La dansa dels fils

N'hi ha per perdre els nervis. Per què trigues tant, pare? La gent ja s'espera a dins, l'Arcadi també i l'alcalde arribarà d'un moment a l'altre. L'home ens ho va dir, abans de la una ha de ser a la inauguració de la fàbrica de gelats. Mare de Déu, pare, què passa? Em suen les mans i l'aire que s'escola per sota els arcs m'està esguerrant el pentinat. El sostre clapat de regalims d'aiguats llunyans, plaques de guix que amenacen d'emblanquinar-me la festa. Tant de bo i la sala ofereixi més garanties. A més, m'estic quedant glaçada. Jo volia portar màniga llarga, l'abril és boig; però la Clara que no filla, amb els braços de vellut que tens i tan morena. I la rosa que no voli. Vaja, l'agulla ha fet que es desfilés la roba. Sort que les sabates no em fan mal, encara. Ni temps per estovar-les; fins ahir no vaig trobar el model que buscava, de pell clara, llisa i taló ben alt per no desentonar del seu bracet. Serà millor no caminar gaire, dec semblar un ànec.
Ei, sembla el seu cotxe; sí que ho és, ja era hora. No l'hauria d'aparcar tan lluny. Que no ha vist el senyal! Caram d'home, és zona prohibida. Avui dissabte, els de la grua. No m'estranayaria que estiguessin amagats al fons del carrer, fumant una cigarreta, mentre arriba el moment d'atacar. Un botí de tres o quatre incauts, reclosos en una boda i que s'ho prendran amb més resignació que els de casa. Riurem tots a la sortida, a peu fins a l'hostal o fins el dipòsit. Sí, home, tira endavant, ara enrera, vinga. Ningú no diria que ets tan perfeccionista. Sembla que el cotxe ja no es mou. Mira-te'l, que mudat! Feia temps que no vestia de fosc, no li agrada massa, fa de morts, diu amb la seva gitaneria. Avui serà una excepció, em repetí mil vegades, en pactar l'entrada de bracet a la cerimònia. Quan es casà amb la mare, anava de blau marí. A les fotografies, més de dues-centes, avui ha insistit que no en pagarà més de trenta, lluïa la corbata que li regalà la Clara, també blava, tocada de vermells discrets, cues de cometes, amb el nus desfent-se per moments. En més d'una la mare se'l mirava de reüll, amb uns ulls que no anticipaven els de rebuig i indiferència tan habituals amb el pas dels anys. S'ho hagués pensat dues vegades; però què dic ara, llavors jo no hi seria. O potser sí. M'hauré de fer algun dia la prova de l'ADN. La teva mare va consumir-se amb els sentiments amanits de fel, mormolejava sovint la Clara. Vinga, fora del cap, no vull entristir-me avui, només faltaria. Bon dia Lluïset, hola Quico, quina elegància! Entreu i mireu d'entretenir l'Arcadi, no fa més que mirar el rellotge i retocar-se el coll de la camisa, se l'acabarà embrutant, que el veig. I dieu-li a en Cesc que vigili amb l'agulla de la corbata, que no la perdi o em sentirà, és un regal d'aniversari. Aquest ventet dels dimonis, la flor, el guix, ho veig venir.
I ara amb qui parles, pare? Si no em poso les ulleres... I mira que m'he passat dos mesos provant d'acostumar-me a les de contacte. Et fan uns ulls tan suggeridors, em deia l'Arcadi acompanyant cada paraula amb l'entonació justa, punyeter, que n'és de persuasiu. Posa-te-les dissabte, has de ser la nina més maca de totes. Que consti, les vaig dur fins ahir al vespre, però no em treia de sobre el mareig, confio que se'n faci càrrec. Suposo que porto les ulleres al moneder, de les poques coses que hi podia encabir. Ara, sí; vinga, ja et guipo al detall. I aquell que s'hi acosta? Uf, el senyor batlle, es podia haver netejat una mica les sabates. Deixa-l'hi el braç i tomba't cap aquí, home. Sí que fas goig, t'has pentinat com a mi m'agrada, la clenxa del costat dret i els cabells que s'ajustin al seu aire, sobretot les clapes blanques dels polsos. Vaja, el nus de la corbata, torçat com sempre, ja te l'arreglaré. Ei! La música, ja se sent, senyal que t'han vist des de dins. Els nois han arrencat, el quartet mozartià, el 465, una sorpresa oi? Cúmul de dissonàncies. Ara em veus. Somrius, el clotet dibuixat a la barba; la mirada et reconcilia amb l'entorn. Vol dir que t'agrado i em pugen els colors. Sembles més tranquil que jo, sens dubte. Té la seva gràcia. Dos petons, justets per no deixar-te pintura de llavis, seria inoportú. Me'ls retornes amb menys por que t'empastifi de maquillatge; tampoc me n'havia posat tant i amb l'estona aquí, pots comptar. M'agafes la cara amb la teva tendresa i em prems suaument les galtes, com has fet sempre per parlar-me sense paraules. T'enxampo el nus; és aprofitable, centrar-lo una mica, apretar-ne una altra. No rondinis, no et valdrà avui. M'ofereixes el braç, te'l subjecto i encetem el passeig. Els violins apunten la melodia del segon moviment. Aquí sí has tremolat, pare. Alenteixes el pas, potser mires enrera, al llarg camí. Quan aquella cortina voleiava per sobre el jardí de casa emetent nous senyals de fums, i avisava dels designis d'un destí tan imprevisible com les ràfegues que l'avalotaven. Teixida per la Clara durant les tardes d'un estiu, asseguda a la cadira de sota de la morera, escoltant els seus pensaments, amb les remors de la font i la cantilenes dels pardals completant un cor també dissonant. La vaig trobar penjada a la finestra de l'habitació el dia del meu sant. Es llarga, em va dir, més del compte, i ho he fet expressament perquè el vent, company de tantes hores en aquesta terra, en faci mil esbossos, te'ls puguis fer teus i els conformis al teu gust.
La nit que vas nèixer, continuà la Clara amortint el to, bufava el gregal, com l'endemà i el dia següent. Una altra cortina, teixida per la teva àvia, pregonà la bona nova a totes les flors, a la font, a la morera, als vianants curiosos que s'aturaven per veure-la ballar incansablement, com si ella hagués estat la paridora. Quan el cinqué dia es llevava, la finestra plorava l'absència d'aquell tros de roba. No se'n parlà mai més d'ella, la teva mare ho prohibí. Ara la cambra és teva, subratllà la Clara amb un sospir llargament retingut, i he volgut reposar aquella pèrdua. Li ho he consultat al meu germà: m'ha respost amb un somriure i ha continuat fullejant el llibre.
Llarg i agradable aquest passeig amb tu, pare, acomodem els ritmes de passats i present. No tinguis tanta pressa. Mira, a l'esquerre et piquen l'ullet: són els amics, no els de sempre, que no ho eren. I allà al davant, la Clara, sempre fidel, plegada de mans, com a la seva cadira, sota la morera. No t'he explicat el seu somni, el que la incità a teixir la cortina; posaria les mans al foc que no en saps res. Era joveneta i els pares l'havien castigat a les golfes d'una casa aïllada, al bell mig d'una plana infinita. Una cassoleta d'arròs i mitja ampolla d'aigua com a única companyia. Amb el pas de les hores havia exhaurit les llàgrimes; els vermells d'un capvespre, massa enlluernadors per l'època, travessaven el vidre entaranyinat d'un finestral que mirava a ponent. Tot d'una sentí una fressa llunyana, com un xiulet, que s'anava aproximant. Esverada, s'acostà a la finestra i la ràfega, com una baldufa desbocada, percudia sobre tot allò que trobava pel camí, invitant a una dansa boja. Fuuiiiuuu..., mussitava la Clara mentre els seus ulls s'allunyaven dels meus per enfilar el cel blau d'una tarda de maig, descrivint cercles, com si retrobessin la baldufa del somni. Quan aquella ventada topà amb la casa, la finestra s'obrí de bat a bat i les anelles de fusta que penjaven del marc iniciaren un concert eixordidor. Sense saber com, s'hi trobà penjada i amb el cos lliurat als embats d'aquells grops. Desafiant el límit de la seva resistència, del pànic inicial passà a una excitació irrefrenable. Es balandrejava al caprici de l'imprevist i s'adonà que era feliç llençant les cames i el cos, serpentejants, als quatre vents. La Clara es despertà a mitja tempesta i no en recuperà sinó el record. L'endemà d'aquella fantasia decidí teixir la cortina amb fils acolorits de vida i penjar-la també d'unes anelles. Per a mi, segons les seves paraules, i per qui l'hagués de fer menester. Massa sabia la dona dels aires que colpegen les nostres finestres, nit rera nit, fins que som prou valents, alguns, per desfermar la balda i deixar-los que ens empenyin a una vida diferent. Hi tocava del tot, la Clara.

Aquelles nits, pluges de silencis. Jo obria la finestra i la calma ignorava si entrava o sortia. La cortina, avorrida, s'enganxava als vidres per mandrejar les hores fins que una brisa tímida provava d'alçar-li la vora. Excitacions pausades. I la brisa que cridava el company eixelabrat, amb insinuacions, amb urgències. Ell acabava venint, sovint enviat per una lluna farta de tanta placidesa. I ens perfumava els descobriments d'olors marines, xiulava amb nosaltres els plaers, avalotant aquella tela. Tots esdeveníem còmplices. I tu, pare, des d'altres indrets de la casa, ho intuïes i callaves. Com a molt, sorties al jardí i aixecaves el cap per embaladir-te amb el festival d'ombres reflectit a les parets. Una catifa de contes de fades que t'enviava a móns desconeguts, i desitjats. Alguna vegada, quan ell i jo, nus i abraçats ens atansàvem al balcó perquè aquell vent, ja més tranquil, ens assequés els cossos, havia copsat la teva ombra fugissera d'entre les més atapeïdes de la nit. No havies gosat mai treure el cap més enllà per no interrompre els goigs que pressenties. I l'endemà ens miràvem, boques closes, per disculpar-nos del que ens incomodava.

Tan sols unes passes i ens deixarem anar, no t'esveris. Apreta'm la mà, així, gràcies. Jo també premo el teu braç amb força, concentrant-m'hi tota. Tornem a trencar motlles i m'agrada. La cortina ha de ballar boja d'alegria... Feia setmanes que no parava per casa teva. Us havia dit que no vindria amb mi, se sentiria com una estranya lligada a un altre marc, acaronant uns altres vidres, dansant amb vents distints. No pagaven la pena tants aprenentatges, comença a ser vella. La Clara, tan aviat em va veure entrar pel jardí, em digué que visitaves l'habitació. A estones, determinades estones. I es va asseure a la seva cadira i va creuar els braços.
Van passar uns segons i aixecà el cap per mirar-me. Dels seus ulls degotaren petites espurnes de vidre transparent. No les tocà perquè no prenguessin mal, testimonis d'un missatge impossible de traduir. Més tard, quan una lluna plena ombrejava els estels de mig cel, xiuxiueigs d'altres temps em despertaren i em picà la curiositat per saber si la cortina recordava amb mi. I et vaig veure, pare. Al seu costat, voleiant com sempre, t'ajudava a eixugar les suors mentre dos braços, musculosos i ferms, envoltaven el teu cos. Vaig amagar-me de seguida, com feies tu. Passaren els minuts i el vent s'acomiadà sense que pogués aclucar els ulls; s'hi estaria més bé al jardí, a la cadira de sota la morera. Més amunt tot ja era fosc. Com si ho haguessin endevinat, ben aviat em feren companyia els plecs emblanquits del rostre de la Clara. Em vaig estremir i la tremolor m'humitejà els ulls, com a ella, però mai de tristesa. A mig matí, vaig pujar a la cambra. Un llebeig suau netejava els racons de les empremptes nocturnes. El tros de tela ballava mandrosa, no era la seva hora. La vaig agafar amb les mans per mirar-li l'entrellat: cap dels fils no hi faltava, malgrat les danses interminables de tantes nits. Quan baixava, te'n recordes, ens vem creuar per les escales. Et vaig acaronar la galta sense dir res. Tu em vas somriure i vas seguir camí.

He perdut el món de vista, no escolto la música, ni respiro l'aire, no em sento la butllofa del peu; només us veig a tu, al meu costat i a l'Arcadi, esperant. Una última mirada, com la que m'acomiadà del teu braç, l'altre de fet, fa dos estius, te'n recordes? I tant, només cal endevinar-ho als teus ulls. Et vas treure el clavell vermell, obert i olorós, que portaves al trau de l'americana de lli i me'l vas donar com a llegat de tota la complicitat viscuda. Té, pare, ara et torno l'ofrena, també vermella i perfumada, del jardí, tallada d'aquest matí. Ha crescut en secret, emparada per moreres, cortines i Clares, com el teu amor. Et deixo, que una altra mà ja t'acuita, delerosa. Que sigueu molt feliços.