Concert per a percussió i celesta

Un relat de: Angel Messeguer

Obrí la porta i una alenada de foscor l'encegà. Quan els seus ulls es resignaren a l'espurna de llum que s'hi filtrava, pogué veure les escales inacabables que el separaven de les golfes. Havia d'arrossegar el sac de lona fins dalt. S'assegurà que la clau també obria per dins i se la deixà caure a la butxaca de la jaqueta. Tornà a sortir. Unes passes més enllà hi reposava un banquet de plàstic. El col•locà entre la porta i el marc: l'escletxa faria de lot.
Ell i el sac reprengueren l'ascensió. Avançava d'esquena, rítmicament, i responia amb estossegades l'allau de partícules d'aire que el penetraven, avorrides dels rebots eterns contra aquelles parets. A mig camí tenia ja el cos xop i de la cara li lliscaven gotes que se li acumulaven sobre el llavi. De tant en tant se les llepava. El silenci, únic patrimoni d'aquella ratera, s'esquarterava pel retruc monòton de la càrrega contra els graons. Quan arribà al cim, distingí la porta ennegrida al final del replà. Amb un darrer esforç es posà el sac a l'esquena; el gest li tibà les espatlles i deixà anar un renec. La barana freda i tremolosa el desafiava a repenjar-s'hi. A mà esquerra, penjada a la paret, una clau llarga de dues dents, rovellada. No encertà amb el forat fins que s'ajudà del tou de l'índex. Dues voltes al pany. Les frontisses respongueren amb gemecs d'articulacions escleròtiques. Una flaire a erm el rebé només empènyer aquell fustot.
Dins de l'habitació hi regnava la nit dels hiverns. Detectà un interruptor; els seus dits iniciaren un vals atropellat amb ell fins que van poder subjectar el botó i prémer-lo. Clic-clac. El corrent li sacsejà lleument la mà abans d’excitar un fil que reptava paret amunt per dibuixar una catenària suau al sostre i acabar excitant l'única cosa excitable d'aquell cau: la bombeta de llum blava. Un batec que colpejava les fustes del porticó el distragué: les primeres aigües de la vesprada, empeses pel vent de ponent, demanaven permís per entrar.
Deixà el sac a terra. El polsim mandrós féu esforços d'aixecar-se, però s'adormí de seguida. A la seva dreta una cadira de fusta, caduca, de potes fràgils, desitjava desmuntar-se per reposar definitivament. Al davant, un llit amb ànima de ferro colat i barrots a banda i banda s'arrogava el protagonisme; el matalàs de llana, farcit d'estrips i filagarsa, li venia un pam balder. Quan s'acostà per palpar-lo, un escarabat del color del quitrà li feu pessigolles al palmell i es refugià sota el llit. No gosà ajupir-se per veure si vivia sol. Alçà el cap. La pintura groga de les parets llagrimejava i s'entreteixia amb les taques d'humitat formant cortinatges de fel. El tocador amb la meitat dels calaixos amuntegats a un costat completava el mobiliari. Les restes d'un mirall tapissaven racons d'un terra que havia perdut el color.
L'embat del vent prenia força i una zeta xiuladora li sacsejà el cervell. Passat el desconcert, obrí la cremallera del sac, va treure dues capses de sabates lligades amb cordills d'espart i les deixà sobre la cadira. De la butxaca dels pantalons estirà un caramel de menta. Pausadament va retirar el paper que l'embolicava i es posà el caramel a la boca. Inflà els pulmons. Llavors, esfonsant els braços dins del sac, subjectà el cos anestesiat de la dona, el posà sobre el llit, l'acabà de despullar i l'emmanillà de peus i mans, sense tibar-los, als barrots. Després li omplí la boca de cotó fluix, gentilesa de tanatori, i tragué de la butxaca de la jaqueta un flascó, ja llefiscós, de melmelada. L'havia preparat amb una barreja de maduixa, móra i gerds, aromes d'alguns records. El destapà, s'assegué al costat d'ella, hi sucà un tros de cotó i començà els tocs, espaiats, sobre aquella pell tan blanca, adormida encara. En passar a frec de la cara, l'aroma de bosc es confongué amb la del barbitúric i això el va desplaure; en tacar-li les cuixes, tornaren a mesclar-se les olors. Aquí, però, n'hi havia de més evocadores. En acabar l'endolciment, s'aixecà i se la mirà. Un esput li pujà de la gola. L'anà assaborint.
Agafà les capses de sabates i retornà a la vora del llit. S'assegué arran d'ella una altra vegada. Deslligà una de les capses i, sense destapar-la del tot, la hi repenjà sobre el matalàs i el pit esquerre, el més melós. Les tres vídues negres de l'interior, gènere de primera, no tindrien massa pressa per sortir d'excursió. Sort, va pensar arrufant el nas, perquè tot d'una l'habitació és quedà a les fosques. Una ventada n'era la causa. No es mogué.
"Paisatges de lluna escapçats per pues ferrades, vidres emplomats de la pols de vides consumides. El toc de silenci, l'espetec de metalls, l'obscuritat invasora, com abans d'ahir, com demà passat. Grinyols de lliteres esmorteïts pel pas dels minuts. Els ulls vers els diferents infinits del cel de nínxol, de grisos indefinits, com de núvols gràvids d'aigua bruta. Al colze, crostes de carícies de la freda companya de guix i pedra, també ferida d'itineraris sense rumb, sense futur. Així, aparentment immòbil, fins un altre tomb de les busques. Els remers de la barca dels somnis: la cita amb les imatges turmentadores. La sala plena, expectant. Togues, posats de distinció, ànsies de justícies estranyes. Recerca inútil de clarividència, de comprensió. Una corrua de gent bona, en dos rengles, cansada de diàlegs sords. L'home de l'extrem inferior, dret, amb el tros de paper al davant. La mà ferma, la veu estrident. Culpable. Un eco: culpable, culpable, a cada racó del cervell el mot inversemblant. Incredulitat. Un mareig profund, íntims clams de rebel•lió. A la fi, entre empentes d'uniformes, lluny enllà, dins l'anonimat testimonial, ella i la seva mirada de plena complaença. Objectiu cobert. Escac i mat."
Notà com l'esput s'engreixava. Un segon embat, encara més violent, provocà un estrèpit escales avall. Segurament la porta s'havia tancat emportant-se el banquet per davant. No perdé la calma, però es lamentà de la inoportunitat d'aquell tall. S'aixecà i quan donava el segon pas, insegur, la bombeta tornà a la vida. Un somriure se li dibuixà a la cara. Novament s'acostà al llit, s'inclinà i va fer un cop d'ull als preparatius de les excursionistes: una ja feia els exercicis d'escalfament. Estimulat, desfermà l'altra capsa i la hi repenjà, oberta, a l'entrecuix. Arribà a veure com les dues serps, un altre luxe d'importació, embolicades en espirals de paciència, iniciaven la dansa dels cascavells. Sense escoltar-ne gaire compassos, l'home es dirigí cap a la porta. Quan hi era a tocar, una remor de frecs, d'ella o de les dames de companyia, el féu girar-se; ho aprofità per contemplar-la per darrera vegada, alhora que li engegava el gargall cuinat durant tota aquella estona. No errà el tret. Tancà la porta amb clau, deixant el llum encès. Era diumenge al vespre i havia de tornar a la ciutat. Murmuris de tronada convidaven a sortir a una hora prudent d'aquell casalot, perdut enmig de la muntanya.
Començà a baixar les escales en una tenebra inquietant. Allà dalt s'iniciava un xiu-xiu de manilles i barrots: música de celesta. Havia fet tants recitals, amb l'anell, la cullereta, una moneda, per comptar les hores que faltaven perquè la reixa quedés enrera... S'aturà a mig camí i tancà els ulls per assaborir aquella música que el reconfortava a mesura que creixia en intensitat. Les tornes havien canviat: ella era la solista. Notà que la clau li privava de subjectar-se a la barana i se la posà a la butxaca. Primer pensà que la melmelada s'hi havia vessat, però un estrany tacte de maduixa madura, seguit d'una fiblada al palmell l'espaordí. Tremolós, lluità per treure aquella mà d'allà dins, on li semblava que una munió de pinces li ferraven els dits. Finalment ho aconseguí. La funda de la butxaca sortí amb la mà i la bèstia desapareguè escales avall, acompanyant les dues claus: dang, ding, diiing, diiing.
Una suor freda l'envaïa. I la música de celesta era ja atordidora. Baixà les escales esquivant la barana. Amb tot, qualsevol frec amb ella era prou per provocar-li un pessigolleig que li electritzava el braç; llavors se'l tustava amb l'altra mà per esclafar aquella maduixa real o imaginària. Procurà calmar-se. Era absurd perdre el control de la situació: sabia que una picada no era necessàriament definitiva si s'atenia a temps. Arribà a baix. S'agenollà per cercar la clau. A cada pam el paralitzava la picor que se li escolava per dins de les mànigues. Imaginava aquelles potes explorant-li, fil per randa, la pell. Sentí una fredor metàl•lica a la mà esquerra, la premé fortament i amb el dit gros fregà les dues dents rovellades. Allà dalt, com si hagués detectat la descoberta, la solista imprimí un batec més intens a la seva interpretació. Ell no trobà cap altre instrument de percussió.
Es mirà la mà sense veure-la: començava a sentir la insensibilitat. S'incorporà d'una revolada. Un puny, l'altre, tots dos alhora, una i altra vegada, estavellant-se contra la porta. Els trons s'acostaven i el seu brogit es confonia amb el dels cops d'un combat desigual, imposant un contrapunt arítmic a la melodia que baixava de la sala de llum blava.
Les forces li minvaven, el braç el desobeïa i ara les pessigolles escalaven cames amunt. S'apartà de la porta, es tragué la jaqueta i amb l'alè que li restava li etzibà un seguit de puntades de peu que no passaren d'aixecar alguna estella. Quan estava a punt de defallir, es repenjà d'esquena a la paret i cercà una sobredosi d'aquell aire viciat. Els pulmons, garratibats com tot ell, es resistien a engolir-la. Durant uns instants s'escoltà solament el seu panteix. La tempesta passava de llarg. A dalt, el ritme de la celesta perdia vida. Cant de ranera.
Les gotes de suor li banyaven el cos; la camisa molla se li enganxava a clapes. Va notar com un fil d'aigua li lliscava, lentament, esquena amunt, a l'alçada de la cintura. Un pressentiment. Féu un salt i es refregà a la porta, al punt que sentia l'esclat de la maduixa i la punxada de comiat. Del fons de la gorja li sortí un cl
am estremidor, seguit de cops, embats, puntades contra una fatalitat inexpugnable. Un final de concert que les dames de companyia seguiren, amatents, i que coronaren amb intervencions brillants les solistes de cascavells.

Comentaris

  • Un gran solo[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 29-09-2005


    Com diu el Biel, un relat fosc i sòrdid, però, al meu parer, genial.

    Potser és cert que li falta un pèl de concreció, però tal i com està escrit, assaboreixes cada passatge de la història com si fos un pot de melmelada lingüística.

    De veritat que el trobo fantàstic.

    Sergi.

  • Cascabells i vidues[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-09-2005

    He de confessar que m'ha costat situar-me. La descripció inicial de l'escala cap a les golfes i l'individu amb un sac a l'espatlla no se'm dibuixava gaire a la meva petita ment adormida. Però un cop situat, he entrat dins un relat sòrdid i fosc, una història que escrius amb molta cura, sense gaires explicacions fora de mida, per no dir cap, sense sang ni fetge ni escenes virulentes, sinó simplement descrita com un narrador objectiu. L'estil és, malgrat la pega inicial, més que correcte al meu parer. Potser és tot massa ocult, en el sentit que en cap moment es diu res directament, sinó que deixes que qui llegeix vagi fent i imaginant, i això, en alguns moments, abstreu del relat i del que succeeix. Per tot en general, però, m'ha agradat molt.

    Biel.

l´Autor

Angel Messeguer

9 Relats

13 Comentaris

12979 Lectures

Valoració de l'autor: 8.71

Biografia:
Nascut a Mèxic al 1946. Químic i Professor d'Investigació del CSIC.
Aficionat a la música, a la literatura, principalment com a lector de narrativa, poesia, assaigs, etc., i al cinema.
Antic alumne de l'Aula de Lletres. Acabo de publicar la primera novel.la a Editorial Montflorit