Trair la llum

La noia era asseguda mirant per la finestra - perfecta - com una nina dibuixada per l'atzar de la llum que entrava a raig per tota la cambra. La mirada, perduda en un punt indefinit fora del meu abast. Desitjava pintar-la amb l'aura de misteri que reflectien els seus ulls sense descobrir allò que la feia embadalir, i alhora provocava un esguard delicat travessat pel temor d'una inquietud no mostrada, que mantenia en secret el seu pensament més íntim.

El llenç era a punt, esperava impacient un traç, una pinzellada minsa que el penetrés en algun bocí verge: de color, d'intenció, de contacte amb el món real, sempre tan llunyà; tan sols conegut per l'aproximació que el pintor en feia, com a mèdium i intermediari forçós entre realitat i tela.

Jo restava en desacord amb mi mateix, no sabia com atacar la pintura: podia engabiar a la noia dins una veladura fosca, només il·luminada per l'escletxa de llum que gosava entrar per la finestra. Donar una sensació claustrofòbica en contrast amb la innocència de la jove, que es revoltava contra la foscor de l'entorn i acaparava el protagonisme de l'escena, derrotant a la fi l'atmosfera tètrica on era inserida.
L'altra opció era pintar a la model dins la cambra il·luminada, com un tot unitari de bellesa que emborratxés els sentits i no deixés separar els ulls de l'escena, hauria de captivar a l'observador com un iman de llum desbocada. La noia esdevindria part del Sol que entra per la finestra, seria la llum mateixa en un esguard amatent que esperaria la retirada del temps que passa, i restaria aturat en la presó del llenç, que no permetria que el Sol marxés per un instant, doncs des d'aquell precís moment, ja seria un sempre.

Torno a fitar la delicada suavitat d'aquell perfil que mira enllà d'un finestral assolellat. És d'una bellesa extrema. Costa trair-la amb un pinzell que de ben segur no li farà justícia.



gypsy