va dir que seria ates en uns moments, pel Sr. director mateix. Després d’uns segons va obrir la porta del seu despatx, allargant-me una mà tova com un lluç mort, a manera de salutació per fer-me entrar.
(Als compradors de preferents i als clients rics els hi feia un parell de petons, a mi no).
Li vaig fer quatre cèntims de la meva necessitat d’esbarjo i de viatge i em va contestar que a la seva entitat, tenien un producte que es podia acostar, i molt a les meves necessitats.
Es tractava de la hipoteca “Travel in Railroad“, de primeres no ho vaig entendre, crec que vol dir viatjar en ferrocarril, en idioma anglès, el qual desconec a la perfecció però clar, avui en dia, si una expressió no és en anglès, perd moltíssima força. I això que l’esmentada sucursal, era d’una caixa on es feia un esment molt concret de la seva procedència catalana, en el nom de l’entitat i en tot el relatiu a la seva publicitat.
Després de preguntar-me si tenia una nòmina, propietats, béns immobles, si era imminent el cobrament d’alguna herència familiar, em varen fer obrir un compte per a poder ingressar els diners que em deixarien, un cop descomptats: el “Montepio de les famílies de banquers en crisi”, comissions per decepció del producte, més comissions pel manteniment de la llibreta que acabava d’obrir i una taxa que es denominava: “perquesi".
Allà tenia el meu capital, que semblava il•luminat doncs el varen marcar amb un retolador d’aquells que fan destacar el seu color, amb un efecte florescent
Vint Euros!!!
El crèdit era de set-cents trenta-dos Euros, però a força d'anar liquidant despeses es va quedar en això: Vint Euros.
Amb els meus diners a la mà, vaig anar a l’estació de plaça Catalunya per comprar el bitllet, i com la taquilla era tancada, em vaig dirigir a l’oficina d’atenció a l'usuari, on, després de renyar-me moltíssim per no haver-lo volgut agafar a la màquina, me'l varen vendre, però una mica de mala gana, doncs em varen dir que no era la seva obligació despatxar bitllets.
Encara que les maquines els hi prenguessin la feina?
- Vaig pensar jo.
Quins nervis!!! Estava a punt de començar el meu viatge.
De cop, em vaig adonar que no duia equipatge i malgrat no tenir diners, no volia que manqués cap detall en el meu desplaçament però, per sort (com si ja ho tinguessin previst) hi havia una botiga de “xinos” que en venia a la mateixa estació i a molt bon preu, encara que la qualitat...
Quina sort que vaig tenir!!!

Hagués jurat que era el mateix dependent que m’havia venut el bitllet, amb els ulls axinesats, fruit d’algun tipus de maquillatge, però com sóc mal fisonomista no li vaig dir res, tampoc vaig voler dir-li, quan m’ho va preguntar, el destí del meu viatge, per què vaig creure que no n’havia de fer res.
Crec que en la meva tossuderia, (com no vaig voler dir-li el destí del meu viatge), n’havia sortit perdent jo, ja que em vaig trobar carregat d’estris per la neu en la mateixa quantitat que d’estris per a la platja, amen de bosses, maletes, barrets, etc. ah si i un flotador!

Em quedaven dotze minuts abans no fes acte de presència el meu comboi per les andanes, però vaig pensar que era millor anar tirant cap a les vies car anava força carregat de coses, i això feia alentir la meva marxa, encara que tot el que em va semblar sobrer ho vaig donar a un “guiri”, color de gamba, que vaig creure que en faria més bon ús que jo.
Passats aquests minuts, que, es van fer llarguíssims, i precedit pel núvol blanc del vapor de la màquina, va fer acte de presència, omnipotent, el meu tren, negre com el carbó que es cremava en els seus budells per fer-lo funcionar, crec, però no em feu cas que no n’entenc massa de trens, i és possible que "anés" amb una altra cosa.

Vaig pujar, i com tenia una mica de gana li vaig demanar a un senyor amb aspecte “noucentista”, patilles llargues, barba, bigoti, monocle, si em podia indicar on era el vagó restaurant, però, ni em va mirar i ni molt menys em va donar resposta. Quina falta d’educació !
Així que vaig decidir fer un passeig per l’interior del tren i els quatre vagons que el componien per tal de trobar-lo, si n’hi havia.
La fusta es feia protagonista de la decoració del vagó en què em trobava, la fusta i les riques draperies que, amb acabats de cortines i bandós remarcaven aquest aspecte sobri i auster que dóna aquest noble material.
El següent vagó en la meva cerca, em va semblar del tot diferent, tant en la distribució dels seients -que ja no eren compartimentats com en el vagó anterior- com en el material fet servir per a guarnir l’estança. El color de l'eskai blau marí, que entapissava tots els seients, compartia presencia amb el gris de les cortines que, enrotllades en el seu espai de recollida, feien el viatge en la part superior de la majoria de finestres.
Les poques persones assegudes en llurs seients duien una vestimenta concreta, que acabava la majoria de peces de roba amb grans solapes i “acampanaments” enormes en els baixos dels pantalons.
Em va semblar que els seus vestits, estaven en plena concordança amb el guarnit del vagó en què es trobaven, com si la moda en vestir i en decoració fessin un viatge conjunt en aquella secció del tren.
De totes maneres no era, tampoc aquell, el vagó restaurant que era el que jo estava buscant.

En el proper compartiment, un grup de noietes i noiets, vestits amb l’uniforme complert dels Escoltes de Sant Jordi, feien barrila amb una guitarra, tot cantant aquelles cançons que, en els anys setanta, feien que s’escurcés temps al viatge, o bé, que transcorregués d’una manera més portable.
En passar pel seu costat, em va cridar l’atenció el posat estàtic dels cantors i del jove músic que els acompanyava amb aquell instrument, el qual, si no ho tinc mal entès, fa so quan les cordes són rascades pels dits de la mà i aquell noi no ho estava fent. Fins i tot el so de les cançons i llur música semblaven estranys, llunyans, i una mica artificials i mecànics.
Tampoc en aquell espai hi havia cap lloc on donessin menjars de cap mena.

El proper vagó, protagonista en la meva cerca, no em va sorprendre en absolut, doncs em va semblar del més actual, tant en el mobiliari com en els materials, asèptics, normatius, lluents per nous, però com ja anava fent-se habitual; enlloc, res de menjar!
Tan sols, la presència dels passatgers, que com a ninots estàtics miraven per les finestres cap a l'infinit amb una mirada buida, una mirada que no mirava.
Hi havia un home negre, assegut en el seient més proper a mi, que va rebre, i ho reconec, tota la força de la meva ràbia, que en forma de pregunta, li vaig abocar...
- És que no es pot menjar res aquí?
Però tampoc vaig tenir cap resposta
- És que ningú em pot contestar?
Vaig suplicar més que demanar
A les hores i com un acte gens reflexiu, el vaig agafar de les solapes i el vaig fer ballar com un ninot que era. És necessari dir que no tinc gaire força jo, i tot i això em vaig sentir segur i fort en aquell meu atac d’indignació.
Esperitat i perseguit per al record de les imatges de la resta de ninots passatgers, vaig desfer el camí fet pel tren fins a tornar al meu vagó d’origen i palplantat, davant del senyor “noucentista” de les patilles i el monocle, vaig repetir l’acció, les solapes (aquest cop d’una levita o com coi es digui la peça de roba que portava) varen precedir la resta de vestits que duia posats al cos, totalment inanimat i amb un farcit de pasta de paper, a la manera d’un maniquí, el monocle va caure a terra i es va esmicolar en uns trossos insignificants de tan petits com eren.
En aquell moment, tinc la necessitat d’asserenar-me una mica, sec uns instants mentre miro el paisatge per la finestra, Quin verd més verd!, els pals que duien corrent a les vies ( ara no feia fum el tren) passaven amb molta presa, davant dels meus ulls, esverats per tot el que no veien clar. I eren moltes coses les que ni ells ni jo no enteníem.
Decideixo, tot i que em busco un esbronc segur, entrar en el vagó que mana als altres. Un cos, al qual descobreixo d’esquenes governant un panell de comandaments (per a mi molt complexes), no nota el meu acostament, a causa del fortíssim soroll del motor, per això no m’estranya el sotrac que va fer quan vaig recolzar-li una mà sobre de l'espatlla. Tot i que, sota de la meva mà, no hi havia res que sembles viu, no mes, un uniforme de maquinista de tren, buit de maquinista de tren i farcit d’un maniquí fet de pasta de paper.
Quin espant! Durant una fracció petita de temps, vaig imaginar tot un passatge en mans de ningú, sota el control d’algun automatisme que se m'escapava, cosa que, si he de ser sincer, no és difícil donats els meus nuls coneixements de mecànica i molt menys d’automatismes (l’únic acostament a aquest món que recordo és amb els autòmats de les atraccions del Tibidabo).
De cop vaig tenir l’alleujament de pensar que tot el passatge de “veritat” que havia trobat es resumia a mi mateix.
Un esglai de por em va recórrer tot el cos. El mateix espasme, en passar pel clatell, va deixar-me un sentiment agradable, com una carícia.

En aquest moment, em va semblar que la velocitat del tren nimbava. La desceleració era tan clara que em va portar a pensar que la fi del meu viatge era propera, així que vaig deixar el ninot conductor el més bé que vaig saber, perquè quedes com estava, i vaig córrer cap on havia deixat l’equipatge.

Reflexiono mentre baixo del tren:
Ara feia dues hores i mitja que havia sortit de l’estació de Plaça Catalunya, els usuaris habituals d’aquest trajecte no recorden quan temps fa que esmercen el mateix temps per fer la mateixa ruta. Vint-i-cinc anys?
També em va venir al cap una conversa de cafè, que vaig tenir al bar de l’estació, amb un senyor que era pintor, el qual em deia que fa sis anys tenia una nòmina molt més alta que ara i guanyava molts més diners i si podia estalviar una mica, li donaven un interès bancari que feia que, poder fer-ho, sortís a conte.
De totes maneres i malgrat tot, la gent que caminava per l’estació de Ripoll semblava conscient que tot avançava amb dues velocitats. Una era la de la gent inabastable, que vivia en els seus pedestals de gent rica, i que com l'oli, no podia barrejar-se amb l’aigualida gent que només viu sense més ambició que la de passar els dies.

Arribat a l’estació, em semblà veure a cua d’ull, la màquina de vendre bitllets, que em mirà malament amb els seus ulls servicials de màquina, “esquirola”.
Em sento cofoi i feliç, doncs, el meu viatge ha acabat.
Però no sé si ha acabat bé.