PRIMERA PART: nervís i llabis secs.

Havia arribat l’hora, arriba a l’estació i compra un billet de dos viatges. Amb els nervis treu la cartera del bolso i no se’n enrecordava que tenia els diners a la butxaca dels texans, de quan li han donat el canvi del tabac. Seguidament el billet cau i el canvi també, el recull. Mira la pantalla, i 14, encara tinc fins a i 27. Surt a fora de l’estació i s’encén un cigarret. Xucla fins al fons i un plaer a curt termini l’envaeix i la fa sentir menys nerviosa. Mentres zona “Wonder Why” per tal de animar-se i no caure en la temptació de marxar cap a casa. L’última calada i el tira al terra, despreciadament, com la Olivia Newton a “Grease”, llàstima que no està tan prima i que no és tan guapa.
Entra a l’estació amb presses, introdueix el billet i se li obren les portes. Li hauria agrada veure-ho tot en blanc i negre i que el tren ós de vapor, dels de pel•lícula, també hauria portat per aquella ocasió un vestit d’estiu dels anys 50 i unes sabates a conjunt. Torna a la realitat i baixa corrents a l’andana per por de perdre el tren, l’ultima bona oportunitat. Entra, una dona la mira amb cara mal humor, i ella li torna la mateixa cara. S’assenta , canvia de cançó… un tema molt estimat per ella , “Tiny Dancer” , i el tren s’engega.
Hospital General, Mira-sol, Sant cugat, valldoreix, la floresta, les planes, sarrià, La Bonanova, Muntaner, Sant Gervasi, Gràcia, Provença … i finalment l’esperada Plaça Catalunya. Piip- piip-piip, les portes s’obren i la multitud de gent es barreja. Uns xoquen perquè tenen pressa, els altres ni se’n donen compte. Ella sap on va, camina recte amb la mirada fixa a un punt, mentres comença a treure un cigarret i l’encenador que algu li va regalar. Puja les escales mecàniques, passa les portes de validació del billet. Continua recte, i de cop sense esperar-s’ho una ràfaga de vent va contra ella, i el serrell agafat darrere les orelles se’n despren. El cabell comença a volar amunt i avall, mentres ella se sent feliç, pero encara nerviosa.
Surt de l’estació i arriba al “triangle”, com ell li diu a ella pocs minuts després.
Semàfor vermell, merda, ja són les cinc i sis. S’encen el cigarret i una ráfaga de vent li apaga l’encenador. Xucla, però ara amb més potencia. No vol empassar-se el món, els nervis se l’empassen a ella. Travessa el pas de zebra amb presses, està a dalt de tot de la rambla, travessa al’esquerra i es dirigeix al punt de quedada, el Hard Rock Caffe. Mira i no hi és, encara més nerviosa obre el bolso, regirá per buscar el móvil, el trova, l’agafa i marca: “ el meu pecat”, seguidament es gira i allà estaba, davant seu.
Dos petons breus de nervis i un “Hola, què tal?”
Decideixen baixar la rambla, parlant sobre coses de la vida, potser amb molta o poca importancia, és igual, ella ja no està nerviosa, se sent còmode i contenta.
Arriben a la Plaça Colom, entre riures, mirades , somriures i alegríes arriben a la Barceloneta. S’asseuen. Alguns silencis curts, però suportables. Anècdotes de feia anys, experiències, riures i un breu mal d’espatlla. Tot seguit fa fred, eren al costat del mar, i feia un aire que molestava molt. Se li posa la pell de gallina i ella se’n riu. Ella és llesta i ha portat una desuadora. Ell arrapenja suaument el cap sobre les seves cames, i s’hi queda. 5 segons han passat i l’aixeca. I mentres, uns passen amb patins, els altres amb monopatins /longs, bicicletes, ia lgunes pregunten com arribar a la ciutadella.
És tard, tornen a fer el mateix recorregut però en dirección contrària per tal de cadascú agafar un tren diferent, cap a ciutats o pobles ben diferents. Tornen caminant, amb fred. Ell la mira, ella es posa nerviosa, el mira i riu. I ell pregunta irònicament : no espoden mirar les coses que t’agraden?
La cosa va bé, pensa ella. Seguramen tot anirà bé.
Pas de zebra, esparen però esta verd i passen. Es paren a l’illa del mig per el vermell del semàfor, el noi es gira i ella li agafa el braç per cridar l’atenció, com si fós una nena petita. Ell es gira. Es miren, per un moment només existeixen ells dos, i res més. Ni semàfors, ni cotxes, ni gossos, ni bicicletes, ni monopatins, ni les suaus gotes que possiblemen queien dels nuvols grisos del cel. Ella s’apropa i ell també. Es fonen en un petó i ell li agafa suaument el coll, com si estiguéssin en una pel•lícula dels anys 50, i ella de cop portees les sabetes i el vestit d’estiu. Se separen, el semàfor està en verd. Ella somriu i no pot para de fer-ho. Pugen la rambla agafats com dos nens petits per no perdre’s l’un de laltre, perquè cap dels dos s’escapi.
Retornen ales converses d’abans amb riures, i amb parades breus per els petons tan esperats.
Plaça Catalunya de nou, semàfor en vermell. Es miren, se somriuen i es besen amb delicadesa, però amb por a que s’acabi el món. El semàfor es posa verd. Atravessen com si es coneixéssin de tota la vida. Paren s’han de separar, el temps s’ha acabat i s’ha de tornar a la realitat. Es tornen a besar, amb delicadesa com sempre.
I finalment un missatge en Italià, preciós.