Tràgica conspiració

11 de novembre de 2001
Liverpool Street, 60
Brusfield Road, E11, Londres

Estimada Alícia:

T'escric dos mesos després d'una esgarrifosa tragèdia, de la qual no m'he refet. Tot va començar fa un parell d'anys a Istambul, al cafè Tulà, un dia en què submergida en una boira espesseïda de tabac i en un estat mig hipnòtic, esperava en Hazim. Enmig d'un bosc de taules en les quals eterns amics s'explicaven inconfessables vides i experiències d'allò més ensopides, el temps d'espera es tornava incommensurable.

En els moments més insuportables i enmig de l'ofec de les anècdotes asfixiants de la gent, vaig enyorar per un instant la meva terra i els meus orígens europeus. Com tu bé saps, mai m'he sentit integrada enlloc, però la misteriosa màgia de la ciutat i d'en Hazim em feien oblidar el món sencer.

La cambrera del cafè amb aspecte de dona vella i amb olor de cigar, es va acostar per demanar-me si volia el mateix de sempre. La Najà i jo ens coneixíem de feia molt de temps, i jo ja sabia reconèixer de lluny els matisos de tots els gusts, flaires i veus del cafè. De sobte, algú em passà la mà freda pel clatell i em donà un petó càlid als llavis. Era el meu Hazim.

Crec que si m'haguessis vist amb aquell somriure, no t'hauria de dir res més. Quan estava a prop d'ell, res no existia per mi i m'aferrava a aquell estat de felicitat i d'èxtasi amb totes les meves forces. Però aquell instant aviat s'evaporà quan ell m'acaricià la mà, i em mirà de forma estranya i pertorbadora.

Tenia la cara pàl·lida, l'esguard alienat d'ell mateix i quan començà a parlar, els llavis tremolosos. Com en una mena d'auguri, jo sabia que aquell moment ens canviaria la vida. Em va explicar que havia de marxar per qüestions de feina als Estats Units, i tant ell com jo sabíem que allò, en el fons, significava un adéu definitiu. El sentiment era tant profund, que la confusió m'envaí i no vaig saber com reaccionar.

Mai m'havia imaginat que la passió encegadora de l'amor em podria sorprendre, com ho va fer aquell estiu. L'endemà, amb un dolor punyent i insuportable, amb les llàgrimes i les maletes preparades, em vaig acomiadar d'en Hazim, amb les següents paraules: fins aviat, -malgrat que els dos sabíem que no ens tornaríem a veure-.

A Londres vaig refer la meva vida. Passaren mesos d'ençà de la ruptura amb en Hazim i jo encara esperava alguna carta seva, perquè una espurna d'esperança romania dins meu. Quan ja feia quasi un any que no sabia res d'ell, i ja donava per perduda qualsevol possibilitat de tornar-lo a veure, em vaig preguntar com devia ser la seva vida, de què devia treballar i perquè no havia rebut cap notícia d'ell.

El dia fatídic estava a punt d'arribar. Era un onze de setembre. Estava descansant tranquil·lament a la meva habitació, quan de sobte, vaig sentir que la meva mare cridava exaltada. Les paraules eren confuses, agitades, intel·ligibles i brollaven de forma convulsiva. Preocupada, me'n vaig anar corrents on era ella i vaig observar un fet que em canviaria la vida.

11 de Setembre, 2.001. Nova York. Dues torres. Avions que xocaven contra elles. Fum. Bombers. Gent xisclant, atemorida. Una sensació de calfred em va recórrer el cos en observar aquelles imatges. No m'ho podia creure. Per què el Demiurg inventat per ells, els girava l'esquena i els oprimia, en el seu teatre del món? Vam estar tot el dia pendents d'aquella tragèdia, i també els dies següents.

Quan els mitjans de comunicació deixaren de fer-ne tant ressò i la policia encara buscava les identitats dels monstres que ho havien provocat, arribà el "gran" dia. Estava dinant, quan el presentador de la BBC connectà amb un dels corresponsals de Nova York i aquest anuncià que ja havien identificat l'últim dels suïcides.

La meva sorpresa sobrevingué, quan vaig veure la fotografia. Aquella persona, aquella fesomia, aquella mirada,... No. No. No podia ser. Confusió. Terror. Esgarrifança. Potser eren al·lucinacions? Però, com podia ser que se li assemblés tant? I com és que es deia també Hazim? No. Era una casualitat, però...

De sobte, un fons negre confús. Sento una veu llunyana, que poc a poc se'm va fent més clara. Ja ho vaig entenent. Em diu: tranquil·la, tranquil·la, i em xiuxiueja a l'orella. M'expliquen que m'he desmaiat, però llavors se m'apareix una imatge a la ment. Pregunto, què ha passat? Silenci sepulcral. Torno a preguntar, hi torno, hi torno. Xisclo, crido impotent, pregunto entre sospirs entrelligats, mentre les llàgrimes em cauen. Res. Silenci. Veus baixes, còmplices entre elles. Mirades llastimoses. Per què ningú em vol dir la veritat?
...

Doncs, ja veus Alícia. D'aquest joc de daus que és l'amor i que és la vida, no crec que ja mai em recuperi. La vida és un joc fet per i per als salvatges. Ara bé, la pregunta que sempre restarà en mi és: per què ho va fer? És que les seves creences l'havien embogit?
Una conxorxa d'enzes? No. Molt pitjor. La tràgica conspiració del fanatisme: un nou holocaust.