Sol-i-Vent

Un relat de: Jofre

Neixo entre caveguets, xapolines, i, sobretot, molta polseguera.

L'amo del mas d'en Puig-roig s'havia venut els terrenys. Poc a poc -per trossos- i ara la totalitat de les seves terres eren rostolls ressecs on jo encalçava grills grandiosos d'un negre llampant i fitava parots encuriosits per la meva presència.

Sempre ben a prop de la crosta clivellada, aprenc a escatar qualsevol racó de gram, fenàs i renitents romegueres.

El meu avi havia comprat alguns d'aquests camps: el primer de tots fou en el qual hi havia la creu de terme, i després n'atresorà la resta fins a formar una finca que sobre paper tenia forma de corbella esmussada. Ell hi veia una lluna creixent però alguns nous propietaris mai claudicaren, i, sota cap condició es bescanviaren més terres de l'antic territori d'en Puig-roig...

Al bell mig de tot, hi construí una mena de cobert per arrecerar-s'hi. Si no arribava la marinada, sota aquesta ombra tan rudimental i primordial, la calor vehement els abraçava com una bafarada d'aire dens i xafogós.
No treballava pas sol per bé que ho semblava.

Estalvio, ben aviat, gestos i paraules prop del càntir de terrissa negra.
La pell colrada n'és testimoni. I, efectivament, amb aquesta estrident i monòtona sintonia de fons treballes encorbat i, aparentment, sol.

Quan tingué el pou en funcionament i començaren a veure's les parets de marès, i finalment, el sostre d'uralita, va passar a anomenar-lo Sol-i-Vent.
Tanmateix no era pas una masia encara, en absolut.
L'avi hi dugué totes les eines antigues i allí les endreçà a la seva manera. Amuntegà perpalines, arpiots i garbells vells, però, sobretot, molta polseguera.
Sabia que la majoria de l'einam ja ningú el necessitaria; així i tot, ell construí un primer altell, on només s'hi arribava fent servir una única i descomunal escala de fusta. Un cop a dalt, amb una corriola que sempre grinyolava hi desà tota mena d'andròmines i antigalles. Era com un calaix on hi anaren a raure manyocs de claus gegantines de barris que ja no existien, balances decrèpites, pesos amb argolla i calaixeres plenes de sentiments d'argent sobre vidre, impressions remotes que capturaren unes imatges d'un paisatge antic, ple de pols.


M'assec en un tamboret fet amb tres taulons gruixuts que amb el temps s'han tornat rombs, el coixí de roba ja és tot estripat i alguns llistons s'estellen.
De fet crepita, i, si no hi tens traça, pots arribar a caure.


El meu avi també féu plantar tot d'arbres d'espècies ben diferents.
Els triar pel nom gairebé, sense donar cap importància al fruit, més aviat a les aromes i a l'ambient sigular que volia reproduir. Després també hi arrelaren esqueixos de tota mena d'espècies aromàtiques. Aleshores, ja tenia una petita bassa i l'esforç del meu pare per pouar la terra, per empeltar-hi el que calgués… em temo que aquest fet determinà, que més endavant, el petit racó de l'avi acabés batejat amb un nom tan poètic i deliciós.
No obstant, us puc ben assegurar que l'avi només esbossava un somriure quan ho sentia dir. Havien passat ja moltes messes.


Reposo mentre esmolo i netejo les tisores ennegrides de saba.
Els dos cirerers s'han fet vells, els ametllers acullen nius de garses de bell nou, el jardí de les delícies roman intacte, el roserar resisteix impertèrrit i impàvid l'estiu, la renglera de presseguers i nectariners fa goig i ja no sento més l'olor de gra acabat de collir.
Des de fa bastants anys que el brostejar del sembrat és un record.

L'avi no veié mai la nova lluna creixent.
El seu fill va convèncer als més renitents a vendre, com si dels esbarzers que jo escatava es tractés; i ara, fins i tot, he canviat de cultiu.

Visc, com sempre, enmig de polseguera, i he endreçat -veritablement- totes les eines velles; però, tal vegada, el més important fou descobrir com de preciosa era la casa on havia nascut el meu avi.
En una d'aquelles petites finestres de vidre -joiells de la fotografia més antiga- s'emmiralla avui la nova masia de Sol-i-Vent; i ho tinc ben clar: en aquesta terra hi perviurà el Jardí de les Delícies.






Comentaris

  • el primer[Ofensiu]
    neret | 25-08-2005

    primer relat que et llegeixo, vinc després de veure't a moltes llistes d'autors preferits i la veritat és que s'entén, aquest relat està molt i molt elaborat.

    Ara bé, coincideixo amb la quetzcoatl, la riquesa del lèxic fa que s'alenteixi la lectura i, al menys a mi, em distreu del contingut de la història. Això és més una mancança del lector, perquè a més el vocabulari rural que empres dóna molt caliu a la història, però no deixa de fer que el relat no se'm faci del tot proper, no sé si m'explico.

    Et seguiré llegint, o com a mínim intentant-ho!

  • Amor a la terra...[Ofensiu]
    Maragda | 27-07-2005 | Valoració: 10

    Sempre m'ha emocionat tot allò que té a veure amb la terra. Però, per damunt de tot, encara vibro més quan veig que s'hi barregen els sentiments.
    Em commou veure a algú estimar aquell tros que li ha arribat, tal vegada dels quatersavis, i sap trobar-hi la bella riquesa que n'emana.
    Em commou com parla l'amo de Sol-i-Vent, entre eines i records, amb aquella calma, amb l'ànima plena del que per a ell signifiquen els terrossos, el jardí i el fruiterar, a recer dels quals ha anat creixent...
    Tot això és el veritable tresor dels éssers humans, si es té la lucidesa suficient per saber-ho apreciar.

    El teu lèxic, com sempre, impecable Jofre.
    Una abraçada!

  • com sempre...[Ofensiu]
    Estel d'argent | 26-07-2005 | Valoració: 9

    excel·lent! és que mai escrius res que no faci que cada dia t'admiri més? :-)

    Quin gust i elegància que tens en triar cada paraula, en parlar del passat, de la terra, els aromes i la polseguera que en resta! I t'entenc perfectament perquè he sentit el mateix moltes vegades, però el meu record porta per nom "setena"... i n'hi havia molts d'altres que s'han anat esborrant...

    Sort que hi ha gent que encara assaboreix el passat, les seves arrels, i no el rebutja o el bescanvia! I aconsegueix, de la polseguera, crear bellesa i expandir el record, i fins i tot, despertar-ne a d'altres persones.

    Una abraçada!

    N.

    P.D. Gràcies pel teu últim comentari! em dones ànims per continuar escrivint!

  • "Salvàvem els mots[Ofensiu]
    brumari | 25-07-2005

    de la nostra llengua, el meu poble i jo",
    ens deia Espriu.

    Això és el que hauríem de fer entre tots, forçant sense por el vocabulari, com tu fas.

    Gràcies pel teu comentari i per la manera subtil de marcar-me les errades ortogràfiques.

    Una abraçada

  • el jardi de les delicies...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 25-07-2005 | Valoració: 10

    M'agrada tant com escrius que se'm fa molt dificil comentar-te, Jofre.
    El lexic una mica rebuscat en els teus textos em fa consultar mes d'un paraula que, tot i que en una primera lectura m'al.lenteix, en una segona m'enriqueix de mala manera. I, alhora, construeixes paisatges i sentiments amb poesia pura, amb una prosodia plena d'imatges que esclaten just al fons del cor.

    De contingut, a mes, el trobo molt tendre; un passat familiar i uns tresors fets de terra i pols i aromes... Es realment molt i molt bo. Es una explosio de bellesa i vida; i ja saps com m'agraden aquests terrabastalls!

    Felicitats, t'admiro de debo. Una abraçadassa !

    m

  • amor per la terra...[Ofensiu]
    ROSASP | 24-07-2005

    He vist empeltar molts arbres al meu pare, ensenyar-me amb il·lusió cada cop que vaig a l'hort com creixen les messes...
    Aquesta olor de terra i pols que encara duiem a dins ens fa escoltar el batec de l'aigua, dels arbres, del sol i el vent.
    La bellesa de les coses senzilles i eternament belles, les mans aspres i fortes que encara estimen el batec de la terra.
    Records que són més que records, que esdevenen una part de la nostra sensibilitat, una mirada que va més enllà dels ulls i es difumina suaument en l'horitzó...

    P.D. No sé exactament per quina raó, però els teus relats em sacsegen i sento les paraules fluir i escampar dins meu sensacions difícils de descriure.

    Per cert, el teu comentari a "Cel, cossos i flames" m'ha deixat una mica estabornida.
    La posta de sol és quelcom inexplicable que fa esclatar emocions que traspassen la pell del cor i encenen passions que reviuen cada cop amb nova força.
    Però tu, encara hi has vist moltes coses més...

    Una abraçada i fins la propera!

  • Tant de bo...[Ofensiu]
    Jofre | 24-07-2005

    ...tornem a estimar el camp: la Terra.

  • Arrels [Ofensiu]
    salroig | 24-07-2005 | Valoració: 8


    Escrivint com tu fas, l'home de ciutat pot ser torni a estimar el cap.

  • paraules ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 23-07-2005

    pouades del fons de la memòria, estàs recuperant un lèxic que per desgràcia se perd ... ja ningú parla de garbells, ni d'arpellots, és una delìcia llegir-te ....

    una aferrada

    Conxa

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: