TEO

Vas quedar-te sota el meu paraigua tot el vespre i quan plovia molt t'atracaves tant que hem feies sortir aquelles xispes que tots duem a dintre, a vegades ens atracàvem més del que hauríem de haver fet, sentia la teva cara, la teva respiració, el teu cos… i tot funcionava bé, s'esborraven records d'hores abans, d' imatges que no volia recordar, de desitjos per acabar aquell vespre.
Vam veure la gent com marxava, com es mullava, com deia fins l'any que ve, però nosaltres vam quedar-nos allà immòbils, patint fred, abrasant-nos i vam aturar la pluja, n'estic segura, perquè després d'aquells petons ja no plovia. Sé que el cel volia que després hem portessis amb braços, i que aquell diluvi universal es convertís amb diluvi universal de sentiments, de petons, d'amics teus, de cotxe, de moltes xispes, de coses que et fan sentir bé.
Sé que el teu nom està fet per jo, però només el teu nom, i gràcies a aquell vespre vull creure (i crec que crec) que les coses han canviat.