El camioner de l’A2 a Barcelona

El camioner de l’A2 a Barcelona

En Gep movia el camió, a un quart i cinc de vuit del matí d’aquell dijous de febrer, només uns metres fins el vehicle del davant que ja s’aturava. La cua d’entrada a Barcelona ocupava ja més de sis kilòmetres. No li agradava la seva feina. Però, com li havien dit, algú l’ha de fer. I si no era ell, seria un altre. Des de dalt de la cabina veia com el cel començava a vislumbrar-se, si mirava cap a l’est, cap al mar, llunyà. Al seu voltant, centenars, milers de vehicles arrenglerats. Feia poc havia passat una entrada a l’autovia dels que vivien als pobles del Llobregat. I més endavant n’hi havia més, d’entrades.
Feia ja més de quinze anys que hi treballava. No. Definitivament, no li agradava. Ell no era com en Fidel, que quan es trobaven per agafar el camió sempre somreia, mirava la nit fosca i deia “Som-hi!”. No l’entenia. És clar que no deixaria la feina. S’havia de matinar, sí, però - com deia en Fidel - només havies de conduir. Però aquella felicitat cada dia que el veia no l’entenia. En Gep canviaria de feina si pogués. Però treballava a prop de casa seva, i l’horari estava força bé, gràcies als torns que van posar feia cinc anys quan els conductors vàren amenaçar amb una vaga indefinida.

En Gep mai es ficava en temes de política ni sindicalismes, però aquell dia, feia anys i per casualitat, havia entrat a l’oficina del polígon industrial per entregar uns documents que li havien demanat. Era un dimarts i en Fidel hi era dins. Formava part del comité del sindicat. Normalment només veien algun encarregat o els caps, tot i que eren caps intermedis. Mai havien vist ni directors ni caps de departament. Just quan va obrir la porta els va veure a tots reunits. No s’havia adonat perquè va entrar sense mirar pel vidre de la porta. Normalment sempre estava només l’encarregat de torn.
Just en entrar escoltava parlar el sindicalista, mai recordava el seu nom, que deia
…”o si no ens doneu el que us hem posat en aquest document, anirem a la vaga general. Ens quedarem a casa nostra i ningú podrà moure cap dels vehicles”
Va fer una petita pausa i va afegir
“Cap dels vehicles es mourà a partir de dilluns vinent”
En Gep s’havia quedat quiet, encara amb la mà al pom de la porta oberta amb els membres del comité del sindicat d’esquena i, davant d’ells, tres encarregats, dos asseguts, i cinc persones més. L’americana fosca i corbata que duien va contrastar encara més amb el color de les seves cares. En Gep mai havia vist una cara tan blanca, i menys tantes alhora. Realment eren cares blanques, tot i que alguns dels directius, en el moment que havia entrat, semblaven acabar de venir d’un balneari. El contrast el va deixar garratibat.

En Gep, aquell dia i en aquell instant va pensar que no era moment de documents burocràtics que podien esperar, i no volia posar-se en problemes. Va fer mitja volta poc a poc i quan sortia tancant la porta lentament per no fer soroll va escoltar la veu d’un altre sindicalista.
“Va, home! Només demanem torns i reduir la jornada laboral. Teniu els números, hi haurà prou vehicles per a fer la feina, com sempre. I guanyem tots. És un win-win”
Ara, en Gep no sabia per què havia recordat aquell dia feia tant… Ah! És clar!, perquè aquella mateixa setmana van canviar els horaris i les jornades de feina. Això era el que estava pensant. Feia una hora que havia començat la jornada i li quedaven quatre hores més. Després aniria a deixar el camió al carrer de Barcelona que li havien assignat aquell dia i tornaria a casa seva. La Maria, la seva esposa, estaria a la casa. Ja hauria portat els nens a l’escola.
Es van conèixer a la feina. En Gep va somriure en recordar-ho.
Feia sis. … No, set anys. Bé, era un gèlid més de novembre. Estava entrant per Barcelona pel Besòs. Com sempre, parar i arrencar. Portava un altre camió. I es va fixar en la dona que viatjava en un autobús que feia aquella ruta. L’autobús era ple, i es va adonar que la majoria eren treballadors com ell. “En el fons, quasi tots treballem per la mateixa companyia”, va pensar aleshores. Durant la hora i mitja que van estar, el seu camió i l’autobús - on ella anava asseguda a la finestra del davant - l’un al costat de l’altre. Es van mirar. Es van tornar a mirar. Desenes de vegades, entre arrencades i aturades. Jugaven a girar el cap a veure si l’altre mirava. La Maria tenia un somriure preciós. I uns ulls foscos sota una cabellera negra com aquell cel de matinada. A mesura que la Terra girava, el cel s’anava il·luminant més. I tant ell com ella es van veure amb més detalls.
Una de les vegades que ell es va girar, ella li va fer una mirada penetrant cap a ell, prement els llavis en un somriure i assentint. En Gep es va sentir aclaparat i afalagat. Van seguir les mirades. No recordava qui va començar, però a més de mirar-se, es feien ganyotes. I reien. En Gep va riure molt. Una de les vegades que van estar aturats, com els milers de vehicles entrant a Barcelona, es va girar a veure-la. Ella havia tret un paper, potser arrencant un full d’un llibre, i hi havia escrit el seu número de telèfon. Ella premia el paper contra el vidre i jugava a amagar-se o aparèixer pel costat. En Gep va tenir temps d’agafar un paper i apuntar aquells números de la seva loteria de la vida en una de les tantes aturades que feien
Cinc mesos més tard vivien junts. Va descobrir que ella també treballava per la mateixa companyia. Quan s’ho van dir, ella li va dir que ja s’ho pensava d’ell. La Maria és molt llesta.
Un cotxe pitant el va tornar a la realitat i a l’ara. Res. Era un que no li va agradar que un cotxe se li posés davant. Li va estranyar. Avui dia ja ningú tocava el clàxon. S’hi va fixar, en qui havia pitat. Era un jove. Potser algun dia treballaria amb ell o amb el conductor que se li havia posat davant. Sí, potser en Fidel tenia raó. Era una bona feina. Conduir a baixa velocitat, durant quatre hores entrant a Barcelona o als pobles del voltant, tornar a deixar el vehicle i anar a casa seva. Avui ell faria el dinar. Ella tenia torn de vespre, conduint un autobús, com aquell on es van conèixer.
De vegades, sopant, quan el nen i la nena ja estaven dormint, parlaven. Des del seu pis veien l’A2, lluny. La veien plena de cotxes, a aquella hora. Milers de vehicles, camions, autobusos, autocars, turismes, … I la majoria? Només una pocs eren treballadors com ell. Treballaven per la mateixa companyia fent la mateixa feina. I la feien bé. Col·lapsar l’entrada a la ciutat.
Els estudiants arribaven tard a les classes i als exàmens. Els pocs treballadors de debó que quedaven, s’havien de llevar d’hora, se’ls notava que tenien son. Anaven estressats, i arribaven a les seves feines sense saber que quasi tots els altres conductors feiem les cues als matins i als vespres, o a altres hores, simplement perquè aquesta era la nostra feina. I tant que la feiem bé! En Gep va mirar des de dalt al jove que conduïa el turisme de color verd. Se’l veia nerviós. Potser entrava a les vuit. En Gep va mirar endavant, a la llarga cia de llums vermelles. El jove arribaria tard.
En Gep es va adonar que ell no estava estressat. No ho havia estat mai. La seva feina a la companyia consistia en donar voltes a hores determinades, ell i milers de conductors més. Tot per mantenir la sensació que “això és el que hi ha”. Per aconseguir que la gent pensi “Què hi farem!” i deixi als polítics en pau. No sabia des de quan funcionava la companyia. Ningú en parlava. De fet, ningú parlava mai del que feien, ni tampoc a la família ni als amics. No els podien explicar aquell secret immens. Tampoc sabien qui hi havia al darrera, semblava una empresa privada, però tothom estava d'acord que algú els pagava els bons salaris. No sabien si era la dreta, l'esquerra, alguna empresa de venda de motos, alguna màfia...
A banda dels treballadors, ningú sabia que si la companyia deixés d’existir, si no posés tots aquells vehicles a aquella hora, qui entrés a Barcelona, ho faria en una fracció del temps que trigava cada dia. Feia alguns anys, algú a les oficines, havia fet una porra sobre quan sortiria a la premsa que les cues diàries eren fetes per ells, els treballadors de la companyia. Però passava el temps, ningú deia res, i simplement va desaparèixer el paper on alguns havien posat setmanes, mesos, algú, anys. Però res. De fet, ningú ho preguntava obertament. Per por a perdre la feina ja era suficient, però sabent el que feien, ningú veia assenyat comentar res.
En Gep era un privilegiat. N’hi havia uns quants, que com ell, tots dos, en la parella, treballaven del mateix. I quan estaven sols en parlaven. I quan anaven un cap de setmana a alguna festa amb amics, acostumava a sortir el tema de les cues d’entrada i sortida de la ciutat, i la Maria li premia la cuixa amb complícitat i es miraven i somreien, recordant el dia que es van conèixer. I sempre amb els llavis tancats, perquè, sabien que, si els explicàven la seva feina real, se’ls acabaria per sempre; la feina i les amistats. Reien amb els amics fent acudits, com quan deien que els Ferrari arribaven abans que ningú... al cotxe del davant.
A ningú ni se li passava pel cap que les cues de les carreteres eren la feina d’ell i dels milers de treballadors de la companyia. Mai ningú ni s’havia apropat a la realitat.
En Gep va somriure. Va capcinejar i va avançar el camió una vintena de metres fins el camió del davant.
Potser sí. Potser en Fidel tenia raó. Ara l’entenia una mica més. Quan arribés a casa li explicaria a la Maria. I riurien fent l’amor abans de posar-se a fer el dinar.
Alguns, ara, us preguntareu com ho sé tot això. Bé!, diguem que també hi treballo. I sóc molt molt fidel a l'empresa. I m'agrada molt aquesta feina.
El proper matí o vespre, mentre feu la cua entre milers de cotxes, potser veieu el meu camió. I, conduint alegre, em veureu amb un somriure a dalt, a la cabina.