Somni infinit

Li recordava a algú aquella cara embotornada, rivetada de solcs que la creuaven en totes direccions, aquells ulls descolorits, de mirada desgastada, aquells pits desinflats que li queien a banda i banda. Li recordava a algú, aquella dona revellida que la vigilava cada dia des de darrere el mirall. Potser l’espectre d’algú que havia conegut en el passat, i que ara copiava els seus gestos, com un mim sinistre.

No aconseguia recordar qui era, aquella dona. Aquella imatge miserable que la turmentava cada matí, i l’acomiadava cada nit, li encomanava la seva malenconia, amb la mateixa mimesi que s’encomana un badall.

N’estava farta de sentir enyorança d’ella mateixa. Per això s’hi va negar. El dia que va decidir tancar els ulls es va poder reconèixer, per primer cop. Va retrobar la seva mirada, després de tants anys d’absència. Va recuperar el somriure que havia oblidat. Tornava a percebre els perfums del seu cos jove, el color de les seves galtes, a acaronar el vellut de la seva pell. Va sentir de nou l’esgarrifança de les manyagues en els seus somnis humits.

No va voler tornar a obrir els ulls. Mai més. El son etern, per fi, un somni infinit.