Somni d'una nit no d'estiu,

Tot és fosc, gairebé negre.
Una peülla trinxant un braç, una bombeta massa alta per a fer-me la claror necessària per a entendre res, tot i que aquella làmpada que, una ma tramada de punts grisos, m'atansava de manera voluntariosa, tampoc em donava cap pista, ni prou llum.
Un cap humà amb boca de voler dir alguna cosa, treia el nas per la mateixa finestra on abans entrava làmpada, mà i braç tramat.
Quedaven fora uns pits femenins que, de massa grossos no podien passar alhora que el braç per al mateix ull quadrat de l'obertura.
De dins estant, una mare que encara duia el seu fill mort en braços, clama als cels i deixa que la figura d'un brau que l'embolica, faci caure unes gotes de bava a la seva boca per a suavitzar el so punyent dels crits: Assassins, assassins!, crida amb un fil de veu que ja no és ni un crit, ni una protesta ni és res; només absència i buit.
A l'extrem oposat, un jove espantat, crema dintre d'una paperina de xurreria i mentre les flames envolten llur esquena, allarga les mans cap a un rectangle amb voluntat de finestra, perquè algú es compadeixi d'ell si hi ha res de l'altre costat.
A terra, jeu un guerrer, encara duu la ma armada, però la seva feina i la dels seus companys, ha estat debades, una rosa que li neix al pom de l'arma, comença una nova vida dementre la d‘ell s'acaba i l'omnipresent a la vegada que omnipotent cavall el trepitja, el trinxa... Una dona que ho veu, el vol ajudar però ja no hi ha pressa, el soldat és mort.
La fàbrica plora palmeres cúbiques que, cauen en els llocs més calents, com si el foc es refredés amb el verd de les plantes. Cauen al costat de la paperina i a terra i entre la bava del brau i la senyora que ha perdut el fill,
La mare, intenta que el nen es mengi els dàtils que l'arecàcia ofereix, però és mort i ella ho sap; Els morts no mengen.
També plou en el seu altre costat una xemeneia que, de tan alta fora el nínxol perfecte per a fer arribar l'infant directament al cel.
Tant de color fa mal d'ulls, el verd de les palmeres, el taronja de la xemeneia, al costat del color de dol de la resta, ofèn una mica i dóna a entendre que una vida segueix, segurament no la mateixa i vella rutina, però sí una altra vida.
Una teulada, gairebé vermella, es posà entre el cavall i la resta de personatges impedint que la seva força desbocada pogués fer més mal, i les parets grogues anaven caient com aquella pluja fina que tenen els Bascs.

Arribats a aquest punt ja em vaig despertar.
Aleshores el pom de la porta es va moure com cada matí a les sis hores i trenta minuts, i també com cada dia l'Eleonor va portar el cafè.
Seguida per l’aroma desvetllant, va obrir la persiana de la finestra deixant entrar el camí de llum que passava pel mig del terra fent una ratlleta que pujava verticalment paret a munt fins a il·luminar els meus pòsters preferits: El Guernica i La Fàbrica d'Horta, que aquella nit havien decidit viure junts.
A treballaaaaar dormilegaaaa! em va cridar.