Sol-i-Vent

primer relat que et llegeixo, vinc després de veure't a moltes llistes d'autors preferits i la veritat és que s'entén, aquest relat està molt i molt elaborat.

Ara bé, coincideixo amb la quetzcoatl, la riquesa del lèxic fa que s'alenteixi la lectura i, al menys a mi, em distreu del contingut de la història. Això és més una mancança del lector, perquè a més el vocabulari rural que empres dóna molt caliu a la història, però no deixa de fer que el relat no se'm faci del tot proper, no sé si m'explico.

Et seguiré llegint, o com a mínim intentant-ho!

Sempre m'ha emocionat tot allò que té a veure amb la terra. Però, per damunt de tot, encara vibro més quan veig que s'hi barregen els sentiments.
Em commou veure a algú estimar aquell tros que li ha arribat, tal vegada dels quatersavis, i sap trobar-hi la bella riquesa que n'emana.
Em commou com parla l'amo de Sol-i-Vent, entre eines i records, amb aquella calma, amb l'ànima plena del que per a ell signifiquen els terrossos, el jardí i el fruiterar, a recer dels quals ha anat creixent...
Tot això és el veritable tresor dels éssers humans, si es té la lucidesa suficient per saber-ho apreciar.

El teu lèxic, com sempre, impecable Jofre.
Una abraçada!

excel·lent! és que mai escrius res que no faci que cada dia t'admiri més? :-)

Quin gust i elegància que tens en triar cada paraula, en parlar del passat, de la terra, els aromes i la polseguera que en resta! I t'entenc perfectament perquè he sentit el mateix moltes vegades, però el meu record porta per nom "setena"... i n'hi havia molts d'altres que s'han anat esborrant...

Sort que hi ha gent que encara assaboreix el passat, les seves arrels, i no el rebutja o el bescanvia! I aconsegueix, de la polseguera, crear bellesa i expandir el record, i fins i tot, despertar-ne a d'altres persones.

Una abraçada!

N.

P.D. Gràcies pel teu últim comentari! em dones ànims per continuar escrivint!

de la nostra llengua, el meu poble i jo",
ens deia Espriu.

Això és el que hauríem de fer entre tots, forçant sense por el vocabulari, com tu fas.

Gràcies pel teu comentari i per la manera subtil de marcar-me les errades ortogràfiques.

Una abraçada

M'agrada tant com escrius que se'm fa molt dificil comentar-te, Jofre.
El lexic una mica rebuscat en els teus textos em fa consultar mes d'un paraula que, tot i que en una primera lectura m'al.lenteix, en una segona m'enriqueix de mala manera. I, alhora, construeixes paisatges i sentiments amb poesia pura, amb una prosodia plena d'imatges que esclaten just al fons del cor.

De contingut, a mes, el trobo molt tendre; un passat familiar i uns tresors fets de terra i pols i aromes... Es realment molt i molt bo. Es una explosio de bellesa i vida; i ja saps com m'agraden aquests terrabastalls!

Felicitats, t'admiro de debo. Una abraçadassa !

m

He vist empeltar molts arbres al meu pare, ensenyar-me amb il·lusió cada cop que vaig a l'hort com creixen les messes...
Aquesta olor de terra i pols que encara duiem a dins ens fa escoltar el batec de l'aigua, dels arbres, del sol i el vent.
La bellesa de les coses senzilles i eternament belles, les mans aspres i fortes que encara estimen el batec de la terra.
Records que són més que records, que esdevenen una part de la nostra sensibilitat, una mirada que va més enllà dels ulls i es difumina suaument en l'horitzó...

P.D. No sé exactament per quina raó, però els teus relats em sacsegen i sento les paraules fluir i escampar dins meu sensacions difícils de descriure.

Per cert, el teu comentari a "Cel, cossos i flames" m'ha deixat una mica estabornida.
La posta de sol és quelcom inexplicable que fa esclatar emocions que traspassen la pell del cor i encenen passions que reviuen cada cop amb nova força.
Però tu, encara hi has vist moltes coses més...

Una abraçada i fins la propera!

...tornem a estimar el camp: la Terra.

Escrivint com tu fas, l'home de ciutat pot ser torni a estimar el cap.

pouades del fons de la memòria, estàs recuperant un lèxic que per desgràcia se perd ... ja ningú parla de garbells, ni d'arpellots, és una delìcia llegir-te ....

una aferrada

Conxa