La cursa

La relació amb el Tom mai no va ser fàcil, sempre corrent al seu darrere per mirar d’atrapar-lo. Ja m’ho havia dit son pare, que el Tom mai no va aprendre a caminar, que després de gatejar els primers mesos amb l’energia d’un 4x4, només deixar-lo a terra ja corria.

El primer dia que vam sortir a passejar ja ho vaig veure, però de jove sempre penses que canviarà, que quan estigui ben collat no s’escaparà gaire lluny.

El Tom va seguir corrent com si sempre estigués perseguint el Jerry, que ja li feien la brometa, ja, els amics. Què, Tom, ja l’has enxampat al Jerry? A casa, corria pel passadís amunt i avall, donava el tomb al menjador, per escalfar, deia, i sortia afuat per la porta cap al carrer, amb calça curta i samarreta imperi, que feia una mica de riure.

És que no podia esperar mai a ningú el Tom, ni arribar mai segon. I quan va començar a guanyar curses la cosa va empitjorar. Entrenava a totes hores, amb una malla ajustada i una pinça al nas, per agafar més oxigen, deia. I a les menjades, comptava amb avarícia les calories, com si les hagués de pagar a preu d’or.

Va ser així, guanyant tota mena de competicions, que el Tom es va anar convertint en un personatge famós, que fins i tot sortia a la premsa i a la televisió, amb els entrevistadors al darrere seu, empaitant-lo amb un micròfon, que se n’anava.

No em va costar gaire la separació. En la darrera passejada que vam fer pels afores del poble, com si fos una cursa, el vaig deixar que s’escapés davant meu tant com volgués. El Tom es va anar fent petit, petit, fins que va desaparèixer. No em va tornar a veure mai més.