THAUMETOCAMPA PITYOPOEA

Un relat de: Angel Messeguer

Hi havia una vegada un bosc de pins vells i esllanguits situat a la vora d'una mar molt blava on hi vivia, com a numerària d'una nissaga de conqueridores acampades en aquell paratge durant qui sap quantes generacions, una eruga de processionària (Thaumetopoea pityocampa, de nom registrat, ampul.lós certament, però indicador d'un llinatge distingit), que pel seu aspecte, aquell cos d'acordió vernissat de tints terrosos (camuflatges de seguretat, li havien venut per justificar la poca gràcia de l'uniforme), presidit per un morro de cornetí acoblat per xuclar en comptes de bufar, ulls de visió llunyana i lluïssor opalina i unes antenes minúscules, de les quals se'n vantava (l'orgull de la raça, segons contava la tradició), infal.libles a l'hora de destriar els aromes llançats per acícules de pins joves i verges que clamaven per ser libades amb fruïció, no s'hauria distingit de la colla de germanes de bossa de no ser per l'obsessiva curiositat pel món que s'obria més enllà del parell d'arbrots que havia explorat en l'última campanya de colonització, col.locada en el lloc setanta-vuit d'una perfecta desfilada, i per l'espurna de rebel.lia que brollava de la seva ànima diminuta, etzibant-li descàrregues que de vegades la intranquil.litzaven, a més de ser font de raons amb les parentes més pròximes, és a dir, la del davant i la del darrera, quasi sempre més ensopides que fetes d'encàrrec, remugava a mesura que l'estira i arronsa la feia culminar l'ascensió al multifamiliar que les havia aixoplugat el darrer hivern, l'únic que li havia tocat de viure, amb la intenció d'acomodar-se dins el bossot penjat d'aquella branca que donava a l'aire tebi i humit, recuperar forces i esperar que la llum groga tornés a encendre el bosc per escapar-se a fer el tomb que més li plaïa, un cop plena la tripa, el de la tafaneria, ensumar el ventall de perfums que es conjugaven amb espectres i remors d'altres móns plens de misteris, com aquell que l'embogia en les pujades cap a ca la bossa i que més d'una vegada havia provocat el desgavell del seguici de toies que li anaven al darrera (ja portava dos avisos de la cap d'esquadra), el dels embolcalls gegantins de més enllà dels branquillons de la copa del pi, molt amunt, difícil fer-se la idea de quant, suspesos d'un sostre blavenc, amb jocs de blancs i grisos (els negres cridaven l'aigua i això la torbava) dibuixant mil i una formes, viatgers incansables, que segurament abrigarien al seu si uns privilegiats, dels quals ella ignorava com formar-ne part (i aquí es planyia de pertànyer a una ètnia de criatures sense àvies que els hi expliquessin aquelles meravelles), malgrat tenir la intuïció, atiada per aquell esperit inquiet i despert, d'haver estat escollida per adonar-se que tot allò existia i, per tant, que en podria gaudir si lluitava per aconseguir-ho i, sobretot, aprofitava l'oportunitat quan es presentés, una única vegada (la vida no donaria per a més si al temps de les calors es transfigurava en una bestioleta voladora, desganada i efímera, que només pensaria en el sexe), de manera que algun senyal premonitori detectà aquell dia que es llevava amb un aire fresc, quan un cap de la guàrdia, investit de prepotència, decidí que calia partir de maniobres, anar de pins, vaja, i disposà la sortida arrenglerada de la infanteria que romania, amuntegada, dins les tres bosses del veïnat d'aquella branca, invocació que la nostra protagonista copsà de seguida, la qual cosa li conferí un punt d'anticipació per sortir del niu a corre-cuita (és un dir), posar-se de les primeres de la filera i per tant amb opcions a marcar el pas, que no el rumb (per això hi havia l'estat major) en determinats moments de la processó, prerrogativa que faria servir per fugir de la rutina tan aviat com l'atragués una imatge, una olor, una xaranga inesperada, difícilment en el camí cap avall, escèptica ella, però sí en el de tornada, sobretot si les bosses matineres haguessin mandrejat prou (sospirava, mentre omplia els dipòsits dels sucs de defensa, pas indefugible de la litúrgia de viatge), i tan sols d'imaginar-ho li venien unes esgarrifances..., quan una empenta de la tòtila del darrera, fanàtica de la disciplina i la grisor més absolutes, la restituí a la realitat per acarar el descens pel costat del tronc que deixava l'horitzó més despullat, desfilada que inicià, molt parsimoniosa, absorta encara per aquells pensaments, tot desfermant l'exasperació del seguici, actitud que pujà de to quan van notar que aquella tocaboires havia gosat aturar-se i no tenia intencions de reprendre la marxa, i és que badant, badant, els seus ulls havien fet una descoberta sensacional, de gelar-se-li la limfa: més enllà de la carena d'aquell puig on s'estaven, a la plana, una plana immensa, hi havia no una, sinó tres desfilades, d'uns pelegrins, grossos, diferents i d'una majestuositat que l'havia deixat garratibada, ja començant per les potes, només quatre se'n distingien (excepció d'alguns que en tenien més, comanaments sens dubte), i rodones (quin avantatge per repartir durícies i no patir com ho feien elles), prou fortes per sostenir uns cossos llargaruts que s'alçaven i després baixaven, elegants, acolorits de mil pigments (patrimoni únic de les flors, havia cregut), grocs i vermells, blaus i verds, liles i coures, i més blaus i altres vermells..., i podia veure-ls amb tot detall perquè com ara elles, avançaven molt pausadament i sovint ni tan sols es movien, circumstància que coincidia amb l'esclat d'un guirigall (mec, mec, meeec) que s'hauria d'escoltar fins molt lluny..., i tant, va concloure com si s'hagués tractat d'una revelació: devien celebrar que s'acostaven al seu pi, un arbre col.lossal per encabir aquelles cuques a la seva escorça, i si gran havia de ser l'arbre, com ho havien de ser les bosses que els donessin resguard, i tot va ser passar-li aquesta idea pel magí quan el cor li va fer una estrebada i tota ella tremolà del retruc, ja estava, havia descobert els afortunats habitants de les bosses del sostre blau, no podia ser altra cosa, i el senyal, aquell senyal que estava esperant des de feia temps havia arribat, de manera que sense dubtar-ho gens va prendre la decisió de la seva vida: se n'aniria, carena avall, a unir-se a aquelles criatures, les dels colors i la gatzara, les que la guiarien en l'ascensió al paradís (estava convençuda que tots els éssers tenen, d'antuvi, dret a un paradís), i girant el cap abans d'emprendre la fugida, s'acomiadà de les seves germanes (cap no tindria el tremp de seguir-la, n'estava segura), dirigí una última mirada molt més amunt per confirmar que les bosses itinerants l'esperaven, els hi picà l'ullet, trapella, tot segellant el secret que acabava de compartir amb elles i desvià el rumb per iniciar la fascinant aventura.

Comentaris

  • bona filigrana![Ofensiu]
    zigonni balcatrena | 07-06-2008 | Valoració: 10

    una genialitat!

  • Mon Pons | 30-09-2005

    Un relat digne de ser llegit, l'he trobat molt interessant i no només pel contingut sinó per la qualitat del vocabulari. Sense cap dubte, una lliçó un xic irònica de la vida mateixa, perdó "dels insectes".
    Enhorabona!

  • M'he llegit un parell de cops el teu relat[Ofensiu]
    Màndalf | 26-09-2005 | Valoració: 10

    i una mica més i m'ofego, bandarra. Una manera molt plàstica d'indicar que la processó va per fora.
    M'ha agradat molt. La manera de com expresses l'inconformisme dins la massa, l'esperit de millora, la poca valoració del que ja s'ha aconseguit, el risc de l'aventurer. I la seva mala sort, pobre bitxo. Llàstima que no s'hagés fixat en una filera d'ànecs.
    Salut i força.

  • Una sintaxi enlluernadora per a un contingut enverinat[Ofensiu]
    CARmE | 30-08-2005 | Valoració: 10

    Un conte rodó, com les potes d'aquests insectes tan estrafolaris que viuen al paradís sense adonar-se'n.

    En volem més, Àngel.

  • Llegiu-lo, no us espanteu pel títol![Ofensiu]
    Jofre | 13-08-2005 | Valoració: 10

    Entomologia políticament correcte.

    Destil·les una fina ironia sense cap concessió a un llenguatge riquíssim conjugat perfectament amb els teus coneixements més doctes.
    Sens dubte, una obra colossal, que convé tenir de referència.
    Llegiu-la, val la pena... i rumieu, que ens convé.

    Enhorabona! i segueix escrivint Àngel.
    Benvingut!

  • Un vocabulari...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-07-2005 | Valoració: 10

    ..."bestial", una construcció sintàctica d'allò més elaborat i un "tempo" -"piano ma non troppo"- que m'han deixat les neurones més estabornades i cremades del que les tinc per mor d'herència, hàbits i hàbitat -les tres H, a més de la calor d'aquest estiu-.
    "Xapó", i a per ells, que són pocs i covards (que diuen a la meua terra amb els "moros i cristians")
    Seriosament, felicitats... i que continue! Salut i rebolica!
    PS. T'he llegit -i m'has pillat- perquè avui està núvol... i estic a casa.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Angel Messeguer

9 Relats

13 Comentaris

12567 Lectures

Valoració de l'autor: 8.71

Biografia:
Nascut a Mèxic al 1946. Químic i Professor d'Investigació del CSIC.
Aficionat a la música, a la literatura, principalment com a lector de narrativa, poesia, assaigs, etc., i al cinema.
Antic alumne de l'Aula de Lletres. Acabo de publicar la primera novel.la a Editorial Montflorit