No és el que sembla

Caram, com a tots els nens, l’estiu sempre ha estat l’época de l’any més esperada, més desitjada, més estimada! Buf…Encara que sempre havia de demanar permís per anar al carrer a jugar amb les amigues, i respondre a tot l’interrogatori, i sotmetre’s a judici, de si avui jugues amb aquesta i no amb aquella….Un cop passat i superat el procés: vingaaaa, al carrer! A jugar al cuit d’amagar, al palé, a les casetes, o al que fos.
Jo recordo que son pare amb prou Feines em mirava. No cal dir que, de simpatía, res de res. Sempre tenia aquell gest amenaçador de no sé qué. A mi em violentava molt, i quan sortiem a jugar, al cap d’una estona, ja m’en havia oblidat.
Un dia, quan la vaig anar a buscar, em va obrir la porta son germà i em va dir que no sortia. De fons em va semblar sentir que sanglotava…L’endemà, tampoc no va sortir, però em va escriure una nota, que va poder llençar per la finestra de la seva habitació, i de pèls que va arribar al llindar de la meva finestra. Quina puntería! Només em deia que estava castigada per que no tenia ganes de menjar…caram.
Al cap de 3 dies ja va poder sortir. Estava ensopida, peró no em va explicar res.
Va arribar l’hivern i es va acabar la bona vida. Quína pena! Tornem a la rutina, com cada any. I recordo els moments tant divertits i feliços!
Va pasar el temps, vam anar creixent, i ja no surtiem al carrer a jugar. Jo veia la Sònia com creixia i es tornava més guapa. Em feia com a ràbia, per que era molt alta, tenia un cos molt bonic, i sempre treia més bones notes que jo. I a sobre, sempre la veia contenta i riallera…
Jo crec que debiem tenir uns quinze anys, quan, un dia a la nit, tornava corrents cap a casa, se’m havia fet tard, i a casa patirien…I la vaig veure que caminava a uns 100 metres més endavant que jo. Més enllà veía com el seu pare caminava de cara cap a ella, i quan hi va arrivar, li va fotre una santa òstia que la va llençar al terra! Uf! Em vaig aturar, i vaig esperar que s’aixequès. Li va esclafar una altre, i ella va començar a caminar de pressa fins a casa seva amb aquell bestiot al costat.
No vaig poder dormir pensant en ella…començava a lligar fets i a entendre coses i no m’agradava gens. Ho vaig parlar amb la mare i em va dir que no em posés allà on no em demanavem, pero jo no estava tranquila.
Al cap d’un temps, vaig voler anar a visitar-la per quedar amb ella. Sabia que tenia o havia tingut un noviet i volia saber cóm li anava.
Em va obrir ella la porta, estaba sola a casa. Quan em va veure em va somriure com només ella sabia fer-ho, d’aquella manera tan generosa.
Però tenia els ulls tristos….i la cara deformada, morada per sota l’ull i inflada. Li va costar molt fer-ho i primer em deia que havia caigut, però a mi no em podía enganyar més.
Un cop més va ser víctima d’una ràbia aliena. No pot ser que algú que diu estimar-te et faci això. NIngú.
I no pot ser que les persones que t’envolten i diuen estimar-te, ho consentin, potser per por de no rebre ells mateixos. Tan se val el motiu, al cap i a la fi, consentit.
La seva ànima, que crec que la tenia molt forta, va anar alimentant una mena de sentiment estrany que li remenava les entranyes i li feia bullir la sang en la seva propia contra.
Per sort, amb els anys, vaig saber que havia marxat a viure a l’estranger, I que tot li havia fet el gir que tan es mereixia. Encara que en el fons del seu cor, hi haguès encara aquella profunda ferida.