Tan fàcil és fer créixer una flor, com que es podreixi...

Una pausa que no li va servir de res, la va fer fugir del món de l’amor, dels ideals, de les emocions, dels sentiments, de les nits borroses de compartir el gust del tequila o d’aquell vodka que mai li havia acabat de fer el pes, fins i tot d’aquelles calades sense final on el cap ens girava fent veure que sentiem cançons d’un tal Bob Marley.

Però ella i “l’abstinència” que ella anomenava no sabien conviure. Sabia que algún dia acabaría passant. És noia de viure la vida i disfrutarla.
Passan els dies i acabes enamorante d’algu que no ho saps, perquè se’t fa difícil d’imaginar, però t’acabarà deixan’t plantada davant de casa teva, i els veins van passant i veien-te com aquelles flors que es podreixen a la mínima que no s’enten l’escalfor del sol.

Aquell dia anaves de rosa, feies bona olor i t’havies arreglat. Però vas acabar de rosa, no de color, de flor, de rosa podrida i feta un fàstic interiorment. És com si els factors del teu voltant s’haguessin posa’t d’acord per fer-te mal. Com si aquelles estimades abelles que et visitaven cada dia, s’haguessin decidit a mossegar-te i lentament deixar-te nua , sense petals, sense pensaments, sense res…

Tornes a casa sense vida, arrossegada per la rutina. Aquestes coses només passaven a les pelicules, no em podía parar de dir.
La il•lusió tornava a despedir-se, i al vida tornava a riure’s d’ella…I es consolava plorant al seu llit abraçada a aquell coixí ja tacat de maquillatge d’altres vegades, aquell coixí que tan ha patit ,de crits, de cops, de llagrimes, de tot… I et recargolaves pensant en el maleït món en què vivies…

Tot i les circumstàncies, saps que has de continuar endavant.

Apareix aquella persona que no coneixes, però aquella persona amb la qual conectes. Si, aquella persona que creus que pot ésser diferent, però tot i aoxò continues tenint por en caure a la rutina de sempre. Saps que no vols, però només has pogut superar-ho una vegada…. que ara que hi penses, després del que vas patir podría haver estat una altre persona que va donar més…

I realment no saps què és… El somriure de les fotos? El cabell, amb el qual sempre ets tan perfeccionista tu mateixa?El seu caracter, tot i no conexe’l realment.? O potser és la seva forma de fer-te somriure tot i tenir un pantalla al davant? Seràn els seus escrits? Seràn les seves frases maques de conte?
Vols fer la passa, però tens por, tot i que saps en el fons que no et farà sentir com la rosa nua i despullada en mig del carrer, la rosa que va perdre tots els pètals…

Però et continues preguntan : i com pot ser que es creï aquest vincle entre dues persones, tan ràpid? Serà l’electricitat que t’ha passat el teclat? Serà l’endoll que tens al costat dels peus? O potser són les interferències del telèfon mobil…?

Penses que será diferent. Potser és massa d’hora per pensar en això. No ho sap .Realment només saps que no saps res…