Decisions (reeditat per millorar aspecte visual)

Sentir el sol a la pell era agradable.

Assegut al banc del parc, en Miquel Martí es fregava les mans per escalfar-se-les. Sentia el fred. I aquella angoixa, aquella pressió al pit. Havia de prendre una decisió. No podia continuar així. Tenia el cor dividit. La Txell i la Neus. A les dues les havia conegut feia, quan?, tres setmanes? I ara, totes dues l’havien convidat aquella nit. I és clar que sabia què passaria… I totes dues eren “ella”. Amb 34 anys per fi l’havia trobada… però no era una, eren dues. Diferents, però qualsevol d’elles podia seguir al seu costat la resta de la vida. De la seva vida. La seva curta vida. Els metges ja no podien fer res. Però li quedaven mesos, potser un parell d’anys. Conscient de la seva situació s’havia plantejat i acceptat viure sol els últims dies. Així i tot, la vida és sempre incorregible. En pocs dies, la Neus i la Txell li havien proposat viure junts. Completament. Ser parella. En Miquel se sentia tan bé amb la Txell com amb la Neus. Però era conscient que havia d’escollir, una, l’altra o cap.


Va mirar el telèfon reposant al banc. Acabava de trucar a la Neus. A la Txell ja li havia explicat que existia una altra persona. I ara ho sabien les dues. I totes dues li havien dit el mateix. Que si escollia a l’altra ho entendrien, ho patirien, i ho acceptarien. Però que estaven allí. La decisió era seva. En Miquel tenia el cor dividit. Literalment. Com escollir?


Al banc del davant hi havia asseguda una noia adolescent amb ulleres i cabells foscos. Estava estudiant al seu portàtil. Un model nou, no li semblava haver vist un igual. Era molt fi. Es va adonar que de tant en tant el mirava. La Txell o la Neus. Podria tenir un fill o una filla. I veure com estudiava, com creixia, com vivia… Ell no podria, però la mare, fos quina fos, podria.

- Hola!

Aquella veu infantil just al seu costat el va tornar a la realitat. Va aixecar la mirada cap a la seva esquerra. Una nena d’uns vuit o nou anys el mirava.

- Vinc del futur.- va continuar.

Una nena amb molta imaginació, sens dubte. Li va fer somriure.

- Em dic Queralt. Tu et dius Miquel.

En Miquel es va quedar sorprès. Va mirar arreu. No va veure ningú més. Cap pare, mare o germà gran a prop.

- On és la teva mare?

La nena duia uns pantalons i un jersei de ratlles de colors. Era rossa, amb ulls blaus molt oberts.

- A casa teva. Ja t’he dit que vinc del futur.

En Miquel va tornar a mirar al voltant. Gent que passejava aliena a ells, indicant que no coneixien a aquella nena estranya que sabia el seu nom. L’adolescent del banc del davant continuava immersa en els seus estudis al portàtil. Va aixecar la mirada i va posar cara d’estranyada. Només un instant, i va tornar a la seva lectura.

- La mare em va explicar que abans d’anar amb ella tenies dubtes. He vingut perquè ella no es preocupi. Em vull assegurar que la tornes a escollir a ella. - la nena va somriure.

En Miquel estava ara més confós encara. Aleshores va sentir una veu llunyana i tranquil·la d’una dona que no veia, darrere els arbres del parc, en els camins de terra que serpentejaven entre ombres.

- Queralt! Vine! On ets?
- He de marxar. Ah!, la mare es diu Meritxell. Però tu sempre li dius Txell. Sóc la teva filla.

I la nena va sortir corrents i saltant cap on havia sentit la veu fins a desaparèixer. En Miquel es va aixecar. Va caminar en la mateixa direcció, tement i volent veure qui hi havia allí. Als pocs metres el parc s’obria en una clariana immensa on de vegades feien activitats per a molta gent. La visibilitat arribava al final del parc, a l’entrada. La nena no hi era. Hi havia poca gent. Algunes dones, dues parelles i un petit grup de joves jugant a pilota. Cap nena petita com la que li havia parlat. Va mirar al voltant. No tenia llocs amagats. Hi havia bancs. Va seure en un i es va posar les mans al cap, traient-se les ulleres i fregant-se els ulls. Els metges no li havien dit res d’al·lucinacions…

La Txell. Potser era el seu subconscient qui li havia fet aquest truc. Potser sí, potser la Txell era a qui havia d’escollir.

Els dies següents va continuar quedant amb la Txell i amb la Neus. Anaven a menjar, o al cinema, va veure un film dues vegades. No els donava detalls a l'una de l’altra. Però pensava que sabien que es veia amb les dues. Cap d’elles el tibava. Cap li exigia ni li donava pressa. La Neus fins i tot la veia menys segura que la Txell respecte al seu futur junts. La Txell li parlava del futur, de com viurien, on anirien. La Neus li parlava més del present. On anirien aquella tarda. Amb la Neus parlaven més dels seus passats, de què els agradava de petits…

Un dia es va decidir. La Txell. No va ser fàcil. Va quedar amb la Neus per dir-li. Per dir-li que no estaria amb ella. Van quedar en aquell parc. En Miquel va pensar que potser, si tornava a veure aquella nena, la Queralt, la Neus entendria millor la seva decisió. S’adonava que tenia un pes especial. També la seva decisió partia de pensar que la Neus acceptaria millor la separació que la Txell. Seguia en un mar de dubtes, però havia de prendre una decisió, l’havia pres. I ara li havia de dir a l’altra.

Estava assegut al mateix banc. La Neus va aparèixer per on aquella nena havia desaparegut feia ja dies. Portava un somriure al rostre, com sempre. S’havia tallat els cabells. De portar-los llargs a portar-los per sobre les espatlles, li feia el cap rodonet més visible. Els seus ulls foscos com els seus cabells darrere les ulleres fosques. Portava una jaqueta llarga. Ell es va aixecar mentre s’apropava. Li va fer un petó a la galta. Ell es va mossegar la llengua. Estava nerviós. Amb la mà li va assenyalar el banc. Van seure. La Neus es va treure les ulleres fosques i es va posar les de lents clares per veure-hi millor. El banc del davant era buit. Va notar la frescor del dia quan un vent fred els va acaronar. Es va estremir. Ella també.

- Neus… T’he de dir una cosa…

La Neus va abaixar la mirada. Va prémer els llavis. Va tancar els ulls. Els va obrir i va aixecar el cap mirant-lo als ulls. Ell ja havia decidit.

- Neus, jo… Ja et vaig dir que també coneixia a una altra dona, la Meritxell… I … Bé, no tinc traça per a aquestes coses. Jo… Sento molt per tu, de debò… Ets una persona especial. Però he de decidir. I no tenim molt temps per compartir tampoc… Així que tampoc et perds massa, oi?

Va somriure sense esma… Es va mossegar el llavi. Va mirar endavant, al banc buit quan li va dir.

- Aniré a viure amb ella… amb la Txell.

Es va girar a mirar-la. Que bonica era! Ella li sostenia la mirada. Els ulls foscos darrere els vidres. La seva cara seriosa. Va assentir lleument. El va mirar i li va somriure assentint i prement els llavis. Li va posar una mà a sobre la d’ell. Càlida. Amb els ulls tancats assentia. De sobte, es va aixecar, es va girar i va marxar. Va marxar del parc i de la seva vida. En Miquel es va adonar aleshores que ella no havia pronunciat cap paraula.

Dues setmanes després en Miquel i la Txell es casaven pel civil, només amb una desena d’amics propers. Van anar a viure a un poble petit. La Txell era molt atenta. Van fer l’amor moltes vegades. Van passejar pels afores del poble, pel pont sobre el riu, per les muntanyes que a ell el feien esbufegar per l’esforç, fent moltes parades, però que en arribar a dalt gaudien de l’horitzó llunyà. Era feliç. Al cap de dos mesos la Txell li va ensenyar un plàstic allargat. Va trigar a entendre què era i què significava. Aquella nit van tornar a fer l’amor. I van riure i van plorar.

En Miquel notava la malaltia que a poc a poc, però sense pausa tot i la medicació, li anava traient forces i capacitats. Quan la Txell quasi no podia caminar pel pes a la panxa, ell tampoc podia. Es cansava molt. Els metges no li donaven esperances. Un dia es va adonar que feia temps que no feien l’amor.

Una tarda d’estiu en Miquel, amb el bastó va sortir a fer una caminada pel poble. Caminava lent, molt lent. Quan va arribar a la plaça del poble va veure les tres terrasses atapeïdes de gent que sortia quan el sol era menys intens i s’apropava el vespre. Es va fixar en una noia de cabells foscos que li recordava algú. Quan va ser a prop la va mirar un moment i va entendre per què li era familiar. Era aquella noia que un dia era asseguda estudiant al banc de davant del parc, on solia anar. La noia estava llegint un llibre i bevent un suc. Va aixecar la mirada i el va veure. I li va somriure.

En Miquel es va glaçar veient-la. Aquell somriure… el reconeixia en una altra persona.

La noia es va aixecar. S’hi va apropar i es va plantar davant seu a la vorera ampla.

- Hola… Ja sé … Ho sé tot… - va aixecar les espatlles un moment - la vida és així, oi? Jo no vinc del futur. Ja no.

En Miquel la mirava agafat al bastó.

- T’estimo, saps? Adeu… papa.

Ella va marxar i va desaparèixer pel carreró a prop, el que donava a les últimes cases del poble abans del pont. No es va esforçar per seguir-la. El seu cos ja feia temps que no podia. Va veure on havia estat asseguda la noia. El llibre estava sobre la taula. S’hi va apropar. El va agafar. Va veure la portada. En colors blaus, un cel, un terra, una granja.

“La noia que mai va existir” per Queralt Martí.

Es va quedar uns segons quiet amb aquell llibre a la mà que li començava a pesar. Li va caure de les mans. Però mai va arribar a terra. Es va esvair a l’aire. Tot i la gentada a les terrasses de la plaça del poble, ningú més se’n va adonar.