Tot és tardor al seu cor

Un relat de: Edgar
Les Gymnopédies de Erik Satie sonen a la sala des d’on Guillem contempla el panorama. Una aguda hipersensibilitat colpeja els cinc sentits: la visió del paisatge, la olor a terra humida, el gust del whisky, el so del piano i el tacte del marc de plata que té a les mans. Ell, més enllà dels cinquanta, té una vida tranquil•la; a la seva feina de traductor li dedica poc temps perquè el seu avariat cor no li ho permet.
A la tardor els dies vespregen aviat però només les flames que crepiten a la llar de foc i es reflecteixen a les parets, il•luminen la casa. Des de fa una setmana plou i ja els arbres amaguen la nuesa del tronc darrera les branques.
A la sala hi ha una taula plena de llibres un dels quals Guillem sosté a les mans. L’envaeix la emoció: és el que ella estava llegint.
“Núria, vaig recordant tantes coses de la nostra vida! Fa una estona pensava en aquell petó inexpert que et vaig donar, quan teníem tretze anys, i que va significar un abans i un després de la meva vida. I de la teva, segons em vas confessar. I després d’uns moments se’m va acudir que podríem fer una seqüència cinematogràfica com aquella en la qual Salvatore rep del seu mentor Alfredo tots els petons censurats al llarg dels anys i recollits i enllaçats al “Cinema Paradiso”.
Per què la vida ens ha fet això? ¿No en tenia prou amb el que havíem patit amb les meves malalties? No. Et volia a tu que eres la més desitjable i que haguessis superat tots els obstacles que t’hagués col•locat al davant.
Haguéssim pogut tenir una vida plàcida, llegint i discutint sobre literatura; gaudint de la naturalesa; sentint la música que porta a un món de somnis i conèixer mons encara desconeguts per nosaltres.
I tot això, vols que ho faci tot sol? Creus que podria?
M’hauràs d’ajudar a superar la absència que la teva mort m’ha causat perquè jo sol no podré”.
Sangloteja en silenci i llàgrimes que rellisquen suaus per les seves galtes acompanyen els seus pensaments.
Tot és tardor al seu cor.

Comentaris

  • Referents[Ofensiu]
    Carles Ferran | 15-02-2014

    Un relat que ja et transcendeix, més madur del que has mostrat fins ara (i que jo hagi llegit), amb unes delicades referències culturals que el vesteixen de versemblança. Molt ben estructurat i agradable de llegir. Segueix.