Tenia el cel

Un relat de: Atena19
TENIA EL CEL.
M’estimava.
L’estimava.
L’estimo.
Recordo aquell estiu a Cadaquès amb els amics, quan tot era meravellós: Els matins de pesca, les càlides i apassionades migdiades. La tarda i el capvespre a la platja fins que enfosquia. El Carles estava molt pendent de mi sense descuidar els seus amics.
I jo estava molt pendent del Carles sense descuidar els meus.
Els deus de l’univers ens havien fet trobar un matí de primavera. Ens havien acompanyat al llarg de tot aquest temps. Érem joves, molt joves.
I per què ens van abandonar de sobte?
Era molt tard, havíem begut a la festa de l’Iris, la meva amiga de l’ànima des que ens vam conèixer al parvulari. Ella insistia en que ens quedéssim a dormir a casa seva, però ni el Carles ni jo vam voler. Estàvem bé. Jo no tant, però el Carles em va prometre que estava bé, i que podia conduir perfectament fins a casa. Hi vaig confiar, de fet feia gairebé dues hores que havia pres el darrer combinat.
Sortíem tranquils i contents amb el cotxe. I just en el moment que engego la ràdio del cotxe i miro al Carles…..
Tot va passar molt ràpid. No se com. Només se que ja no el tinc, que l’he deixat marxar, que no l’he sabut protegir.
Ni puc ni em vull perdonar.
Es un pes que de sobte em va caure sobre, com una roca immensa que ni em deixa caminar, ni em deixa viure.
M’estimava.
L’estimava.
L’estimo.
L’estimaré sempre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Atena19

6 Relats

9 Comentaris

4181 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17