Somnis reals

En Joel va despertar-se lentament. La llum del Sol entrava per les cortines de la finestra oberta. Era dissabte. Tenia una sensació estranya. No va obrir els ulls. Volia recordar. El somni s’esvaïa ràpidament. Recordava fragments i sensacions. Una noia. Els cabells a l’aire, el seu somriure i les seves dents blanques era tot el que recordava. Li havia dit el nom... Però no el recordava. Va provar, Jana? No. Mireia? Tampoc... Era inútil. Només li quedava aquella sensació de plenitud, de compartir, d’estimar amb el cor, tant que el cos només calia que fos a prop... Va obrir els ulls. Es va llevar.
Aquella tarda, després de menjar amb la família, va tornar a recordar les engrunes d’aquell somni. Encara continuava sense recordar el nom. I havia provat tants que ara no sabria distingir el correcte si li passés per la ment. La Nit, la seva germana li va demanar ajuda per a uns problemes de matemàtiques. Amb els seus dits menuts va obrir el llibre i li va ensenyar la pàgina amb exemples i dibuixos de fraccions i a la part de baix, uns problemes de sumes i restes de fraccions amb el mateix denominador. En Joel li va explicar que sumar així era com sumar pomes o gats, però sumava mitjos o terços... Ella va somriure i va començar a fer els problemes sense voler més ajuda. En Joel es va quedar aturat. Alguna cosa li va brillar al fons de la ment. No va saber què. Però era alguna cosa del somni. Somnis.
Aquell vespre també va somiar. Era en un riu petit on l’aigua lliscava entre pedres en la penombra dels arbres del bosc del voltant. Ell era assegut mirant dos peixos en un racó on l’aigua estancada i transparent mostrava la sorra i les pedretes del fons. De sobte no veia res. Només sentia l’escalfor als ulls i la veueta dolça darrere seu.
- Qui sóc? – i va sentir un riure tranquil
- Meritxell? – i va somriure en recordar el nom. Per què no l’havia de recordar? Va pensar. Ella li va treure les mans dels ulls i va seure al seu costat. L’ombra va espantar els peixos que van nedar riu avall amb el corrent.
- Hola! – va dir ell. I es va adonar que «Hola» no era massa especial i es va avergonyir. Ella no se’n va adonar i li va tornar la salutació.
- Hola, Joel! – I li va passar els braços al voltant del cos i del coll i va reposar el seu cap i la seva cabellera fosca a l’espatlla d’ell. – Què fas?
- Mirava uns peixos. Però han marxat. – Els arbres van moure les fulles xocant contra una ventolera que s’obria pas sobre el rierol. Va notar com ella l’estrenyia més amb els braços. Sentia la seva calor, va reposar el cap en el d’ella.
- Quedem demà? – va dir ella
- Tenim encara molt temps. Aquest vent amainarà.
- És el meu despertador. M’he de llevar d’hora avui. Vindràs demà?
-És clar! Va dir ell en veu alta, sol, assegut al costat del rierol.

En Joel es va despertar. Aquesta vegada va dir en veu fluixa:
- «Meritxell».
No volia oblidar el nom. Encara era d’hora, però la finestra mostrava la primera claror del dia. Va tancar els ulls. Va inspirar. Es va tocar on ella l’havia abraçat. Recordava el caliu del cos d’ella i les pessigolles dels seus cabells foscos a la seva espatlla. Va olorar. Era l’olor d’ella? No. S’ho havia imaginat. O era un record intens.
Era diumenge. La Nit va entrar al menjador al costat de la cuina oberta amb el nino de peluix penjant d’una mà. Va badallar i es va asseure deixant-se caure a la cadira.
- Demà treballes? – li va dir a en Joel. La seva mare anava posant coses sobre la taula, galetes casolanes, cacau en pols, la cafetera fumejant. El pare va aparèixer ja dutxat i vestit. Li va fer un petó a la Nit que ja estava sucant una galeta a la seva llet amb cereals.
El pare va seure i la mare també. Cadascú agafant el que li semblava de la taula plena.
«Meritxell», va pensar en Joel amb un somriure que la mare va captar.
- Has quedat amb algú, avui, Joel? – va preguntar.
- Eh!? No... no. Per què?
- És diumenge. Hauries de sortir més. Com està la … Com es diu? Mai me'n recordo... – va mentir la mare.
- Svetlana? – va contestar en Joel – Suposo que bé. El seu pare ja està millor. Diuen que aquesta setmana potser sortirà de l’hospital.
- Hauries de quedar amb ella. Sortir a prendre alguna cosa. Que es distregui una mica. Ho ha estat passant malament.
- D’acord – va acabar de beure la seva llet vegetal en Joel – després li pregunto.
Aquella tarda estava a l’habitació amb el telèfon al costat. Tenia l’aplicació de missatge amb l’Svetlana. Però no sabia què dir-li. De cop va tornar a sentir un caliu al voltant del seu coll. Va tancar els ulls intentant mantenir-lo, però va desaparèixer. La va trucar.
- Hola..., d’això... com està el teu pare?
- Hola, Joel – va sentir la veu d’ella – Bé. Millor. Ja pot respirar millor. Els nous antibiòtics que li han donat sembla que estan fent efecte. I tu? Com estàs?
«Meritxell», va recordar en Joel. Somnis.
- Bé. La Nit no para. Els diumenges com avui passo estona mirant com creix. – va bromejar
- Si vols... – va dir la Svetlana – dimarts a la tarda podem anar al cinema. Ja han estrenat la seqüela... si no estàs molt cansat.
- Dimarts? D’acord. Sí.
Aquella nit va ser diferent. Era a una cabana situada al cim d’un petit pujol. El bosc acabava quasi a dalt. La cabana era gran, de fusta, amb tres habitacions. Ell era fora mirant el Sol rogent ja a prop de l’horitzó. Va notar el caliu a la seva mà esquerra.
- Sempre és bonic. Entrem?
La Meritxell no va esperar resposta i va avançar encara amb la mà encaixada amb la d’ell, amb els dits entrellaçats. Ell la va seguir. Tots dos miraven el Sol que s’ocultava mentre la Terra girava cap a ells.
En Joel es va girar. La Meritxell tenia el rostre rogenc i darrere seu el cel començava a deixar veure algunes estrelles grans o properes.
- Ets preciosa.- li va dir – i es va avergonyir. Potser l’havia molestat. Uns ocells van passar volant per anar a dormir piulant. Somnis. Es va adonar que estava somniant. Es va despertar.
Era mitjanit. Va sospirar. Va escoltar una veueta. La Nit. Es va aixecar i descalç amb pijama va obrir la porta i va entrar a la cambra del costat. La Nit es movia inquieta, amb el llençol rebregat als peus del llit. S’hi va apropar.
- No te'n vagis! – deia fluixet amb els ulls tancats.
En Joel li va agafar la maneta i li va prémer suaument. Li va acaronar els cabells
- No te'n vagis amb ella...
En Joel li va fer un petó al front. Li va posar bé el coixí. La va tapar i li va passar la mà per la panxa. S’hi va acostar a ella i amb la veu més fluixeta que va poder per no despertar-la li va dir
- Bonica, Nit, dorm, bonica.
La nena es va tranquil·litzar. En Joel va trobar el gat de peluix i li va posar al pit. Quan va estar segur que dormia plàcida va tornar a la seva cambra.
Es va estirar al llit i es va adormir.
- La teva germana? – li preguntava la Meritxell. Eren dins la cabana. Ella estava dreta al foc cuinant. L’olor de verdures fregides li va arribar. Tenia gana.
- Eh!? – va dir en Joel. – Sí... Suposo que un malson...
Ell era assegut al sofà davant de la llar de foc encesa on uns troncs espetegaven entre les flames.
En Joel es va aixecar. Ella cuinava en una paella al foc de gas. Per la finestra només podia veure la foscor de la nit. Es va posar darrere d’ella i li va passar els braços pel davant. Ella va somriure mentre cuinava. Ell va posar el cap al costat del d’ella. Ella es va girar i la va fer un petó a la galta.
- Fins demà, amor! Li va dir ella amb un somriure.
El despertador sonava fluixet però reconegut. Va obrir els ulls. Olorava verdures fregides.
Aquell dia a la feina al taller mecànic els cotxes el van tenir entretingut força estona. En acabar i mirar el mòbil, va veure cinc missatges de l’Svetlana. El seu pare havia recaigut i els metges l’havien aïllat. Sentia no poder anar al cinema l'endemà, però deia que el seu pare estava bé, que era qüestió de dies que els antibiòtics fessin l’efecte, li havien dit els metges.
Al migdia van parar per dinar. Van anar al bar de sempre, a prop del taller. Ell, el seu cap, en Miquel i la noia nova, la Neus, amb uns ulls grans que observava tot i preguntava poc. En Joel no s’hi va poder estar.
- D’això... Què sabeu dels somnis?
- Per què? Has somiat que a algú li passava alguna cosa? – va dir la Neus obrint els ulls encara més, sorprenent a tothom.
- No... Però... he llegit que de vegades la gent somia la mateixa cosa durant nits seguides.
- Ah, sí, els somnis recurrents – va dir en Josep, el cap, fent-los esperar mentre engolia el mos del seu entrepà. Va beure un glop de vi i va continuar. – no tinc ni idea de per què passa. Ho ha gent que té el mateix somni nit rere nit. T’ha passat, Joel?
- Eh!? – va dir en Joel – no. No ben bé... Fa uns dies que tinc somnis, però no són el mateix, només les mateixes... coses... un riu, un bosc, una cabana...
- Això són les vacances – va dir somrient en Miquel.
- Quines vacances? – va preguntar en Joel
- Les que necessites – va riure en Miquel.
- Sí, home! – va dir en Josep – precisament ara que venen les vacances de tothom i ens porten els seus cotxes per revisar o reparar per poder marxar tranquils... Ja les fareu després, com sempre.
- A mi m’agrada més fer-les en acabat – va dir la Neus, ja amb els seus ulls grans a la grandària normal.
Aquell vespre en Joel va rentar els plats del sopar. La Nit ja era al llit amb el pare que li explicava un conte. El pare va sortir i va veure el seu fill.
- No tens son?
- Eh... Sí, ara aniré a dormir. Però primer vull veure una mica la televisió.
- No triguis, Joel – li va dir el pare. – se't veu cansat aquests últims dies. No sé si és per la feina, o pel pare de l’Svetlana, o tot plegat. Sembla que no dormis bé... Bé! Bona nit, noi. Que descansis. Tanca les llums, d’acord?
En Joel va obrir la televisió i va començar a mirar un episodi amb els auriculars posats per no fer soroll a la casa.
- Hola, Joel – li va somriure la Meritxell – avui has trigat molt! Pensava que no vindries.
Eren sobre un turó proper a la cabana que es veia allà a sota amb la xemeneia fumejant. Tot el paisatge tenia un color grisenc il·luminat per la lluna creixent. Estaven asseguts. Ella davant seu entre les cames amb l’esquena al pit d’ell.
Ell sentia la calor d’ella. L’olor dels seus cabells. Era un perfum de lavanda o canyella molt suau.
- Meritxell... – en Joel estava confós.
Ella en sentir-lo es va girar. Els seus ulls foscos i el seu somriure el miraven.
- Estàs bé? La teva germana un altre cop? – es va girar a mirar l’horitzó. – Ja li vaig dir que un dia tu marxaries. Que us veureu de tant en tant. – es va girar mirant-lo als ulls – que tu tens la teva vida.
El xiulet d’un tren en la llunyania va fer que en Joel girés el cap. El despertador sonava. Eren les set del matí. Es va aixecar lentament. Sí. Se sentia cansat.
Era dimarts. El dia que inicialment havia quedat amb Svetlana. Després de la feina la va trucar. Era a l’hospital amb el seu pare. Li va proposar anar a sopar a aquella pizzeria a dos carrers de l’hospital. Ella va acceptar de seguida, quedant per a les vuit del vespre a la porta.
- Estàs més cansat que jo, Joel. Va bé la feina? En teniu molta, oi? Abans de les vacances tothom recorda que té un cotxe...
Hi havia poca gent a la pizzeria. Ella es menjava un plat de pasta farcida de formatge i ceba amb salsa pesto. Ell, anava tallant i menjant la seva calzone.
- Sí – va somriure ell – no paren d’entrar cotxes. I tots urgents... Com està el teu pare?
- Torna a estar millor – va dir l’Svetlana amb un somriure murri – fins a una altra...
- Eh!, ja veuràs com es recupera. Quan comenci a estar bé no pararà de voler sortir de l’hospital. Ja ho veuràs – va intentar animar-la ell.
Un cotxe va girar la cantonada i els llums els van il·luminar pel gran aparador del restaurant. En Joel va aclucar els ulls mirant el carrer. El cotxe va passar. Però just abans va veure una figura femenina amb cabellera fosca mirant-los des de l’altra vorera. El cotxe va passar i en Joel ja no va veure a ningú.
- Joel! Estàs bé? Estàs pàl·lid...
- Ho sento... No... no em trobo bé.
- Doncs anem, m’acompanyes a l’hospital abans de marxar? Jo tampoc tenia molta gana.
- Eh? No, no... seguim. No és res. Menja, Svet, t’anirà bé. I a mi també. I no va poder evitar tornar a mirar fora al carrer buit.
Quan va tornar a casa la Nit ja dormia. La mare estava planxant roba.
- Vols que ho acabi jo, mare?
- Ja estic, fill. Ves a dormir. Fas mala cara. Com està el pare de l’Svetlana?
- Sembla que millor. Però ella continua preocupada.
- És clar – va dir la mare acabant de planxar una samarreta i plegar-la. – Va! Ves a dormir.
En Joel va estar llegint el seu llibre de ciència-ficció durant més d’una hora. Tenia son. Molta son. I estava inquiet.
- No estàs bé, Joel! – la Meritxell li acaronava els cabells. Ell suava.
- Estic... una mica cansat. És tot.
Eren a la cabana. Al llit. En Joel es va adonar que estaven nus. Ella es va aixecar i el llençol li va lliscar. La seva pell blanca contrastava amb la cabellera i la mirada fosques.
- Estic preocupada, Joel.- Crec que és per la teva germana. – Però la Svetlana m’ha donat una idea.
La Meritxell es va deixar caure sobre el seu pit. La seva fragància de lavanda i canyella el va fer inspirar-la tancant els ulls.
- Meritxell... això és un somni... Ahir... em va semblar que et vaig veure al carrer. Va ser un moment... No devies ser tu, és clar...
- Sí, Joel. Era jo.
El despertador sonava suau però insistent. En Joel es va aixecar. Li costava. Se sentia molt cansat. La Nit va obrir la porta i va córrer cap a ell, va saltar sobre el llit i el va abraçar.
- Desperta't! Avui em portes tu a l’escola.
- Ah!, Sí. És dimecres.
- Fas mala cara...
- No és res. Estic cansat. Tenim molta feina. Has fet els deures de les fraccions? Ho has entès, Nit?
- Sí. Si tinc un octau més dos octaus tinc tres octaus. És com si tinc una poma i dues pomes, tindré tres pomes! – la Nit va somriure.
En Joel va deixar a la Nit a la porta de l’escola i va anar cap al taller. En arribar en Josep se’l va mirar amb cara seriosa...
- Joel! Què tens? Estàs pàl·lid i tens la cara d’un penitent... Ves al metge que et mirin...
- No és res... Jo... - I en Joel va caure al terra desmaiat.
Va despertar a l’hospital. La seva mare era al costat. Parlava amb un metge.
- Senyora... Oh! – es va girar cap a en Joel
- No et moguis fill... Sembla que tens una infecció... Pel que ens ha comentat la seva mare, podria ser la que té el senyor Antonov. Però en el seu cas li està afectant el cervell. No es preocupi, jove. Ara li estem administrant antibiòtics. Però per seguretat li farem un coma induït durant uns dies. Així ens assegurarem que el cervell no pateixi lesions. – li va somriure – ara dormi, jove. Descansi. Quan el despertem se sentirà millor, però haurà de fer recuperació... Descansi, jove.
En Joel va mirar a la seva mare que li agafava la mà. La vista se li va ennuvolar. El medicament li feia efecte.
- Hola, Joel – ella el mirava somrient agafant-li la mà. Eren a fora de la cabana. Feia sol. Sentia la calor a la pell. I les mans d’ella agafant-li les seves.
Ella li va fer un petó a la galta i el va abraçar. Una abraçada càlida. Ella va sospirar.
- Per fi, Joel! Per fi estem junts!