2a Parta

Un relat de: night time is the right time.

Ja tornaria a tenir els llavis secs mai més, ni tornaria a estar nerviosa per ell MAI MÉS.
Tot és efímer, com la vida d’un xiclet.
Aquell dia plovia. La pluja, el cigarret, el café amb llet, i una cançó d’Extremoduro l’havien fet pensar… Saps quin és el teu problema? Es dia a ella mateixa. El problema que tenia era que necessitava sentir-se stimada, per algu. Suposo que des de feia temps que ho necessitava, i es recolzava amb els amics, la seva gossa i la psicóloga o potser també amb les nits de vodka i cigarrets.
Aixi doncs aquest era el motiu pel qual ràpidament s’havia estimar, o això creía. Tot i que alguns escriptors diuen que és més important estimar, que ser estimat. Ella ja no sabia què volia, on era, qui eren els del seu voltant. Tornava a estar perduda i sense ell. Si ens posem a sincerar-nos, tampoc el coneixia tant, per no dir gens… però sempre va tenir l’esperança de que d’allò en podía sortir alguna cosa maca.
Tot i el poc temps que havien compartit junts, ella n’estava molt de l’escriptor Argentí. Era guapo, tenia una veu molt maca i més quan parlava en castellà/argentí, tenia un caminar especial que també li agradava molt, i aquell cabell que no es parava de tocar per l’aire que venia del mar, però també hi havia el seu collaret igual de bonic que ell…. No se’n va enamorar, només faltaría. Si dic només faltaría és perquè després de tota ara no seria persona, amb el poc temps de durada.
Després de tot, va estar bé. Després de les decepcions una persona intenta ser positivar, i més perquè la gent que t’estima que està al teu voltant no para de recordar-t’ho. Però quan no pots, no pots. Quan és imposible, costa fingir… Però el “estic bé” que deia a tothom la salvava de sentir-se agobiada per torhom…
només pensaba en fugir, només pensaba en escriure una carta a les persones que ocupen el seu cor i marxar… Li venia al cap el “ go away” en anglès. Despareix, per sempre. Començar algún lloc de nou. Cada vegada n’estava més segura, algún indret on pogués viure sense maldecaps. Però no podía fer res del que volia, era menor, vivía amb els pares i amb una gossa que la trobaria a faltar. La gossa era el que més l’importava en aquell momento.
Continuava plovent, i desitjava engegar l’ipod, posar´se els auriculars, sortir a l’herba del Jardí , estirar-se i ofegar-se en ella. I de sobte pujar fins al màxim el volum i no tornar a llevar-se mai més.
Va aterrar a la realitat, tenia exàmens, i no podía estudiar. La motivació que tenia feia dies per estudiar havia fugit, gone away…
Aixi doncs, havia près una decisió. Que durant les dues ultimes setmanes de suplici sobreviuria a base de cafès, nervis i cigarrets. No era una solució gaire sana, però era lunica solución.

Comentaris