Som una nació

Un relat de: terrabastall

Som una nació. És aquesta una afirmació entre típica i tòpica de gran importància, no només per a nosaltres, sino també pels qui neguen la nostra identitat. Massa sovint ens capfiquem, crec jo, en grans formulacions col·lectives d'història, economia, dret... que donen peu a rebatre nostres arguments només dient que de debò debò, els autèntics referents són uns altres (curiosament els seus). Per això voldria plantejar-ho diferent, començar en l'individu i acabar en el col·lectiu. No es tracte de donar arguments ni comentaris enginyosos, que acaben substituint quasi bé sempre la reflexió, desitjaria apuntar una idea de fons, prèvia a qualsevol justificació o explicació. és molt pretensiós, ja ho sé. Altres ho poden fer millor, espero amb delè que ho facin.
Per començar la història des del principi direm que naixem en el si d'una família, primera unitat de convivència i socialització, és a dir primer lloc on hem de complir unes normes, però alhora adaptar-les a les nostres necessitats sense trencar la unitat. El mateix passarà amb el col·legi, entitats extraescolars, colles d'amics, feina més tard, altres associacions, la família que creem i la societat en general. Sempre la mateixa història: rebre i aportar convivència complir normes i fer que s'adaptin a nosaltres. Fins aquí és fàcil d'entendre (excepte qualitat d'escriptura) i ara ho complicarem. Tot ho hem reduït en la interactuació del "jo i ara" amb cada una de les entitats de que formem part, però aquestes tenen uns objectius i un passat que condiciona i fa possible l'avui; també interactuen amb altres col·lectius i pertanyen a una societat les engloba i delimita; ens trobem en un garbuix on tot està condicionat, connectat, interactuant amb cada part. Ves per on acabo d'anomenar implícitament la cultura, la qual em sembla podria definir-se com el conjunt de problemes, anhels, solucions i projectes del passat, ben o mal aconseguits, d'un col·lectiu; els resultats els està vivint ara i es prepara amb el que té per al futur que imagina i desitja. Curiosament goso nomenar aquestes relacions naturals i els individus que les viuen com a nació, diferenciant-ho d'estat on el vincle no és la proximitat física o la necessitat de convivència sinó la relació jurídica i la capacitat de coacció per a obligar a la pertinença.
Vist això crec clar que Catalunya és una nació, car tot el que he dit abans passa de forma espontània i natural, i només podem regular el que existeix perquè les relacions no s'inventen, són el fruit de la necessitat d'interelacionar-nos amb el veí, cosa que ens dóna a tots qui compartim aquestes relacions, aquests codis morals, o entrem en campanya a combatre'ls perquè ens afecten negativament, una idea de "nosaltres" que ens du a la consciència de pertànyer al mateix col·lectiu, i si aquest ho abasta tot, tornem a parlar de cultura i de nació. No oblidem una cosa, de símbols, història, cultura, folklore... tots en tenim, però si no tenim els nostres, tindrem el dels altres, amb el desavantatge que no els hem fet nosaltres, i aleshores entrarem lliurament a la categoria de pobles derrotats, extingits, colonitzats, en resum la categoria de pobles que no decideixen son present ni futur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer