Tinc dos ulls (Ia part)

♥ -I-
Escric amb una lletra menuda. Així és com em sento la majoria dels dies. Menuda, petita, insignificant. Són tan grans les paraules.... A vegades, una paraula pot ferir molt més que una arma. Una paraula dita sense pensar-la, tot i que les pitjors són les pensades. Les que surten de la part més profunda de les persones, i es claven directament dins nostre, com una daga freda i agosarada, arrasant qualsevol cosa que pot trobar al seu pas. I aleshores, quan aquests paraules entren dins meu com llances, és quan em sento menuda, petita, insignificant. Hi ha qui diu que les paraules se les emporta el vent, però què passa amb aquelles paraules que queden dins, ressonant insistentment?

Avui he rebut una trucada telefònica seva a una hora inesperada. I les seves paraules han fet aflorar les llàgrimes pel meu rostre. Llàgrimes de ràbia, de impotència, de por. Sí, de por. Perquè la por és tan covard, que sovint s'escuda darrera de les llàgrimes. No he pogut reaccionar. No he sabut ni he pogut defensar-me. Totes les meves armes eren inútils front aquesta riuada de mots malsonants i inhumans. Han aconseguit derrotar-me de tal manera, que quan he penjat el telèfon, la meva dignitat jeia a terra, al meu costat, trepitjada i humiliada.

En arribar a casa, després de comprar, he vist a la paperera un tros de la dona que sóc. Era allà, brut i malmès. El que queda de mí només són cendres. Les mans em tremolaven quan preparava una cosa tan senzilla com una truita de patates. La inseguretat em venç cada vegada que el meu cap ha de pensar què ha de fer a cada moment. Amb llàstima de mí mateixa, penso que ja no sóc persona.

Era passada la mitjanit quan he sentit que la porta es tancava sorollosa. Aquests cops de porta són la veu que m'avisa que la part més dura tot just comença. M'he doblegat sobre mí mateixa dins del llit, pregant a algú que fa temps va abandonar-me. És molt difícil fingir un somni quan la realitat és un malson. De sobte, el llum encès, i una mà d glaç que estira amb força els meus cabells. Les paraules ressonen. Són d'aquelles que ni tan sols el vent té el coratge d'endur-se. És la mateixa veu que m'ha parlat per telèfon aquesta mateixa tarda. Ha vist un quadre tort al passadís.....

Tinc dos ulls. I els tanco per no veure aquest rostre que tant havia estimat. Els apreto fort, pensant que així serà tot menys dolorós. Intento que les parpelles les aturin, però les llàgrimes no entenen de barreres. Per molt que intento no donar-li el plaer de veure-les, elles es mostren en tota la seva plenitud. I aquella mà de glaç esclata al meu rostre. Una vegada, i una altra, i una altra,..... Ara el quadre ja està redreçat.


-II-
Ja no puc estimar. Ha convertit el meu cor en pedra a base de puntades de peu. He intentat entendre la seva postura. He intentat recordar aquella persona carinyosa i comprensiva que tant vaig estimar, que tant va estimar-me. Em miro al mirall i no hi ha imatge. Només hi ha dos ulls borrosos. Però m'estimo els meus ulls. Són els únics que em recorden que, temps ençà, darrera d'ells hi havia una dona. Ara la mirada la tinc confusa i trista. Crec que ja no tinc mirada. Ell me la va robar. El dia que vaig disculpar-lo per primera vegada. Ara ja no hi ha disculpes. Ara ja no hi ha res a comprendre. Ara tot és mort. Tot excepte la por, que és aquí, barrant-me el pas cada vegada que intento obrir la porta amb una maleta.

La nit és tèbia avui. Des de la finestra puc sentir l'olor dels anys passats. Encara em sembla sentir aquelles primeres carícies a la pell, ara ja deu fer vuit anys. L'olor d'aquell perfum que la mare va regalar-me quan vaig fer 20 anys, i que jo només utilitzava quan l'havia de veure a ell. Recordo el dia que m'ho va demanar. Era negra nit, i sortíem de prendre unes copes i ballar, quan ens va enxampar la pluja. Vaig posar-me a cantar "Singing in the rain", feliç i saltant pel carrer quan el vaig veure, agenollat sota la pluja. La gent ens mirava sorpresa i divertida. Vaig pensar que tot era fruit de la deshinibició que l'alcohol provoca, i vaig dir que sí, deixant-me portar per l'excitació del moment. Quan aquella nit vaig anar a dormir, creia que només es tractava d'un joc d'enamorats, però al dia següent, vaig rebre un ram amb 24 roses blanques i un anell. Aquell dia, tan bonic en el seu moment, va marcar l'inici del meu final. Aquell anell, i no ho vaig saber veure, duia un cadenat lligat darrera.

Aprofito els darrers glops d'aire de llibertat que queden per mí aquesta nit mentre l'espero, desitjant que no arribi. Avui he preparat mandonguilles per sopar. Torna a ser més tard de mitjanit quan sento el cop de porta. De nou la tremolor envaeix el meu cos. Però avui arriba afamat, i enlloc de venir a buscar-me va directe a la cuina. Respiro una mica més tranquil·la; les mandonguilles és un dels seus plats preferits. Però no contava amb un detall: la salsa ha quedat massa espessa.......

Sento la seva veu que s'acosta pel passadís, i s'apropa cada vegada més fins tenir-la a sobre. Aquesta vegada no es pren la molèstia d'arrencar-me del llit i per la meva sorpresa, descobreixo que els cops semblen menys cops sobre una superfície tova com el matalàs. Mentre crida i es desfoga sobre la meva persona, només penso en la sort que he tingut de no tenir fills.

El cap m'explota. Aquesta nit dormo al bany. Intento curar unes ferides que sé que mai podran curar-se. Sento com dorm al dormitori i intento gaudir d'uns moments de calma. Em miro al mirall. El meu rostre és com una careta sense vida. Però encara tinc els meus ulls, i aquesta vegada em miren suplicants des del mirall. Per uns instants, em sembla que em parlen i em demanen que marxi. I on aniré, si no tinc més llar que aquesta? Però ells responen, d'això en dius llar?


-III-
Avui fa molt sol al carrer. Jo sóc a casa i està núvol. No puc sortir al carrer. La mà de glaç m'ha tret la clau i ha tancat la porta. El telèfon no funciona. La meva pell, lliure de maquillatge, mostra les marques de la seva veu. Sé que per sempre seran amb mi, fins que algun dia m'arribin al cor.

Estic mirant una fotografia vella. Hi sortim tots dos, en el casament d'una amiga que tenia. Ara ja no tinc amigues. Va ser un casament bonic. Recordo que jo duia un vestit vermell, amb un escot a l'esquena i tirants de brillants. Aquella nit va ser la primera vegada. Els records passen pels meus ulls com si ho estigués veient en una pantalla......

Em va dir que estava preciosa quan ens dirigíem a l'església. Deia que estava orgullós de tenir al costat la dona més preciosa de tota la festa. Vam ballar fins ben entrada la matinada. Durant el camí de tornada cap a casa, jo anava cantant, com si encara estigués sentint la música de la celebració. Quan vam arribar a casa, a música va deixar de sonar. Només tancar la porta, em va empènyer cap el menjador. Dels seus llavis van sortir paraules que no sóc capaç de repetir. En aquell moment, vaig adonar-me que jo ja no era jo, sinó una propietat més a les seves mans. Una propietat que, durant la celebració, havia comès l'errada de ballar amb el nuvi.

No vaig parar de plorar en tota la nit. Recordo encara el primer cop, amb l'americana que s'acabava de treure. Després vaig conèixer la mà de glaç. El seu tacte era fred i dur. A cada cop que em donava, el meu cos s'anava encongint i fent-se petit. Mai més no ha tornat a créixer.

Penso que he de preparar el sopar, però no m'hi veig capaç. Qualsevol moviment em fa sentir de nou els cops de la darrera nit que va tocar-me. No preparo res. Ja no m'importa si ric o ploro. No m'importa si visc o moro. Ja no sóc qui era, i la meva vida ja no em pertany.