Ara que no em sent

Ara que no em sent, sempre m’havia fet una mica de ràbia, el Fito. De petit, en comptes de xumar el sonall i bavejar-lo, com fa tothom, ell l’agafava com si fos una Montblanc, i el movia com una maraca al ritme veneçolà. Segons sa mare, és clar, però jo me la crec a sa mare, que el Fito sempre les ha tingut aquestes coses. Va començar a tocar el piano a quatre anys, d’això sí que me’n recordo, perquè quan anàvem a casa seva amb els pares, l’exhibien com un prodigi de la natura. Jo un dia vaig provar de tocar-lo, el piano, i els pares del Fito van saltar com una molla, que no el toqués el piano del Fito, que el faria malbé, que aquell era el piano del Fito. Puto Fito. Que si només hagués sigut el piano, dius, va, no passa res, qui no té un nap té una col, però el cabró del Fito feia el mateix amb tot. A l’escola era el primer a contestar, abans que ningú no tingués ni temps de pensar. Portava els deures fets que semblaven incunables, amb els encapçalaments amb lletra gòtica, que dius, per a què? I les notes, quina ràbia de notes, que els profes li dibuixaven floretes al costat perquè ja no les podien pujar més. Mireu el Fito, deien els profes, a veure si n’apreneu. Però és que el Fito s’ho sabia tot abans de la classe. Jo li hauria perdonat tot si s’hagués limitat a la cosa acadèmica, però el molt cabró després feia servir els seus encants intel·lectuals per lligar com un boig. En aquella època les noies eren més ruques que ara, que ara ja els clissen aviat a aquests barbamecs saberuts, però aleshores el Fito era el millor partit del poble. Tothom deia que arribaria molt lluny el Fito, i, és clar, les fadrines li anaven al darrere com les rates del flautista aquell. Ell s’ho menjava tot. I nosaltres sempre al costat del Fito, per si li queia alguna molla. Després de dues carreres i un màster de no-sé-què a l’estranger, les empreses se’l rifaven. Per això ara m’estranya que l’hagin posat en aquest nínxol del quart pis, que des d’aquí baix semblarà un cadàver normal.