temps perduts

Com sempre,
Com cada vegada que torno
Sóc al banc d'en Sinofós,
Escrivint, mentre respiro fum
Escoltant el silenci,
Analitzant el temps,
Aquells petits moments
Que em fan veure com sóc, què vull
I em reflexen, a cops,
Què és el que no vull.
No vull rols forçats,
Que agafo amb ànims
I mai funcionen.
No vull donar temps
Perquè l'amor aparegui
I retenir-te mentrestant,
Quan segurament no arribarà mai.
I si et quedes al meu costat,
T'hauré de deixar,
Quan sigui massa tard per tu,
Quan, tristament, comprovis que no et dic mentides
Que l'amor ja no truca a la meva porta,
Que sóc incapaç,
Per molt que ho intenti,
D'enamorar-me de tu,
Incapaç d'estimar-te com tu em demanes,
Com tu necessites,
Com tu et mereixes.

No sóc digna d'algú com tu,
I accepto el meu rol
De dona lliure, no t'implico
Ara que em conec,
i tu encara no ho has fet,
Ara que sé,
Que això que et dic no és només una hipòtesi,
Ara que em conec,
I tu encara no ho has fet,
Ara que sé,
Que això que et dic, passarà
I des del bans d'en Sinofòs,
Les prediccions es tornen reals,
I necessito dir-t'ho

Et demano perdó,
Per no saber plorar,
Per no saber estimar,
Per no ser capaç d'enamorar-me.