Corre!

CORRE!
La mare i el pare, pagesos de tota la vida. En aquella época, bruts i malvistos, però no els faltava el plat a taula, gràcies a déu- com deia la mare, la Mercè.
La Maria, va deixar d’anar a escola per ajudar a casa. La mare estava malalta, i al pare li calia un cop de mà. Era forta, molt forta. I valenta, molt valenta. Ajudava el pare a la vinya, collia, plantava llavors, fems, remenava el que calgués, cuidava els conills, les gallines, el cavall. S’esbatussava amb l’home de “turnu” per dos rals.
Tenia catorze anys. Li agradava molt anar a estudi, però la situació a casa no li permetia. Així que descarregava força i intel•ligència a casa, amb el que tenien i calia defensar. El seu germà, aleshores petit, tenia només 8 anys, el LLuïset. I també un coneixement com el d’ una persona gran. Patia.
Mai no hi havia hora. Sentien una sirena molt i molt forta, i havien de deixar la terra, les gallines, la llibreta o el que fos, i córrer!
Ells vivien en una masia fora del poble. Era perillós córrer per allà on podien ser fàcilment vistos. Així que, ja havien acordat que, si el nen era a estudi, el Senyor Llucià els acompanyava a l’ajuntament, just al costat de l’escola, on, només entrar, a mà dreta, hi havia unes escales que portaven al soterrani.
Era ple de gent! – deixeu passar! – compte, que m’has fet mal!-corre i passa!.
Tots de cop! Es va fer un embús que poc a poc es va anar destapant, i tots van poder accedir al soterrani i seure a terra.
Es respirava por….i complicitat.
Es estrany de dir, però si. Era així, aquella situació que es repetia dies i dies, generava una unió. Era com si hi hagués un fil invisible que enllaçava les persones que s’estaven ajudant en aquells moments on el pànic t’omplia els porus de la pell, et feia respirar de pressa, encongir les espatlles, bloquejava el pensament, i tensava tots els muscles del cos.
Si de cop, apareixia una abraçada….buf! allò era la glòria…El Lluïset ho agraïa i molt. Sobretot quan li agafava la mare del Pau, amb el seu braç dret i l’apretava contra el seu pit. Era encantadorament grassoneta, i quan els veia, els abraçava a tots dos: cadascú a una banda. Estaven tobets i protegits. Encara recorda l’olor d’espígol que feia aquella dona….
El Lluïset tenia els ulls tancats i olorava l’espígol, quan es van sentir uns trets esgarrifosos, espantosos, secs. Aprop, molt aprop. Com mai.
Tots tremolaven. Al cap d’uns minuts, es va fer silenci.
Van poder sortir. Van veure com aquesta vegada, havien bombardejat l’església. Per sort no hi va haver ferits, però, el pànic era latent.
Al cap d’una estona, la Maria el va venir a buscar, amb el pare i la mare: -Lluïset, marxem a Barcelona a cals oncles.
Van arreplegar quatre coses, i amb el carro i el cavall, van empendre les costes del Garraf, amb el pànic a les venes, i amb l’esperança de trobar més aixopluc a la ciutat.
El Lluïset patia: - mare, que ens mataran! La Maria el calmava:- Tranquil, ja veuràs com arribarem de seguida, i estarem més segurs a cals oncles , no hi pensis més.
Pel camí trobaren camions militars que els observaven, però no els van aturar. Feia molta impressió veure la poca gent que circulava pel carrer, i com estava tot ple d’homes amb armes.
El Lluïset només sentia sorolls estridents: mare, que ens mataran!
La mare el tranquilitzava: Lluïset, quan passem aquelles muntanyes i un trocet més, ja estarem salvats. No pateixis fill meu, creu-me.
Si que la creia.
Pensava i escoltava.
Fins que, de cop, van sentir el motor d’un avió. O potser dos o tres.
-Corre pare, amaguem-nos! Que venen!
Els va envair una ventada immensa, una ombra que els tapava, el soroll no els deixava sentir el que cridaven. Era com un terratrèmol que els emportava i els va empènyer amb fúria.
El soroll s’allunyava.
El Lluïset va quedar atrapat entre les rodes del carro. Al seu costat el pare, que havia aconseguit abraçar-lo per la cintura. La Maria era uns metres més enllà, venia arrossegant-se pel terra.
- La mare! I la mare? Mareeee! Cridava el Lluïset.
- Sóc aquí fill meu- Va dir la Mercé amb un fil de veu.
Havia quedat atrapada entre el carro i el cavall.
- Mare!!! T’han ferit!- Li brollava la sang pel canell. -Mare, la mà!
L’impacte li va arrencar la mà, que va poder recuperar i embolicar amb un drap.
Van intentar, la Maria i el pare, el més ràpid que van saber, amarrar el cavall al carro, i anar cap a Barcelona a curar la mare.
El Lluïset no parava de repetir: - mare que es morirà?
I la mare li responia, sense gaire esma: -no fill meu, només m’he ferit, la mare no morirà, ja veuràs.
El pare la tenia a la falda cuidant d’apretar molt fort el braç perque no es dessagnés.
Si que van aconseguir arribar amb molt esforç, i curar la mare a l’hospital, que hi va estar forces dies. La guerra va acabar estant ells a Barcelona.
Van aconseguir i viure molts i molts anys. Però al Lluïset sempre el van acompanyar aquells moments viscuts, i encara ara, que fa anys que és avi, més d’un dia es desperta a mitja nit cridant la mare.
La seva germana, la Maria, forta i valenta com ningú, va ser qui ens va explicar aquesta historia. La seva.