Terrorisme psicològic i ...

Un dels grans defensors de Catalunya i del català i que ho feu amb més seny i objectivitat, fou Ramon Trias Fargas. En una xerrada seva, a la qual vaig assistir, va dir: Quan s'ha fet una enquesta sobre la independència i el motiu pel qual no la assoliríem, la majoria de la gent respon: Els espanyols no ens la donarien mai.

Si esbrinem la significança d'aquestes paraules, només podem entendre-hi, al darrere, una amenaça militar. Això, si més no per a mi, és terrorisme psicològic.

Les accions dels terroristes deixen després d'un atemptat, una amenaça subjacent que és tradueix en por a nous atacs. El ver terrorisme, a la llarga, assoleix, sovint, els objectius pretesos i, malgrat que es negui, se'ls respecta.

La major part dels terrorismes que defensen els nacionalismes, tenen, com deia Monsenyor Setien, si més no part de raó, altrament, no la tenen en voler assolir-ho amb la violència.

En un país, on la democràcia ha estat fabricada, a mida, pel grup hegemònic i amb tot el que calgui per a mantenir els seus avantatges. És molt difícil assolir cap avenç sense violència. Els bascs ho saben i, si ara els concedeixen quelcom més del que tenen, ho hauran aconseguit amb la violència, altra cosa són trons.

La demagògia dels polítics hegemònics, si és demagògia, és perquè no tenen cap altre argument coherent per a defensar-se.

Per conèixer com Castella va assolir aquesta hegemonia, només cal donar una ullada als fets cabdals i clau de la nostra història, sempre protagonitzats per l'Església.

Veiem-los:

RESUM DE LES INIQUITATS INFLIGIDES PER L'ESGLÉSIA ALS CATALANS

1213 Innocenç III dirigeix una croada contra els catalans amb motiu de l'heretgia càtara. Fou, més aviat, un pretext per a atorgar més hegemonia i terres als seus amics francesos. El rei català, Pere I, hi va morir en la batalla de Muret. Els croats de l'Església doblaven en nombre als catalans. Més tard van vèncer, però, nosaltres en el golf de Lleó i en el coll de Panissars

1412 Compromís de Casp. Benet XIII (papa Luna) i Vicens Ferrer (sant), imposen als catalans un rei i una reina castellans (únic cas a Europa i, potser, al Món). L'hereu legítim, Jaume II el dissortat, es empresonat i assassinat a Xàtiva i, així mateix, neguen la successió a d'altres que hi tenien els drets.

No mai el Parlament Català hagués acceptat dos consorts estrangers, sinó fos pels enganys i pel poder absolut de l'Església d'aleshores. Dels nou compromissaris de Casp sis eren eclesiàstics, pròxims al papa Luna. Alcanyís i Casp, indrets on es decideix la malifeta, són a l'Aragó nou, no català.

1461 Alexandre VI, papa Bòrgia, directament o a través de la reina madrastra, Joana Enriquez, emmetzina Carles de Viana, legítim successor a la Corona catalana aragonesa i s'imposa així, una altra vegada als catalans, ambdós consorts castellans. La versió oficial afirma que Carles de Viana morí de tuberculosis. Tan sols els famolencs en morien d'aquesta malaltia.

El fet originà una guerra que va durar dotze anys. Malgrat tot, el papa Bòrgia fou també artífex de la unió i posterior hegemonia castellana, dels castellans reis catòlics. Els Bòrgia a Itàlia són considerats experts en verí i se'ls acusa de diferents crims amb metzines.


1492 També, Alexandre VI, papa Bòrgia, va robar als catalans Colom i la descoberta d'Amèrica, regalant-la a Castella; a més del greuge del seu Tractat de Tordesillas.

1494 Isabel de Castella, per la seva pragmàtica, prohibeix als catalans: salpar, residir o fer negocis amb el Nou Món, malgrat ésser-ne aquests els vers descobridors. Si el Papa Bòrgia remenava sempre les cireres, hi era també, al darrere.

1640 Felip IV i el comte duc D'Olivares, amb la complicitat de l'Església del cardenal Borja, progènie del papa Bòrgia i president del parlament català, declaren la guerra als catalans per a privar-los de llurs furs i fer-los esclaus de Castella. La Guerra dels Segadors i, a més, la independència de Portugal, van marcar la definitiva decadència espanyola. Més tard, pel tractat dels Pirineus, el Rei castellà regalà als francesos tota la Catalunya nord, a fi d'afeblir els catalans, privar-los d'un possible ajut francès o, fins i tot, de què s'annexionés tota la nostra Catalunya a la Francesa dins de França.

1714... L'Església dels Cardenals Borja i Portocarrero, amb el germà d'aquest últim, duc de Palma, i així mateix amb les benediccions de Roma, neguen la successió als Àustries i imposen, per a llur conveniència, el Borbó Felip V. Aquest, amb l'ajut de 100.000 francesos del seu oncle, Lluís XVI i el general Berbick, declarà la guerra als catalans.

Castella pagà l'ajut amb la pèrdua de tots els dominis catalans al Mediterrani, l'illa de Menorca i el penyal de Gibraltar, cedit a perpetuitat. Malgrat tot, incongruentment, els castellans se'n fan vencedors.

Els catalans són humiliats i robats amb el decret de Nueva Planta. El primer lloc on s'imposà el castellà fou, casualment, als seminaris.

1936 L'Església, amagant la mà, promou, finança i beneeix el feixisme alemany de Hitler, l'italià de Musolini i el castellà de Franco. L'aviació alemanya i italiana lliuren a Franco més de 1.000 nous aparells i pilots, tot plegat, cent vegades superiors a la ferralla republicana. Vencen en la guerra aèria i sotmeten definitivament els catalans, imposant, arreu, llur castellà. Així mateix, afusellen més de vintmil patriotes i, fins i tot, el president Companys, molt després d'acabada la guerra. L'Església atorga el seu consentiment i vist-i-plau a l'assassinat. Després imposa el castellà a la trona, als oficis, i fins i tot, sovint, als confessionaris.

Les ordres religioses de l'ensenyança, porten monges i frares d'altres ndrets castellans i envien fora els catalans. Passegen el dictador sota el pal·li.

Cal remarcar que els eclesiàstics assassinats i d'altres, ho foren tots després del 18 de juliol, tan bon punt, fou coneguda la implicació de l'Església, les burgesies, etc., en el levantamiento militar i La Cruzada de liberación.

La resta demagògia i només que demagògia, acaparant tots els mitjans de comunicació, ja de molt abast, per a justificar llur malifeta de, gairebé 200.000 morts i 20 anys d'endarreriment.

2004 La conferència episcopal castellana fa que Roma minvi encara més l'hegemonia de La Tarraconense, dividint la diòcesi de Barcelona en tres bisbats. Volen així restar-li força, i a la llarga, potser, poder nomenar bisbes castellans per als indrets d'immigració massiva. Dividir es vèncer.

Jo com afirma el jesuïta, padre Diaz Alegria y moltíssims d'altres, accepto el poder espiritual de l'Església, no el temporal o polític. Però si esbrinem la història, sense aquest; Existiria?


S.O.S. Catalans! Roman poc temps. Sols una independència imminent pot garantir la llengua i el veritable coneixement de la nostra història.