Fosc, tot és fosc.

De vegades tot cau. I creus que el món no està fet a la mida.
Trobes que res és just i menys el que et passa a tu. Com et sents, com et trobes en l’univers ,amb tothom.
Sol, potser? No ho sé… Però no estas a gust amb res de res. Ho odies, no et mereixes això. Bé…potser si, però no en aquest sentit. Què has fet per mereixe’t això, et preguntes.
I mires enrere i veus tot el que has viscut i el que et queda per viure, que ets jove com alguns diuen, per fer-te sentir millor.
I quan hi mires veus somriures, nits, tardes, capvespres, regals, alegries, sorpresas inesperades, o records tristos que et fan créixer i aprendre.
En canvi què tens ara? Res, res és el que tens. Tot i que molta gent et diría que ho tens tot. Una familia que t’estima, uns amics que els hi agrades tal i com ets. Una gossa magnifica que t’alegra els diez. Tot, ho tens tot i més.
Però tot i axò, la buidor pren protagonisme des de fa temps, i per tu no és agradable.
Ja no saps què fer. Res és com tu vols, i no és el fet de que siguis capritxosa, sinó que no saps quin és el teu lloc. Que camines i no saps quin carrera gafar, tots et porten al mateix lloc, la pena. Carrers buits i sense gent, Solitud.
Avances i creus en algo millor, creus en veure la llum que tant esperes des de fa mesos. Està a tres passes de tu. Una, dues i …merda! Tot se’n va de nou, com sempre. Què t’esperaves, que te’n sortiries? Il•lusa, potser és que no hi ha sortida, potser no, rotundament NO N’HI HA.
De tant en tant tornes a trovar-te a tres passes de això a qui molts anomenem llum, com a metàfora de felicitat. Però sempre acaba amb el mateix resultat. MELANCONIA.